Data: 19 d’abril de 2026
Estimats diocesans,
No podem fer una pastoral vocacional si no tenim el coratge de presentar als joves la vocació. A la carta “Una fidelitat que genera futur” el Papa Lleó ens diu: “cal que tinguem el coratge de fer als joves propostes fortes i alliberadores, i que en les Esglésies particulars creixin ambients i formes de pastoral juvenil impregnades d’Evangeli, on es puguin manifestar i madurar les vocacions a la donació total d’un mateix” (núm. 28). Les causes de la manca de vocacions són múltiples però, en qualsevol cas, “ens demana que tots revisem la capacitat generativa de les pràctiques pastorals de l’Església”. Ens hauríem de preguntar per què les nostres comunitats són estèrils i no generen vocacions, ja no només al ministeri ordenat i a la vida consagrada, sinó ni tan sols al matrimoni.
Un aspecte important és convidar els joves, amb convicció i audàcia, a seguir Crist i mostrar amb decisió que lliurar-se totalment al servei de l’Evangeli és una cosa bella i bonica, que pot omplir de sentit la vida. Evidentment, això no es pot fer només amb la paraula: els joves necessiten testimonis, persones veritablement enamorades de Crist i de la seva vocació. La pastoral vocacional més eficaç és la del “vine i veuràs”. Aquesta va ser la invitació de Jesús a Andreu i Joan, i ells no oblidaren mai aquell encontre que va transformar les seves vides. La pastoral vocacional ha de ser narrada amb la pròpia vida; demana estar encarnada a la vida concreta del sacerdot o del consagrat. Es podria dir que és una pastoral que funciona “per contagi”. Andreu queda entusiasmat per la trobada amb Jesús i immediatament va a buscar el seu germà per dir-li: “Hem trobat el Messies”. Quantes vocacions són fruit del testimoni humil i quotidià de bons sacerdots, del rector del poble o del sacerdot del col·legi!
En aquesta pastoral també és decisiu l’acompanyament dels joves. Cal caminar amb ells, adequar-se als seus ritmes i temps, prendre’s seriosament els seus dubtes i dificultats. Hem de crear un ambient de confiança, fent-los sentir que són estimats i acompanyar-los, com va fer Jesús amb els deixebles d’Emmaús. Per portar-los a Crist els hem d’animar perquè no parin de buscar-lo, perquè no es deixin arrossegar per les comoditats i deixin aflorar al seu cor el desig de veritat, de bellesa i de bé, el desig de l’Absolut.
Tot això s’ha de fer d’una manera perseverant. Si tota pastoral exigeix paciència, molt més la pastoral amb joves. No cal tenir pressa a veure els fruits. Hem de sembrar i esperar pacientment que la llavor creixi, confiant en la força que té, en allò que l’Esperit ha sembrat als seus cors per mitjà nostre.
