Data: 19 de febrer de 2023
Benvolgudes i benvolguts, passat ja un temps prudencial propi de les urgències periodístiques, es pot fer —amb una mirada més reposada—, una valoració amb més perspectiva de la figura del difunt Papa emèrit. Molts són els aspectes de la seva vida i de la seva tasca que s’han destacat; alguns amb encert, d’altres amb no tant. Hi ha un aspecte que voldria destacar especialment. Em refereixo a la proposta de Benet XVI que els cristians es vegin a si mateixos com una «minoria creativa» i que ajudin a recuperar el millor de la nostra cultura occidental. La rellevància de la figura de Benet XVI —com han fet alguns— no es pot limitar a dir que l’extrema dreta ultraconservadora vol posar la qüestió de la identitat cristiana al centre del debat polític i convertir la religió en el nucli d’aquesta identitat.
Benet XVI fou una de les persones més lúcides del nostre món contemporani, una afirmació que probablement no tothom compartirà. La seva lucidesa consistia a proclamar un pensament crític envers la cultura contemporània, cosa que desagradava a molts. Potser per això va ser qualificat de Papa conservador, qualificatiu que sol tenir una connotació pejorativa quan, en realitat, un conservador es caracteritza per conservar la tradició, és a dir, allò que ens ha estat transmès. En aquest sentit, una de les idees bàsiques, no sols del seu pontificat sinó de la seva tasca docent com a professor de Teologia en diferents universitats alemanyes, era la progressiva desaparició dels valors cristians en la nostra civilització europea i occidental. No es tractava tant d’una lluita contra la secularització, com han destacat alguns mitjans periodístics, com de la pèrdua d’una tradició que empobreix l’home. Abandonar els valors de la cultura cristiana significa pèrdua d’humanitat. Per això insistia que Europa preservés les seves arrels cristianes, perquè aquesta herència forma part de la seva identitat així com de la identitat de la condició humana.
La societat contemporània, dominada pel que Benet XVI qualifica de «cultura del relativisme —i que podem anomenar simplement «decadència»— és refractària a acceptar aquesta crítica, perquè el pensament del Papa posava en qüestió el seu hedonisme imperant i la negació de qualsevol jerarquia de valors. Quan no hi ha cap jerarquia de valors vol dir que tot val igual, que és el mateix que dir que res no val, diagnòstic que no està gens allunyat del que deia Nietzsche en el famós paràgraf 125 de La gaia ciència, que porta per títol «Déu ha mort», un cant desesperat i agònic sobre el que comporta la mort de Déu com pocs han assenyalat. En canvi, Ratzinger volia conservar la «genuïna tradició», perquè considerava la seva pèrdua com negativa tant per a la humanitat com per a l’home.
Si el present no sempre ha sabut reconèixer el seu llegat, podem esperar que el futur sigui més complaent. Contràriament al que pensa molta gent, només es pot innovar des del coneixement de la tradició. Benet XVI, titllat de conservador, va sorprendre tothom quan va renunciar al pontificat. Feia més de sis-cents anys que cap pontífex no s’havia atrevit a trencar aquesta «tradició» en minúscula. Benet XVI va voler conservar la Tradició en majúscules, però la seva lucidesa i intel·ligència no li va impedir de ser innovador en aquesta «tradició» menor.
Ben vostre,
