Data: 11 de desembre de 2022
Avui, volent viure profundament l’esperit de l’Advent, ens fixem en aquest miracle que es realitza en la natura cada vegada que germina una planta, creix, brollen flors i produeix fruits (un miracle per a qui sap veure i admirar-se, més enllà de l’aridesa de la ciència i la duresa de la insensibilitat i la indiferència). El profeta Isaïes vol encomanar-nos el seu entusiasme pintant davant els nostres ulls el que s’esdevindrà:
“Que s’alegrin el desert i la terra eixuta, que l’estepa exulti i floreixi! Que s’ompli de flors primerenques, que salti i cridi de goig i d’alegria! Li són donades la glòria del Líban, l’esplendor del Carmel i de Saron. Tots veuran la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu” (Is 35,1-2)
És poesia, però poesia estimulant, perquè diu la veritat. Nosaltres som el desert i l’erm. Però també serem la terra que produirà flors i fruits tan bells i rics com els del Líban, el Carmel o el Saron. No serem una altra terra, sinó la mateixa que avui apareix com a estèril i sense bellesa, la que esdevindrà fecunda i bella. La flor i el fruit són la virtut, que és fecunda i bella, així com el desert i l’erm són el pecat, que és lletjor i esterilitat.
Tot serà obra de Déu, de manera que la transformació sempre serà do i regal. Però Ell no actuarà si no troba terra oberta i disponible. Desig i crida. El desig és l’obertura de la terra i l’aspiració de la tija buscant el sol; la sembra, el sol, l’aigua, el cultiu, és la crida. D’aquesta meravellosa trobada en resulta el verger on es contemplarà la glòria del Senyor.
El llenguatge clar i bell de sant Pau VI ens permet fer un pas més:
“L’amor és la llavor eterna de cada cosa”
Una afirmació agosarada, però certa des de la fe. L’amor és present, amagat, en cada cosa. Més encara en cada persona. I també en cada esdeveniment. I aquest amor fa que tot contingui una presència, un origen i una obertura a l’eternitat. Avui diríem “una crida, una vocació d’eternitat”. Certament l’amor és sempre força – exigència d’eternitat.
Convé recordar aquesta veritat en aquest temps, en el temps litúrgic del’Advent i en el temps difícil del moment que estem travessant. L’amor és alhora llavor i fruit, si considerem cada cosa, cada forma de vida, en procés de realització: l’amor és llavor d’eternitat i força present per a continuar caminant.
Amb una particularitat: així com la planta i el fruit neixen i es desenvolupen segons la llavor, en veure que el fruit és la vida eterna, deduïm que tota llavor d’amor, ja aquí, és vida eterna: els fruits ens donen idea de l’arbre (cf. Mt 7,16-20).
Aquesta vida eterna, ja tastada fent camí, serà necessàriament incompleta, perquè els nostres gestos i vivències d’amor són molt inconsistents, moren aviat. Però almenys permeten que somiem, amb somnis estimulants: alguna cosa semblant serà el Regne de Déu que esperem!
Així s’estimula el desig i la crida troba terra bona per a germinar.
