Data: 25 de febrer de 2024
Benvolgudes i benvolguts, «No permeteu que nosaltres caiguem en la temptació» és la sisena petició del parenostre. Fixem-nos que no li demanem a Déu que ens deslliuri de les temptacions, sinó que no ens hi deixi caure.
Aquesta és la pregària dels pobres d’esperit, d’aquells que senten en la pròpia carn la seva feblesa, que reconeixen la seva condició humana inclinada com instintivament a ofendre Déu. Aquests són, però, els petits del Regne, aquells que confien en l’amor misericordiós de Déu i saben que sols d’ell ve la fortalesa per resistir. Amb aquesta pregària, doncs, el Mestre ens vol protegir de l’autosuficiència i de l’orgull, i ens vol ensenyar a ser com infants que tot ho esperen del seu Pare.
És evident que la temptació no ens la posa Déu, com si volgués fer-nos la traveta, sinó que neix de les passions i els desordres del nostre cor. Estem davant la gran qüestió del mal en el món. I tanmateix, Déu mira d’aprofitar-se’n per ensinistrar-nos en la lluita i el combat, perquè la instauració del nou Regne necessita la nostra adhesió lliure i ferma.
D’una manera sorprenent, Jesús, el Fill predilecte, també és temptat al llarg de la seva vida. Precisament en l’evangeli de la setmana passada es narren les temptacions de Jesús al desert, just després d’haver-se solidaritzat amb l’ésser humà posant-se a la filera dels pecadors. Així, aquell «qui no havia experimentat el pecat», però a qui «Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat» (2Co 5,21), ensenya on rau la temptació fonamental.
El Diable ataca directament la manera de fer de Déu. Segons la mentalitat mundana, la filiació divina de Jesús ha de ser demostrada a través de signes poderosos, com ara convertir pedres en pans, deixar-se caure del temple i no patir danys, o dominar tota la terra des del poder del món. Curiosament Jesús té tots aquests atributs, però no a la manera del mal i de l’egoisme, sinó a la manera de Déu, és a dir, com a servei i donació de vida per amor.
Vençut per la clarividència del Mestre, el Diable guarda l’estratègia per a més endavant, quan pugui fer encara més mal al projecte diví. I torna a aparèixer a Getsemaní, quan, ja cansat i angoixat, Jesús s’enfronta al seu futur immediat, que preveu com humanament desfavorable. El fort combat del Mestre a Getsemaní va de nou encarat a la mentalitat del Regne. ¿Com és possible que els seus ensenyaments i les seves obres desemboquin tràgicament en la seva detenció i crucifixió? ¿Com és possible que el seu projecte a favor dels éssers humans, un projecte que ha entès sempre com a missió de part del Pare, acabi absurdament en el no-res?
Davant d’això Jesús només té una arma: posar tota la seva persona en mans del Pare i comprendre que l’obediència filial passa per renunciar a tot, a ell mateix, fins a l’extrem. ¿No serà, doncs, la confiança en Déu i l’abandó a les seves mans, l’antídot de tota temptació? Quan resem aquesta petició, doncs, fem nostres les paraules de santa Teresa de l’Infant Jesús: «La confiança, i res més que la confiança, pot conduir-nos a l’Amor».
Ben vostre,
