Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui voldria detenir-me en la qüestió del medi ambient, com ja he tingut oportunitat de fer en diverses ocasions. M´ho suggereix a més la Jornada mundial del medi ambient, d´avui, promoguda per les Nacions Unides, que llança una forta crida a la necessitat d´eliminar el malbaratament i la destrucció d´aliments.
Quan parlem de medi ambient, de la creació, el meu pensament es dirigeix a les primeres pàgines de la Bíblia, al llibre del Gènesi, on s´afirma que Déu va posar l´home i la dona a la terra perquè la conreessin i la custodiessin (cf. 2,15). I em sorgeixen les preguntes: què vol dir conrear i custodiar la terra? Estem veritablement conreant i custodiant la creació? O bé l´estem explotant i descuidant? El verb conrear em recorda la cura que té el pagès per la seva terra, perquè doni fruit i aquest es comparteixi: quanta cura, passió i dedicació! Conrear i custodiar la creació és una indicació de Déu donada no sols a l´inici de la història, sinó a cadascun de nosaltres; és part del seu projecte; vol dir fer créixer el món amb responsabilitat, transformar-lo perquè sigui un jardí, un lloc habitable per a tots. Benet XVI va recordar diverses vegades que aquesta tasca que ens ha encomanat Déu Creador requereix percebre el ritme i la lògica de la creació. Nosaltres en canvi ens guiem sovint per la supèrbia de dominar, de posseir, de manipular, d´explotar; no la «custodiem», no la respectem, no la considerem com un do gratuït que s´ha de cuidar. Estem perdent l´actitud de l´admiració, de la contemplació, de l´escolta de la creació; i així ja no aconseguim llegir en ella el que Benet XVI anomena «el ritme de la història d´amor de Déu amb l´home». Per què passa això? Perquè pensem i vivim de manera horitzontal, ens hem allunyat de Déu, ja no en llegim els signes.
Però «conrear i custodiar» no comprenen només la relació entre nosaltres i el medi ambient, entre l´home i la creació; es refereixen també a les relacions humanes. Els Papes han parlat d´ecologia humana, estretament lligada a l´ecologia mediambiental. Nosaltres estem vivint un moment de crisi; ho veiem en el medi ambient, però sobretot ho veiem en l´home. La persona humana està en perill: això és cert, la persona humana avui està en perill; heus aquí la urgència de l´ecologia humana! I el perill és greu perquè la causa del problema no és superficial, sinó profunda: no és només una qüestió d´economia, sinó d´ètica i d´antropologia. L´Església ho ha subratllat altres vegades; i molts diuen: sí, és just, és veritat… Però el sistema continua com abans, perquè el que domina són les dinàmiques d´una economia i d´unes finances mancades d´ètica. El que mana avui no és l´home: són els diners, els diners; la moneda mana. I l´encàrrec de custodiar la terra, Déu nostre Pare l´ha donat no als diners, sinó a nosaltres: els homes i les dones, nosaltres tenim aquest deure! En canvi homes i dones són sacrificats als ídols del benefici i del consum: és la «cultura del rebuig». Si s´espatlla un ordinador és una tragèdia, però la pobresa, les necessitats, els drames de tantes persones acaben per entrar dins la normalitat. Si una nit d´hivern, aquí a prop, a la via Ottaviano per exemple, mor una persona, això no és notícia. Si a tantes parts del món hi ha nens que no tenen res per menjar, això no és notícia, sembla normal. No pot ser, això! Però aquestes coses entren en la normalitat: que algunes persones sense sostre moren de fred al carrer no és notícia. Al contrari, una baixada de deu punts en les borses d´algunes ciutats constitueix una tragèdia. Algú que mor no és notícia, però si baixen deu punts les borses és una tragèdia! Així les persones són descartades, com si fossin residus.
Aquesta «cultura del rebuig» tendeix a convertir-se en mentalitat comuna, que contagia a tots. La vida humana, la persona, ja no és percebuda com a valor primari que cal respectar i tutelar, especialment si és pobre o discapacitat, si no serveix encara -com el nasciturus , l´embrió humà- o si ja no serveix -com l´ancià. Aquesta cultura del rebuig ens ha fet insensibles també al malbaratament i al desaprofitament d´aliments, cosa encara més deplorable quan a qualsevol lloc del món, lamentablement, moltes persones i famílies pateixen fam i malnutrició. En un altre temps els nostres avis es preocupaven molt que no es llencés res de les sobres dels àpats. El consumisme ens ha induït a acostumar-nos al superflu i al rebuig quotidià d´aliment, al qual a vegades ja no som capaços de donar el valor just, que va més enllà dels mers paràmetres econòmics. Però recordem bé que l´aliment que es rebutja és com si es robés de la taula del pobre, de qui té fam! Invito a tots a reflexionar sobre el problema de la pèrdua i del rebuig de l´aliment a fi d´identificar vies i maneres que, afrontant seriosament aquesta problemàtica, siguin vehicle de solidaritat i de compartició amb els més necessitats.
Fa pocs dies, en la festa del Corpus Christi, vam llegir el relat del miracle dels pans: Jesús dóna menjar a la multitud amb cinc pans i dos peixos. I la conclusió del passatge és important: «Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat» (Lc 9,17). Jesús demana als deixebles que no es perdi res: no s´ha de llençar res! I hi ha aquest fet de les dotzes cistelles: per què dotze? Què significa? Dotze és el nombre de les tribus d´Israel; representa simbòlicament a tot el poble. I això ens diu que quan l´aliment es comparteix de manera equitativa, amb solidaritat, a ningú no li manca el que és necessari, cada comunitat pot anar a l´encontre de les necessitats dels més pobres. Ecologia humana i ecologia mediambiental caminen juntes.
Així que voldria que tots assumíssim el greu compromís de respectar i custodiar la creació, d´estar atents a cada persona, de contrarestar la cultura del malbaratament i del rebuig, per a promoure una cultura de la solidaritat i de l´encontre. Gràcies.