Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui finalitzem el cicle de catequesis sobre els sagraments parlant del matrimoni. Aquest sagrament ens condueix al cor del designi de Déu, que és un designi d’aliança amb el seu poble, amb tots nosaltres, un designi de comunió. A l’inici del llibre del Gènesi, el primer llibre de la Bíblia, com a coronació del relat de la creació es diu: «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. […] Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn» (Gn 1,27; 2,24). La imatge de Déu és la parella matrimonial: l’home i la dona; no sols l’home, no sols la dona, sinó tots dos. Aquesta és la imatge de Déu: l’amor, l’aliança de Déu amb nosaltres està representada en aquesta aliança entre l’home i la dona. I això és bonic. Som creats per estimar, com a reflex de Déu i del seu amor. I en la unió conjugal l’home i la dona fan aquesta vocació en el signe de la reciprocitat i de la comunió de vida plena i definitiva.
Quan un home i una dona celebren el sagrament del matrimoni, Déu, per dir-ho d’alguna manera, es «reflecteix» en ells, imprimeix en ells els seus mateixos trets i el caràcter indeleble del seu amor. El matrimoni és la imatge de l’amor de Déu per nosaltres. També Déu, efectivament, és comunió: les tres Persones del Pare, Fill i Esperit Sant viuen des de sempre i per sempre en unitat perfecta. I és precisament aquest, el misteri del matrimoni: l’amor de Déu es reflecteix en la parella que decideixen viure junts. Per això l’home deixa cada seva, la casa dels seus pares i se’n va a viure amb la seva dona i s’uneix tan fortament a ella que tots dos es converteixen
—diu la Bíblia— en una sola carn.
Sant Pau, a la Carta als cristians d’Efes, posa en relleu que en els esposos cristians es reflecteix un misteri gran: la relació instaurada per Crist amb l’Església, una relació nupcial (cf. Ef 5,21-33). L’Església és l’esposa de Crist. Aquesta és la relació. Això significa que el matrimoni respon a una vocació específica i ha de considerar-se com una consagració (cf. Gaudium et spes , 48; Familiaris consortio , 56). És una consagració: l’home i la dona són consagrats en el seu amor. Els esposos, efectivament, en virtut del sagrament, són investits d’una autèntica missió, per tal que puguin fer visible, a partir de les coses senzilles, ordinàries, l’amor amb què Crist estima la seva Església, que continua lliurant la vida per ella, en la fidelitat i en el servei.
És veritablement un designi magnífic allò que és connatural en el sagrament del matrimoni. I es realitza en la senzillesa i també en la fragilitat de la condició humana. Sabem bé quantes dificultats i proves té la vida de dos esposos… L’important és mantenir viva la relació amb Déu, que és fonament del vincle conjugal. I la relació autèntica és sempre amb el Senyor. Quan la família prega, el vincle es manté. Quan l’espòs prega per l’esposa i l’esposa prega per l’espòs, aquest vincle arriba a ser fort; l’un prega per l’altre. És cert que en la vida matrimonial hi ha moltes dificultats, moltes; que el treball, que els diners no són suficients, que els nens tenen problemes. Moltes dificultats. I moltes vegades el marit i la muller arriben a estar una mica nerviosos i es discuteixen. Es barallen, és així, sempre hi ha discussions en el matrimoni, a vegades es tiren els plats pel cap. Però no ens hem de posar tristos per això, la condició humana és així. I el secret és que l’amor és més fort que el moment en què es discuteixen, per això aconsello sempre als esposos: no acabeu la jornada en què us heu barallat sense fer les paus. Mai! I per a fer les paus no cal trucar a les Nacions Unides perquè vinguin a casa a fer les paus. Només cal un petit gest, una carícia, i adéu. I fins demà! I demà es torna a començar. Això és la vida, tirar-la endavant, tirar-la endavant amb el valor de voler viure-la junts. I això és gran, és bonic. La vida matrimonial és quelcom bonic i hem de custodiar-la sempre, custodiar els fills. Altres vegades he dit en aquesta plaça una cosa que ajuda molt en la vida matrimonial. Són tres paraules que s’han de dir sempre, tres paraules que han de ser a casa: permís, gràcies i perdó. Les tres paraules màgiques. Permís: per no ficar-se en la vida del cònjuge. Permís, què et sembla? Permís, puc? Gràcies: donar les gràcies al cònjuge; gràcies pel que has fet per mi, gràcies per això. Aquesta bellesa de donar les gràcies. I com que tots nosaltres ens equivoquem, aquesta altra paraula que és una mica difícil de pronunciar, però que cal dir-la: Perdona. Permís, gràcies i perdó. Amb aquestes tres paraules, amb la pregària de l’espòs per l’esposa i viceversa, amb el gest de fer les paus sempre abans que acabi la jornada, el matrimoni tirarà endavant. Les tres paraules màgiques, la pregària i fer les paus sempre. Que el Senyor us beneeixi i reseu per mi.
