Benvolguts germans i germanes, Avui vull meditar amb vosaltres un Salm que resumeix tota la història de la Salvació testimoniada a lAntic Testament. Es tracta dun gran himne de lloança que celebra el Senyor en les múltiples i repetides manifestacions de la seva bondat al llarg de la història dels homes; és el Salm 136, o 135 dacord amb la tradició grecollatina. Aquest Salm, solemne oració dacció de gràcies, conegut com el Gran Hallel, es canta tradicionalment al final del sopar pasqual jueu i probablement també Jesús el va resar en lúltima Pasqua celebrada amb els deixebles; a això, en efecte, sembla al·ludir lanotació dels evangelistes: «I després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres» (cf. Mt 26,30; Mc 14,26). Lhoritzó de la lloança il·lumina el difícil camí del Calvari. Tot el Salm 136 es desenvolupa en forma de lletania, ritmat per la repetició de lantífona: «Perdura eternament el seu amor.» Al llarg de la composició, senumeren els nombrosos prodigis de Déu en la història dels homes i les seves contínues intervencions en favor del seu poble; i a cada proclamació de lacció salvadora del Senyor respon lantífona amb la motivació fonamental de la lloança: lamor etern de Déu, un amor que, dacord amb el terme jueu emprat, implica fidelitat, misericòrdia, bondat, gràcia, tendresa. Aquest és el motiu unificador de tot el Salm, repetit sempre de la mateixa manera, mentre canvien les manifestacions puntuals i paradigmàtiques: la creació, lalliberament de lèxode, el do de la terra, lajuda provident i constant del Senyor al seu poble i a tota criatura. Després duna triple invitació a lacció de gràcies al Déu sobirà (v. 1-3), se celebra el Senyor com aquell que fa «grans meravelles» (v. 4), la primera de les quals és la creació: el cel, la terra, els astres (cf. v. 5-9). El món creat no és un simple escenari en què sinsereix lacció salvadora de Déu, sinó que és el començament mateix daquesta acció meravellosa. Amb la creació, el Senyor es manifesta en tota la seva bondat i bellesa, es compromet amb la vida, revelant una voluntat de bé de la qual brolla cadascuna de les altres accions de Salvació. I en el nostre Salm, al·ludint al primer capítol del Gènesi, el món creat està sintetitzat en els seus elements principals, insistint en especial sobre els astres, el sol, la lluna, les estrelles, criatures magnífiques que governen el dia i la nit. Aquí no es parla de la creació de lésser humà, però hi és sempre present; el sol i la lluna són per a ell per a lhome, per a regular el temps de lhome, posant-lo en relació amb el Creador sobretot a través de la indicació dels temps litúrgics. A continuació sesmenta precisament la festa de la Pasqua, quan, passant a la manifestació de Déu en la història, comença el gran esdeveniment de lalliberament de lesclavatge dEgipte, de lèxode, traçat en els seus elements més significatius: lalliberament dEgipte amb la plaga dels primogènits egipcis, la sortida dEgipte, el pas del mar Roig, el camí pel desert fins a lentrada a la terra promesa (cf. v. 10-20). Estem en el moment originari de la història dIsrael. Déu va intervenir poderosament per a portar el seu poble a la llibertat; a través de Moisès, el seu enviat, es va imposar al faraó revelant-se en tota la seva grandesa i, al final, va vèncer la resistència dels egipcis amb el terrible flagell de la mort dels primogènits. Així Israel va poder deixar el país de lesclavatge, amb lor dels seus opressors (cf. Ex 12,35-36), «protegits» (Ex 14,8), amb el signe exultant de la victòria. També al mar Roig el Senyor obra amb poder misericordiós. Davant un Israel esglaiat en veures perseguit pels egipcis, fins al punt de lamentar-se pel fet dhaver abandonat Egipte (cf. Ex 14,10-12), Déu, com diu el nostre Salm, «va partir en dos el mar Roig […]. Féu passar Israel pel mig del mar […]. Hi enfonsà el faraó amb el seu exèrcit» (v. 13-15). La imatge del mar Roig «partit» en dos sembla evocar la idea del mar com un gran monstre al qual es talla en dues