Data: 26 de juliol de 2026
És fonamental l’experiència de perdonar, de no tenir en compte el mal que l’altre ens hagi fet, de donar una altra oportunitat a la persona, de deixar passar les febleses o debilitats dels altres. El perdó és el fruit més bell de l’amor. Quan estimem una persona, estem disposats a perdonar-la. En el seu himne a la caritat diu sant Pau que l’amor “no s’irrita ni es venja”; “ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència” (1 Cor 13, 5-7).
Perdonar no vol dir aprovar ni legitimar les males accions que els altres hagin realitzat. No es tracta d’actuar com si ningú no ens hagués fet patir ni, tampoc, de validar una injustícia. Perdonar no consisteix en acceptar el mal ni en pretendre que allò que és injust no ho sigui. Ho explica molt bé Jacques Philippe: “perdonar significa el següent: malgrat que aquesta persona m’ha fet mal, jo no la vull condemnar, ni identificar-la amb la seva falta, ni prendre’m la justícia per la meva mà. Deixo a Déu la missió d’examinar les seves obres i emetre’n un judici” (La libertad interior, Rialp, Madrid 202022, pàg. 70). Perdonar no consisteix en negar el mal que s’ha patit, perquè aquest mal que s’ha patit no es pot esborrar, encara que el perdó ens ajuda a comprendre’l de manera nova.
Perdonar suposa també, mirar amb esperança l’altre, confiant que pugui fer un gir i canviar la seva vida. L’altre no és un monstre, encara que hagi fet una cosa dolenta, sinó un ésser humà com nosaltres, fràgil i vulnerable, però capaç de canviar. El secret per a això és no identificar l’agressor amb les seves obres. Tot ésser humà és més gran que la seva culpa. Tota persona està per sobre dels seus errors.
Ens ajuda a perdonar ser conscients de la nostra pròpia misèria i reconèixer les nostres pròpies faltes. A la carta de Joan llegim que “si diem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres” (1 Jn 1, 8). Sant Agustí predicava: “Si tenim pecats, perdonem els qui ens ho demanen, perdonem els qui se’n penedeixen. No retinguem les enemistats al nostre cor. Com més les retinguem, més vicien el nostre mateix cor” (Sermó 114, 4 i 5). I afegia: “Et supliquen perdó, concedeix-lo. T’ho supliquen i ho suplicaràs. T’ho supliquen; perdona, com també tu supliques que se’t perdoni”.
(Cf. “El perdó, una necessitat del nostre món”, en J. M. ROMAGUERA – M. GUARCH (eds), Encendre l’esperança. Dotze pistes per a un gran repte, CPL, Barcelona 2025)
