Data: 9 d’octubre de 2022
En el nostre dia a dia hi ha moments per a moltes coses: treballar, reposar, dialogar, llegir, conviure… A un cristià no li pot faltar el temps de pregària; sigui aquesta més o menys llarga, però mai mancada d’intensitat: trobar-nos amb Déu en el tu a tu de l’oració és vital per a nosaltres. La relació de la persona humana amb Déu i amb els altres és una característica essencial de la nostra naturalesa. Hem estat creats per a la relació, no pas per a l’aïllament i l’individualisme.
Sant Pau VI en la seva estada a Natzaret, tot contemplant la casa de la Sagrada Família i la seva quotidianitat, expressava: «Ella ens ensenya, de bell antuvi, el silenci. Tant de bo rebrotés en nosaltres l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més ara, quan en la vida massa agitada de la nostra època ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions!» Si aquestes paraules eren oportunes en aquells moments, potser més encara ara, quan les possibilitats d’estar veient i escoltant coses s’ha multiplicat d’una manera impensable en altres temps no tan llunyans. Certament que les coses han canviat i són moltes les realitats que atreuen la nostra atenció, però el cor de l’home continua essent el mateix, amb les seves sets profundes i la seva recerca de sentit. Per això necessitem el silenci per a escoltar el nostre cor i deixar que sorgeixen aquelles qüestions fonamentals que ens ajuden a trobar el sentit de la vida.
Per al cristià, però, la recerca del silenci no és, com en moltes espiritualitats de moda, una recerca de si mateix, sinó que el silenci autèntic està amarat d’eloqüència, de presència, de trobament, de paraula profunda que arriba a la intimitat més pregona. És bo de recordar el que va escriure santa Teresa de Lisieux: «Per a mi, la pregària és un impuls del cor, és una simple mirada dirigida al cel, és un crit de reconeixement i d’amor tant en la prova com en l’alegria.» Necessitem el silenci per a respirar fondament i obrir horitzons d’esperança en el nostre camí de cada dia.
El temps de silenci amarat de lectura de la Bíblia, feta de meditació i pregària, de lectures apropiades per a créixer en la fe i en la caritat, d’estudi, d’oració que, en el seu secret, és vista només per Déu; això és per a nosaltres una necessitat per a no perdre’ns en la multitud de veus que ressonen reclamant la nostra atenció a fi de prendre’s la llibertat.