parts i daquesta manera passa a ser inofensiu. El poder del Senyor venç la perillositat de les forces de la naturalesa i de les forces militars posades en acció pels homes: el mar, que semblava obstruir el camí al poble de Déu, deixa passar Israel a la zona seca i després es tanca sobre els egipcis, ofegant-los. «La mà forta i el braç poderós» del Senyor (cf. Dt 5,15; 7,19; 26,8) es mostren daquesta manera amb tota la seva força salvadora: lopressor injust queda vençut, empassat per les aigües, mentre que el poble de Déu «passa pel mig» per a continuar el seu camí cap a la llibertat. A aquest camí fa referència ara el nostre Salm recordant amb una frase brevíssima el llarg peregrinar dIsrael vers la terra promesa: «Va conduir pel desert el seu poble. Perdura eternament el seu amor» (v. 16). Aquestes poques paraules tanquen una experiència de quaranta anys, un temps decisiu per a Israel que, deixant-se guiar pel Senyor, aprèn a viure de fe, en lobediència i en la docilitat a la llei de Déu. Són anys difícils, marcats per la duresa de la vida al desert, però també anys feliços, de familiaritat amb el Senyor, de confiança filial; és el temps de la «joventut», com ho defineix el profeta Jeremies parlant a Israel, en nom del Senyor, amb expressions plenes de tendresa i de nostàlgia: «Recordo lamor que em tenies de jove, com mestimaves al temps de les noces. Em seguies pel desert, per terres que ningú no sembra» (Jr 2,2). El Senyor, com el pastor del Salm 23 que contemplem en una catequesi, durant quaranta anys va guiar el seu poble, el va educar i el va estimar, conduint-lo fins a la terra promesa, vencent també les resistències i lhostilitat de pobles enemics que volien obstaculitzar el seu camí de Salvació (cf. v. 17-20). En lenumeració que fa el nostre Salm de les «grans meravelles» sarriba així al moment del do conclusiu, a la realització de la promesa divina feta als Pares: «Va donar aquell país en possessió. Perdura eternament el seu amor. En possessió a Israel, el seu servent. Perdura eternament el seu amor» (v. 21-22). En la celebració de lamor etern del Senyor, ara es fa memòria del do de la terra, un do que el poble ha de rebre sense apropiar-sen mai, vivint contínuament en una actitud dacollida agraïda i grata. Israel rep el territori on habitar com a herència, un terme que designa de manera genèrica la possessió dun bé rebut dun altre, un dret de propietat que, de manera específica, fa referència al patrimoni patern. Una de les prerrogatives de Déu és la de «donar»; i ara, al final del camí de lèxode, Israel, destinatari del do, com un fill, entra al país de la promesa realitzada. Es va acabar el temps danar dun lloc a un altre, sota les tendes, en una vida marcada per la precarietat. Ara ha començat el temps feliç de lestabilitat, de lalegria de construir les cases, de plantar les vinyes, de viure en la seguretat (cf. Dt 8,7-13). Però també és el temps de la temptació idolàtrica, de la contaminació amb els pagans, de lautosuficiència que fa oblidar lOrigen del do. Per això el Salmista esmenta la humiliació i els enemics, una realitat de mort en què el Senyor, un cop més, es revela com a Salvador: «Es recordà de nosaltres quan ens humiliaven. Perdura eternament el seu amor. Ens alliberà dels nostres opressors. Perdura eternament el seu amor» (v. 23-24). Aquí sorgeix la pregunta: com podem fer daquest Salm la nostra pregària? Com podem apropiar-nos daquest Salm per a la nostra pregària? És important el marc del Salm, el començament i el final: és la creació. Tornarem sobre aquest punt: la creació com el gran do de Déu del qual vivim, en el qual ell es revela en la seva bondat i grandesa. Per tant, tenir present la creació com a do de Déu és un punt comú per a tots nosaltres. Després continua la història de la Salvació. Naturalment nosaltres podem dir: aquest alliberament dEgipte, el temps del desert, lentrada a la Terra Santa i després els altres problemes, estan molt distants de nosaltres, no són la nostra història. Però