Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui volem aturar-nos en un do de l’Esperit Sant que moltes vegades s’interpreta malament o es considera de manera superficial, i, en canvi, toca el cor de la nostra identitat i de la nostra vida cristiana: es tracta del do de pietat.
Cal aclarir de manera immediata que aquest do no s’identifica amb tenir compassió d’algú, tenir pietat del proïsme, sinó que indica la nostra pertinença a Déu i el nostre vincle profund amb ell, un vincle que dóna sentit a tota la nostra vida i que ens manté ferms, en comunió amb ell, fins i tot en els moments més difícils i tempestuosos.
Aquest vincle amb el Senyor no s’ha d’entendre com un deure o una imposició. És un vincle que ve de dins. Es tracta d’una relació viscuda amb el cor: és la nostra amistat amb Déu, que ens dóna Jesús, una amistat que canvia la nostra vida i ens omple d’entusiasme, d’alegria. Per això, per davant de tot, el do de pietat suscita en nosaltres la gratitud i la lloança. És això, efectivament, el motiu i el sentit més autèntic del nostre culte i de la nostra adoració. Quan l’Esperit Sant ens fa percebre la presència del Senyor i tot el seu amor per nosaltres, ens toca el cor i ens mou gairebé de manera natural a la pregària i a la celebració. Pietat, per tant, és sinònim d’esperit religiós autèntic, de confiança filial amb Déu, d’aquesta capacitat d’adreçar-nos a ell amb amor i senzillesa, que és pròpia de les persones humils de cor.
Si el do de pietat ens fa créixer en la relació i en la comunió amb Déu i ens porta a viure com a fills seus, al mateix temps ens ajuda a bolcar aquest amor també en els altres i a reconèixer-los com a germans. I llavors sí que serem moguts per sentiments de pietat
—no de pietisme!— envers qui és al nostre costat i aquells que trobem cada dia. Per què dic no de pietisme? Perquè alguns pensen que tenir pietat és tancar els ulls, posar cara d’estampa i aparentar ser com un sant. En piemontès diem: fer la mugna quacia . Això no és el do de pietat. El do de pietat significa ser veritablement capaços de gaudir amb qui experimenta alegria, plorar amb qui plora, ser a prop de qui està sol i angoixat, corregir qui està errat, consolar qui està afligit, acollir i socórrer qui passa necessitat. Hi ha una relació molt estreta entre el do de pietat i la mansuetud. El do de pietat que ens dóna l’Esperit Sant ens fa tranquils, ens fa serens, pacients, en pau amb Déu, al servei dels altres amb mansuetud.
Estimats germans, a la Carta als romans l’apòstol Pau afirma: «Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “ Abbà , Pare!”» (Rm 8,14-15). Demanem al Senyor que el do del seu Esperit venci el nostre temps, les nostres inseguretats, també el nostre esperit inquiet, impacient, i ens converteixi en testimonis joiosos de Déu i del seu amor, adorant el Senyor en veritat i també en el servei al proïsme amb mansuetud i amb el somriure que sempre ens dóna l’Esperit Sant en l’alegria. Que l’Esperit Sant ens doni a tots aquest do de pietat.
