Data: 4 d’octubre de 2026
Estimats amics i amigues:
El pròxim dia 7 d’octubre celebrem la Mare de Déu del Roser, una bella oportunitat per tornar a descobrir que mai no estem sols quan resem. Amb els ulls fixos en sant Domènec de Guzmán, recordem com la Mare de Déu va posar a les seves mans el Sant Rosari, ensenyant-li a resar-lo i encomanant-li que el donés a conèixer com si fos l’últim petó d’una mare sobre la vida que s’apaga.
El fundador de l’Orde de Predicadors (Dominics), que havia demanat a la Mare de Déu ajuda per combatre l’heretgia que tant de mal estava causant en el seu temps, va rebre de Maria una resposta que travessaria els segles: l’oració. Així, de generació en generació, aquesta pregària va anar convertint-se en una de les formes més belles d’acostar-nos a Déu de la mà de Maria. Ella ens presta els seus ulls per mirar Jesús, el seu cor per acollir-lo, la seva tendresa per cuidar-lo, el seu silenci per contemplar-lo i la seva fe per confiar.
Misteri rere misteri, mentre les nostres mans acaricien lentament els grans del Rosari, recorrem la vida de Jesús: el seu naixement, la seva predicació, el seu lliurament, la seva Passió, la seva Mort i la seva Resurrecció. Perquè resar no és només un diàleg profund amb Déu; és també quedarse al costat d’Ell quan s’oculta, quan no entenem el sentit del seu bategar, quan guarda silenci perquè aprenguem a confiar sense veure, sense tocar, sense sentir.
Maria va romandre amb Jesús quan tot era alegria i quan només cabia en el seu pit un dolor insuportable. Ella va conèixer el goig de Betlem i el plor del Gòlgota, l’alegria de tenir-lo entre els seus braços i l’esquinçament de veure’l clavat a la creu, el goig de la Pasqua i el silenci de l’espera al costat del sepulcre. Per això, quan el resem enmig de les nostres pròpies nits, Ella s’obre pas entre la boira de la nostra incertesa perquè la vida ens faci una mica menys de mal. És una companyia, és un refugi, és aprendre a caminar per la vida sentint sobre les nostres espatlles el mantell de la Mare.
No hi ha un sol record de la meva vida en què no vegi reflectit el Rosari en els ulls de la feblesa. Aquesta oració ha trobat sempre un lloc allí on viure es torna més fràgil: es resa a les habitacions dels hospitals, al costat d’un llit, en una capella, en una cel·la, enmig de la muntanya, en un cementiri, en una família reunida al voltant d’algú que pateix… Es resa quan neix un fill i quan algú marxa; quan tenim motius per donar gràcies i quan amb prou feines trobem forces per lluitar; en l’alegria i en la tristesa, en l’esperança i en la desesperança, en la salut i en la malaltia, en la vida i davant la mort. Mare de Déu del Roser i Mare nostra: ensenya’ns a mirar Jesús amb els teus mateixos ulls i que un dia, quan arribi la nostra última hora, puguem continuar aferrats a aquesta dolça cadena que tantes vegades va sostenir la nostra fe.