hem destar atents a lestructura fonamental daquesta oració. Lestructura fonamental és que Israel es recorda de la bondat del Senyor. En aquesta història hi ha moltes valls fosques, hi ha molts moments de dificultat i de mort, però Israel es recorda que Déu era bo i pot sobreviure en aquesta vall fosca, en aquesta vall de mort, perquè sen recorda. Té la memòria de la bondat del Senyor, del seu poder; la seva misericòrdia és eterna. I també per a nosaltres és important recordar la bondat del Senyor. La memòria es converteix en força de lesperança. La memòria ens diu: Déu existeix, Déu és bo, la seva misericòrdia és eterna. Daquesta manera, fins i tot en la foscor dun dia, dun temps, la memòria obre el camí cap al futur: és llum i estrella que ens guia. També nosaltres recordem el bé, lamor misericordiós i etern de Déu. La història dIsrael ja és una memòria també per a nosaltres: com es va manifestar Déu, com es va crear el seu poble. Després Déu es va fer home, un de nosaltres: va viure amb nosaltres, va patir amb nosaltres, va morir per nosaltres. Roman amb nosaltres en el Sagrament i en la Paraula. És una història, una memòria de la bondat de Déu que ens assegura la seva bondat: Perdura eternament el seu amor. Després, també en aquests dos mil anys de la història de lEsglésia, hi ha sempre, novament, la bondat del Senyor. Després del període fosc de la persecució nazi i comunista, Déu ens ha alliberat, ha mostrat que és bo, que té força, que el seu amor perdura eternament. I, de la mateixa manera que en la història comuna, col·lectiva, està present aquesta memòria de la bondat de Déu, ens ajuda i es converteix en estrella de lesperança, també cadascú té la seva història personal de salvació, i hem de considerar realment aquesta història, tenir sempre present la memòria de les grans meravelles que ha fet també en la meva vida, per tenir confiança: perdura eternament el seu amor. I si avui em trobo en la nit fosca, demà ell em lliura perquè perdura eternament el seu amor. Tornem al Salm perquè, al final, es refereix novament a la creació. El Senyor diu així «alimenta tots els vivents. Perdura eternament el seu amor» (v. 25). Loració del Salm conclou amb una invitació a la lloança: «Enaltiu el Déu del cel. Perdura eternament el seu amor» (v. 26). El Senyor és Pare bo i provident, que dóna lherència als seus fills i proporciona a tots laliment per a viure. El Déu que va crear els cels i la terra i les grans llums celestials, que entra en la història dels homes per a portar a la Salvació a tots els seus fills, és el Déu que omple lunivers amb la seva presència de bé cuidant de la vida i donant pa. El poder invisible del Creador i Senyor, cantat en el Salm, es revela en la petita visibilitat del pa que ens dóna, amb el qual ens fa viure. Així, aquest pa de cada dia simbolitza i sintetitza lamor de Déu com a Pare, i ens obre a la plenitud neotestamentària, a aquell «pa de vida», leucaristia, que ens acompanya en la nostra vida de creients, anticipant lalegria definitiva del banquet messiànic al cel. Germans i germanes, la lloança i benedicció del Salm 136 ens ha fet recórrer les etapes més importants de la història de la Salvació fins arribar al misteri pasqual, on lacció salvadora de Déu aconsegueix el seu cim. Amb goig agraït celebrem, per tant, al Creador, Salvador i Pare fidel, que «ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jn 3, 16). En la plenitud dels temps, el Fill de Déu es fa home per donar la vida, per a la salvació de cadascun de nosaltres, i es dóna com a pa en el misteri eucarístic per a fer-nos entrar en la seva aliança que ens fa fills. A tant arriba la bondat misericordiosa de Déu i la sublimitat del seu «amor per sempre». Per això, vull concloure aquesta catequesi fent meves les paraules que sant Joan escriu en la seva Primera Carta, i que hauríem de tenir presents sempre en la nostra pregària: «Mireu quina prova damor ens ha donat el Pare: ser anomenats fills de Déu. I ho som!» (1Jn 3,1). Gràcies.
