Benvolguts germans i germanes, Avui, dimecres de Cendra, comencem el camí quaresmal: un camí que dura quaranta dies i que ens porta a l’alegria de la Pasqua del Senyor. En aquest itinerari espiritual no estem sols, perquè l’Església ens acompanya i ens sosté des del principi amb la paraula de Déu, que comprèn un programa de vida espiritual i de compromís penitencial, i amb la gràcia dels sagraments. Les paraules de l’Apòstol sant Pau ens donen una consigna precisa: «Com a col·laboradors de Déu, us exhortem a no deixar perdre la gràcia que n’heu rebut [ ]. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació» (2Co 6,1-2). De fet, en la visió cristiana de la vida caldria dir que cada moment és favorable i cada dia és dia de salvació, però la litúrgia de l’Església refereix aquestes paraules d’una manera totalment especial al temps de Quaresma mateix. Que els quaranta dies de preparació de la Pasqua són temps favorable i de gràcia ho podem entendre precisament en la crida que el ritu auster de la imposició de la cendra ens dirigeix i que s’expressa, en la litúrgia, amb dues fórmules: «Convertiu-vos i creieu en l’evangeli» i «Recorda’t, home, que ets pols, i que a la pols retornaràs.» La primera exhortació és a la conversió, una paraula que cal considerar en la seva extraordinària seriositat, adonant-nos de la sorprenent novetat que implica. En efecte, la crida a la conversió revela i denuncia la superficialitat fàcil que ben sovint caracteritza la nostra vida. Convertir-se significa canviar de direcció en el camí de la vida: però no amb un petit ajust, sinó amb un veritable canvi de sentit. Conversió és anar a contracorrent, on el «corrent» és l’estil de vida superficial, incoherent i il·lusori que sovint ens arrossega, ens domina i ens fa esclaus del mal, o en qualsevol cas presoners de la mediocritat moral. Amb la conversió, en canvi, aspirem a la mesura alta de la vida cristiana, ens adherim a l’evangeli viu i personal, que és Jesucrist. La meta final i el sentit profund de la conversió és la seva persona, ell és el camí pel qual tots estan cridats a caminar en la vida, deixant-se il·luminar per la seva llum i sostenir per la seva força, que mou els nostres passos. D’aquesta manera la conversió manifesta el seu rostre més esplèndid i fascinant: no és una simple decisió moral que rectifica la nostra conducta de vida, sinó una elecció de fe que ens implica totalment en la comunió íntima amb la persona viva i concreta de Jesús. Convertir-se i creure en l’evangeli no són dues coses diferents o d’alguna manera només connectades entre si, sinó que expressen la mateixa realitat. La conversió és el «sí» total de qui lliura la seva existència a l’evangeli, responent lliurement a Crist, que abans s’ha ofert a l’home com a camí, veritat i vida, com l’únic que l’allibera i el salva. Aquest és precisament el sentit de les primeres paraules amb què, segons l’evangelista sant Marc, Jesús inicia la predicació de l’«evangeli de Déu»: «S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1,15). El «convertiu-vos i creieu en l’evangeli» no el trobem només a l’inici de la vida cristiana, sinó que acompanya tots els seus passos, continua renovant-se i es difon ramificant-se en totes les seves expressions. Cada dia és moment favorable i de gràcia, perquè cada dia ens impulsa a lliurar-nos a Jesús, a confiar en ell, a romandre en ell, a compartir el seu estil de vida, a aprendre d’ell l’amor veritable, a seguir-lo en el compliment diari de la voluntat del Pare, l’única gran llei de vida. Cada dia, fins i tot quan no manquen les dificultats i les fatigues, els cansaments i les caigudes, fins i tot quan tenim la temptació d’abandonar el camí del seguiment de Crist i de tancar-nos en nosaltres mateixos, en el nostre egoisme, sense adonar-nos de la necessitat que tenim d’obrir-nos a l’amor de Déu en Crist, per a viure la lògica mateixa de justícia i d’amor. En el recent Missatge per a la Quaresma he volgut recordar que «cal humilitat per a acceptar tenir necessitat d’un altre que m’alliberi del que és “meu” per a donar-me gratuïtament al que és “seu”. Això succeeix especialment en els sagraments de la penitència i de l’eucaristia. Gràcies a l’acció de Crist, nosaltres podem entrar en la justícia “més gran”, que és la de l’amor (cf. Rm 13,8-10), la justícia de qui en qualsevol cas se sent sempre més deutor que creditor, perquè ha rebut més que no pas podia esperar» (paràgrafs finals del missatge). El moment favorable i de gràcia de la Quaresma també ens mostra el seu significat espiritual mitjançant l’antiga fórmula: «Recorda’t, home, que ets pols, i que a la pols retornaràs», que el sacerdot pronuncia quan imposa sobre el nostre cap una mica de cendra. Ens remet així als inicis de la història humana, quan el Senyor va dir a Adam després de la culpa original: «Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs» (Gn 3,19). Aquí la paraula de Déu ens recorda la nostra fragilitat, més encara, la nostra mort, que és la seva forma extrema. Davant la por innata de la fi, i més encara en el context d’una cultura que de moltes maneres tendeix a censurar la realitat i l’experiència humana de la mort, la litúrgia quaresmal, per una banda, ens recorda la mort invitant-nos al realisme i a la saviesa; però, per una altra, ens impulsa sobretot a captar i a viure la novetat inesperada que la fe cristiana irradia en la realitat de la mort mateixa. L’home és pols i a la pols tornarà, però als ulls de Déu és pols preciosa, perquè Déu ha creat l’home destinant-lo a la immortalitat. Així la fórmula litúrgica «Recorda’t, home, que ets pols, i que a la pols tornaràs» troba la plenitud del seu significat en referència amb el nou Adam, Crist. També Jesús, el Senyor, va voler compartir lliurement amb tots els homes la situació de fragilitat, especialment mitjançant la seva mort en creu; però precisament aquesta mort, plena del seu amor al Pare i a la humanitat, va ser el camí per a la gloriosa resurrecció, mitjançant la qual Crist es va convertir en font d’una gràcia donada als qui creuen en ell i d’aquesta manera participen de la mateixa vida divina. Aquesta vida que no tindrà fi comença ja en la fase terrenal de la nostra existència, però aconseguirà la seva plenitud després de «la resurrecció de la carn». El petit gest de la imposició de la cendra ens desvetlla la riquesa singular del seu significat: és una invitació a recórrer el temps quaresmal com una immersió més conscient i intensa en el misteri pasqual de Crist, en la seva mort i resurrecció, mitjançant la participació en l’eucaristia i en la vida de caritat, que neix de l’eucaristia i troba en ella el seu compliment. Amb la imposició de la cendra renovem el nostre compromís de seguir Jesús, de deixar-nos transformar pel seu misteri pasqual, per a vèncer el mal i fer el bé, per a fer que surti el nostre «home vell» vinculat al pecat i fer que neixi l’«home nou» transformat per la gràcia de Déu. Benvolguts amics, mentre ens disposem a emprendre l’auster camí quaresmal, invoquem amb particular confiança la protecció i l’ajuda de la Mare de Déu. Que ella, la primera creient en Crist, ens acompanyi en aquests quaranta dies d’intensa pregària i de penitència sincera, per a arribar a celebrar, purificats i completament renovats en la ment i l’esperit, el gran misteri de la Pasqua del seu Fill. Feliç Quaresma a tots!