Data: 12 de setembre de 2021
El passat 8 de maig vaig tenir l’alegria de celebrar, a la Basílica de Santa Maria del Mar, una missa d’acció de gràcies per la beatificació del primer laic veneçolà: el metge José Gregorio Hernández.
El Dr. José Gregorio va néixer el 1864 en el si d’una família cristiana. Des de jove va voler dedicar-se a ajudar els més vulnerables. La seva vida és un exemple per a qualsevol persona que vulgui lliurar la vida als altres sense esperar res a canvi.
José Gregorio va ser un home normal i corrent, un home senzill vestit amb americana i barret; aquesta és la imatge més estesa que trobarem d’ell. Les seves aficions també eren les d’un home corrent, cantava, ballava i era aficionat a tocar el piano. José Gregorio és un dels sants «de la porta del costat», dels quals parla el papa Francesc en la seva exhortació apostòlica Gaudete et exsultate (n. 7).
Hi va haver tres persones importants en la seva vida. La primera, el seu pare, un home honrat que va treballar un temps com a farmacèutic. Diuen que quan algú no podia pagar-lo, no li cobrava res. La segona, la seva mare, una dona compassiva i alegre que va morir quan José Gregorio tenia només vuit anys. La tercera va ser una religiosa que treballava en un hospital. D’ella va aprendre a tractar els malalts amb caritat exquisida.
Va ser un gran biòleg i un gran metge. Va estudiar a Veneçuela, a França i a Alemanya. Tot i que va rebre moltes ofertes de feina dels millors hospitals d’Europa, va decidir treballar al seu país. Va ser un científic que va posar tots els seus coneixements al servei del poble.
El Dr. Gregorio va ser un home de fe. L’Eucaristia era el centre de la seva vida. En els moments més durs de la seva vida, com la mort del seu germà i de la seva mare, va trobar la pau i el consol en el Senyor. Va fer seves les paraules de sant Pau: ni la mort, ni la vida, ni el present, ni el futur podran separar-nos mai de l’amor de Déu (cf. Rm 8, 38-39).
El Dr. José Gregorio és conegut arreu del món com «el metge dels pobres». Mai va voler enriquir-se amb la seva professió. Quan visitava algú i veia que no podia comprar les medicines que li receptava, deixava discretament unes monedes sobre el llit del pacient.
El Dr. Gregorio va morir el 1919 en un accident, tenia només cinquanta-quatre anys. El seu enterrament va paralitzar la ciutat de Caracas. Durant el funeral, els més pobres del poble exclamaven: «El Dr. Hernández és nostre». El seu exemple ha traspassat les fronteres del seu país. Podem dir que pertany a tots aquells que tracten de servir Crist a través dels més pobres i necessitats.
Aquest preciós testimoni ens recorda la impressionant tasca de tants metges i personal sanitari en el món sencer. A tots ells, gràcies per haver dit sí a aquesta preciosa vocació i gràcies per tenir cura de la nostra salut corporal i psicològica. Que el Dr. Gregorio inspiri els professionals de la salut per tenir també present la salut espiritual i ens ajudi a tots nosaltres, cridats, des del baptisme, a ser sants.
Benvolguts germans i germanes, preguem pels nostres metges i confiem la seva missió a la intercessió del beat Gregorio Hernández.
