Data: 19 de juliol de 2026
Necessitem el perdó. És necessari com a éssers humans perdonar i ser perdonats. Si volem trobar la pau del cor, necessitem perdonar els altres, apartar rancúnies, compadir-nos de les debilitats de l’altre. Necessitem també ser perdonats, perquè fiquem la pota moltes vegades, perquè també nosaltres ens equivoquem.
No hi ha experiència tan joiosa com haver estat perdonat quan sabem que hem actuat malament. Si algú, en lloc de retreure’ns el que hem fet, ens acompanya sense retreure res i ens ajuda, ens sentim feliços i agraïts. Sense el perdó la vida és trista i infecunda.
Ara bé, per tenir l’experiència joiosa de ser perdonats, cal que nosaltres ens humiliem, reconeguem el que hem fet malament i demanem perdó. Sovint ens costa deixar que ens perdonin, perquè això ens obliga a reconèixer el nostre propi límit, per a la qual cosa cal la humilitat del cor. Acceptar el perdó vol dir reconèixer que necessitem la misericòrdia de l’altre i obrir-nos a la reconciliació amb ell. Negar-nos a ser perdonats ens tanca en l’orgull i l’autoengany, mentre que acceptar el perdó ens ajuda a madurar.
Algunes persones pensen que reconèixer les pròpies culpes és una cosa dolenta, que ens degrada com a éssers humans. L’home modern és autosuficient, creu que es basta a si mateix i que reconèixer el propi error significa perdre autonomia i capacitat de decisió. Penedir-se seria només un sentiment desagradable propi de temps foscos. Però, com que l’home modern es basta a si mateix, ha de deixar enrere els sentiments propis d’uns altres temps com la culpa, el remordiment o la vergonya.
Per part meva, considero que advertir que hom ha obrat malament és l’únic camí per créixer com a éssers humans, ja que ens permet corregir les nostres deficiències i avançar pel camí. Per altra part, és terrible pensar en què algú pot viure carregant totes les seves accions, sense sentir la necessitat de perdonar i, sobretot, de ser perdonat. Perdonar i ser perdonats ens dona la capacitat d’emprendre una nova vida, de reprendre el camí.
Davant la desmesurada supèrbia de qui mai no es penedeix de res, els cristians hem après a no tenir por de demanar mil vegades perdó, perquè el penediment sana i purifica les nostres ànimes. Assumir la responsabilitat del que fem malament és camí per ser millors. “M’he equivocat” o “et demano perdó” són paraules molt humanes. Pronunciar-les ens engrandeix i dignifica. Els antics deien que “equivocar-se és humà”. I, per això, també ho és saber penedir-se i demanar perdó.
(Cf. “El perdó, una necessitat del nostre món”, en J. M. ROMAGUERA – M. GUARCH (eds), Encendre l’esperança. Dotze pistes per a un gran repte, CPL, Barcelona 2025)
