Data: 31 de maig de 2026
D’aquí a una setmana, del 6 al 12 de juny, el papa Lleó XIV visitarà el nostre país. Els dies 9 i 10 visitarà Barcelona i Montserrat. És una bona ocasió perquè els cristians refermem la nostra vinculació amb el Papa, successor de l’apòstol sant Pere. Ell ve a enfortir-nos en la fe (cf. Lc 22,32).
Si anem als Evangelis, ens podem fixar especialment en el passatge de Mateu 16,17, on hi llegim: «Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església.» Per començar, Jesús li canvia el nom: de Simó passa a anomenar-lo Pere, que vol dir ‘pedra’, ‘roca’. Ja a l’Antic Testament, el canvi de nom tenia una importància primordial relacionada amb la vocació rebuda. Ell, doncs, tot fent present el Crist, ha de ser roca, fonament de l’Església. En aquest sentit, és significatiu també que en el Nou Testament tan sols s’anomeni roca o pedra a Pere i a Crist.
Això farà que en la primera comunitat cristiana el protagonisme de Pere esdevingui ben significatiu. Ho podem veure clarament en el llibre dels Fets dels Apòstols: Pere porta la direcció en l’elecció de Maties (1,16-26), parla en nom dels altres (2,14-41; 5,29-32), és el primer que acull un no jueu a l’Església (10), és el primer a exercir el do de fer miracles (3,6), és el portador de la paraula principal en el Concili de Jerusalem (15).
Les circumstàncies històriques han fet que el successor de Pere sigui el bisbe de Roma des dels mateixos inicis de l’Església. D’aquí que el Concili Vaticà II afirmi que el bisbe de Roma és el principi i el fonament de la unitat de la fe i de la comunió de tota l’Església universal. En canvi, cada bisbe, tan sols a la seva diòcesi, té també la missió de ser el principi i el fonament d’aquesta unitat i comunió eclesials (Lumen gentium, 18.22).
Això vol dir que tots els bisbes, com a successors dels Apòstols, són fonament de l’Església, però Pere és el fonament radical. Tots els bisbes han rebut el ministeri de santificar, ensenyar i dirigir el poble de Déu, però el Papa ha rebut aquest ministeri no sols com a bisbe de Roma, sinó també en relació amb tota l’Església.
D’aquí que el Papa sigui el primat en l’Església, un primat que no és per estar per damunt de l’Església, sinó per a fer un servei a la seva unitat. Ell és el cap del col·legi episcopal i, per aquest motiu, dirigeix els afers de l’Església universal. Amb tot, això no vol dir que el Papa es trobi a part dels bisbes, sinó amb els bisbes i amb l’Església. Primer és bisbe de Roma, i a partir d’aquest encàrrec ha rebut també la tasca de vigilar i tenir cura de totes les altres Esglésies.
Valorem adequadament aquest gran centre d’unitat i de comunió que és el ministeri del Papa per a tota l’Església, un ministeri que, a voltes, implicarà que hagi d’actuar personalment, però mai separadament de la vida i de la missió eclesials. Preguem també perquè la visita del Papa doni els seus fruits, ens enforteixi en la fe i ens doni nous ànims per a encarar els grans reptes en la vida de la nostra Església, de la societat i del nostre món.
Ben vostre,
