Data: 3 d’octubre de 2021
He de confessar, sense que això suposi menysvaloració d’altres aportacions, que la veritable ecologia cristiana posseeix una bellesa i una profunditat que no he trobat en cap altre sistema de pensament.
Kilian Jornet, el millor corredor de muntanya del món, guanyador de mil competicions i campió batent rècords en la seva especialitat, explicava des d’un escenari públic la seva “filosofia de la vida”.
“Ser lliure és no seguir a ningú… El que m’agrada de la muntanya és la incertesa, triar la ruta per la qual baixaràs, tu crees el teu destí. I, si és en solitari, millor … La solitud és com estar davant d’un mirall”.
Tot seguit proclamava, al costat de l’austeritat, el seu decidit ecologisme i la lluita per la conservació de la naturalesa.
Va ser una declaració sorprenent. Una persona que s’havia criat en plena naturalesa, que trobava la seva identitat en la relació amb la muntanya, admirat per tants, no sols pels seus triomfs, sinó també pels valors vinculats a l’esport, reivindicava la solitud com a garantia de llibertat i afirmava la seva lluita ecològica.
Això en l’ecologia cristiana seria una contradicció. La mirada d’aquest gran esportista veu en una muntanya, a més potser d’una elemental bellesa, un desafiament. És el que se sol sentir quan aconseguim un cim: al costat del gaudi del paisatge, una satisfacció, una mena d’afirmació d’un mateix. Per extensió, podríem dir que “una prova del triomf de l’ésser humà sobre el cosmos”. Per sort aquest gaudi té un efecte positiu: ajuda a valorar i a respectar la naturalesa.
Sortosament, aquest bon sentit ecològic, en general, no provoca projectes individualistes, sinó que ha donat lloc a moviments socials i polítics… L’anàlisi de la realitat social que solen fer aquests moviments té al punt de mira crític aquells sistemes de producció que exploten la naturalesa, destruint-la. Els cristians li donem una sincera benvinguda. Descobrim a més una escletxa per on l’home modern supera un materialisme tancat.
Els cristians propugnem una ecologia integral. Per a nosaltres és una concreció de les virtuts. Per això té la seva font en la fe, que ens permet de veure-ho tot amb uns ulls nous.
Aquests ulls de la fe mirant el món, en realitat, són molt antics en el temps: recordem, per exemple, l’himne inicial de la Carta als Colossencs, Sant Basili de Cesarea i Sant Gregori Naziancè, en el segle IV; fa a penes 60 anys, la teologia de Teilhard de Chardin i el seu reflex en el Concili Vaticà II. Són ulls nous en el sentit de diferents; nous, respecte a la mirada del món pagà.
Els ulls de la fe cristiana estan il·luminats per l’Esperit de Jesucrist. Segons Ell, la naturalesa i el món, com diem, són un do immens; i el seu sentit últim és revelar l’harmonia i la perfecció de l’anomenat “Crist còsmic”, que en la seva evolució culminarà a la fi dels temps amb la transformació (plenitud) total en el mateix Crist.
Aquí la humanitat camina en diàleg amb el cosmos, de manera que aquest, superant l’individualisme, acaba sent “casa de tots”. En el seu moment vam dir que la vivència més clara de l’ecologia cristiana és aquella fraternitat immensa que esdevé “còsmica”: “germana aigua, germà sol, germana lluna, germana terra… germana mort”. En aquest vincle fratern ens trobem veritablement lliures.
