Data: 17 de juliol de 2022
Cada any es dedica un dia significatiu a molts esdeveniments i sectors socials, que serveix per recordar i commemorar una gesta de la història o per fer visible un grup humà o un problema de la societat. Sovint en aquestes diades s’assenyalen de forma més rellevant algunes malalties, per conscienciar tothom que convé lluitar contra les causes i conseqüències que les provoquen: el càncer, el tabaquisme, les afeccions cardíaques, de laringe… Tots prenem precaucions davant els efectes d’un patiment i, de manera conscient o inconscient, hem passat a l’ajuda i a la compassió d’aquesta mena de malalts.
També hi ha jornades per destacar algun sector social: nens, missioners, refugiats, família, voluntaris i un llarg etcètera. En aquest comentari m’agradaria centrar-me en els ancians, els avis o la gent gran. La meva reflexió vol anar més enllà de la confessionalitat d’aquest grup humà i vull fer un reconeixement i gratitud a tots els qui dediquen la seva vida a la família, al treball i a la societat. L’Església ha triat el 26 de juliol perquè els cristians celebrin la diada de la gent gran, en record de sant Joaquim i santa Anna, els pares de la Mare de Déu i, per tant, els avis de Jesús. Oferim, d’entrada, la nostra oració a tota la gent gran que viu al voltant de les nostres llars, a les residències o estan ingressats als hospitals.
En alguna altra ocasió hem fet referència al moviment apostòlic eclesial de Vida Creixent, i n’hem valorat la seva presència i les seves activitats en moltes parròquies. Avui eixamplem la mirada a tots els ancians, i sobretot, als qui viuen sols o estan malalts sense cures familiars, als qui han fugit de les guerres o de les fams, als qui el desamor ha trencat els llaços de la proximitat i de l’afecte, als qui suporten amb moltes dificultats la mort d’algun fill o del mateix cònjuge. Hi ha una gran quantitat de gent gran que necessita la nostra oració i la nostra companyia afectiva; i és fonamental que ningú quedi enfonsat pel pes de la solitud.
Si no podem atendre aquesta problemàtica comuna estesa per tot el món, no cal buscar excuses per la falta d’implicació i preguntem-nos per la nostra actitud amb els qui viuen a prop nostre. A més de l’experiència de gaudir del seu afecte i d’alegrar-nos de la plenitud d’amor que molts manifesten amb els nets, tenim al nostre abast textos i conferències d’experts que ens marquen el camí per humanitzar, encara més, el nostre món i el nostre entorn. Durant aquestes últimes setmanes el papa Francesc ha dedicat la seva reflexió dels dimecres a aquesta realitat social. La Subcomissió Episcopal per a Família i Defensa de la Vida ha publicat un text molt clar que ha titulat L’ancianitat: riquesa de fruits i benediccions que ens pot ajudar molt en el compromís personal i social cap a aquest benvolgut grup de persones. El document té una conclusió: a la vellesa, necessitem conèixer-la, reconèixer-la i “inventar-la” amb unes propostes concretes que van des de l’atenció pastoral fins a l’acolliment i la trobada intergeneracional que enriqueixen culturalment i socialment les relacions.
Acabo amb una enumeració de circumstàncies per les quals passa la vida durant aquesta edat: la fi de la vida laboral, la pèrdua de facultats, l’absència de companys de viatge, l’augment dels records i la disminució dels projectes, el pas de ser cuidador a ser cuidat i la proximitat de la “meta”. En aquestes situacions, tots nosaltres, fills i nets, amics i veïns, estem obligats a tenir una gran compassió per la fragilitat dels grans i intentar comprendre les seves reaccions fent servir més que mai la paciència, l’afecte i la comprensió.
