Benvolguts germans i germanes,
En les últimes catequesis hem vist com, en la pregària personal i comunitària, la lectura i la meditació de la Sagrada Escriptura obren a l´escolta de Déu que ens parla i infonen llum per a comprendre el present. Avui vull parlar del testimoniatge i de la pregària del primer màrtir de l´Església, sant Esteve, un dels set elegits per al servei de la caritat amb els necessitats. En el moment del seu martiri, narrat pels Fets dels Apòstols, es manifesta, un cop més, la relació fecunda entre la Paraula de Déu i la pregària.
Esteve és portat al tribunal, davant el Sanedrí, on se l´acusa d´haver declarat que «Jesús de Natzaret destruirà aquest temple i canviarà les normes que Moisès ens va transmetre» (Ac 6,14). Durant la seva vida pública, Jesús efectivament va anunciar la destrucció del temple de Jerusalem: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l´aixecaré» (Jn 2,19). Això no obstant, com ho destaca l´evangelista sant Joan, «ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d´entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l´Escriptura i en aquesta paraula de Jesús» (Jn 2,21-22).
El discurs d´Esteve davant el tribunal, el més llarg dels Fets dels Apòstols, es desenvolupa precisament en referència a aquesta profecia de Jesús, que és el nou temple, inaugura el nou culte i substitueix, amb l´ofrena que fa d´ell mateix a la creu, el sacrificis antics. Esteve vol demostrar que és infundada l´acusació que se li fa de canviar la llei de Moisès i il·lustra la seva visió de la història de la salvació, de l´aliança entre Déu i l´home. Així, rellegeix tota la narració bíblica, itinerari contingut en la Sagrada Escriptura, per a mostrar que condueix al «lloc» de la presència definitiva de Déu, que és Jesucrist, en particular la seva passió, mort i resurrecció. En aquesta perspectiva Esteve llegeix també que és deixeble de Jesús, seguint-lo fins al martiri. La meditació sobre la Sagrada Escriptura li permet d´aquesta manera comprendre la seva missió, la seva vida, el seu present. En això el guia la llum de l´Esperit Sant, la seva relació íntima amb el Senyor, fins al punt que els membres del Sanedrí van veure la seva cara «com la d´un àngel» (Ac 6,15). Aquest signe d´assistència divina remet al rostre resplendent de Moisès quan va baixar de la muntanya del Sinaí després d´haver-se trobat amb Déu (cf. Ex 34,29-35; 2Co 3,7-8).
En el seu discurs, Esteve parteix de la crida d´Abraham, pelegrí vers la terra indicada per Déu, terra que va tenir en possessió només a nivell de promesa; passa després a Josep, venut pels seus germans, però assistit i alliberat per Déu, per arribar a Moisès, que es transforma en instrument de Déu per a alliberar el seu poble, però també troba en diverses ocasions el rebuig de la seva gent. En aquests esdeveniments narrats per la Sagrada Escriptura, de la qual Esteve mostra que està en religiosa escolta, emergeix sempre Déu, que no es cansa de sortir a l´encontre de l´home malgrat trobar-hi sovint una oposició obstinada. I això en el passat, en el present i en el futur. Per consegüent, en tot l´Antic Testament ell veu la prefiguració de la vida de Jesús mateix, el Fill de Déu fet carn, que -com els antics pares- afronta obstacles, rebuig, mort. Esteve es refereix després a Josuè, a David i a Salomó, posats en relació amb la construcció del temple de Jerusalem, i conclou amb les paraules del profeta Isaïes (66,1-2): «El cel és el meu tron, i la terra, l´escambell dels meus peus. Ho dic jo, el Senyor. Quina casa em podríeu edificar? A quin lloc podria residir? ¿No ho ha fet tot la meva mà?» (Ac 7,49-50). En la seva meditació sobre l´acció de Déu en la història de la salvació, evidenciant la temptació perenne de rebutjar Déu i la seva acció, afirma que Jesús és el Just anunciat pels profetes; en ell Déu mateix es va fer present de manera única i definitiva: Jesús és el «lloc» del culte vertader. Esteve no nega la importància del temple durant cert temps, però subratlla que Déu «no habita en cap edifici fet per mans d´home» (Ac 7,48). El nou temple veritable, en el qual Déu habita, és el seu Fill, que va assumir la carn humana; és la humanitat de Crist, el Ressuscitat, que congrega els pobles i els uneix en el sagrament del seu cos i de la seva sang. L´expressió sobre el temple no «fet per mans d´home» es troba també en la teologia de sant Pau i de la Carta als Hebreus: el cos de Jesús, que ell va assumir per oferir-se ell mateix com a víctima sacrificial a fi d´expiar els pecats, és el nou temple de Déu, el lloc de la presència del Déu viu; en ell Déu i l´home, Déu i el món estan realment en contacte: Jesús pren damunt seu tot el pecat de la humanitat per a portar-lo en l´amor de Déu i per a «cremar-lo» en aquest amor. Acostar-se a la creu, entrar en comunió amb Crist, vol dir entrar en aquesta transformació. I això és entrar en contacte amb Déu, entrar en el temple veritable.
La vida i el discurs d´Esteve s´interrompen d´improvís amb la lapidació, però precisament el seu martiri és la realització de la seva vida i del seu missatge: arriba a ser un amb Crist. Així, la seva meditació sobre l´acció de Déu en la història, sobre la Paraula divina que en Jesús va trobar la realització plena, es transforma en una participació en la pregària mateixa de la creu. En efecte, abans de morir exclama: «Jesús, Senyor, rep el meu esperit» (Ac 7,59), apropiant-se les paraules del Salm 31 (v. 6) i recalcant l´última expressió de Jesús al Calvari: «Pare, a les teves mans confio el meu esperit» (Lc 23,46); i, per últim, com Jesús, exclama amb veu forta davant aquells qui l´estaven apedregant: «Senyor, no els tinguis en compte aquest pecat!» (Ac 7,60). Notem que, encara que per una banda la pregària d´Esteve recull la de Jesús, el destinatari és diferent, perquè la invocació s´adreça al Senyor mateix, és a dir, a Jesús, al qual contempla glorificat a la dreta del Pare: «Veig obert el cel, i el Fill de l´home a la dreta de Déu» (v. 56).
Estimats germans i germanes, el testimoni de sant Esteve ens ofereix algunes indicacions per a la nostra pregària i per a la nostra vida. Podem preguntar-nos: ¿D´on va treure aquest primer màrtir cristià la fortalesa per a afrontar els seus perseguidors i arribar fins al do d´ell mateix? La resposta és senzilla: de la seva relació amb Déu, de la seva comunió amb Crist, de la seva meditació sobre la història de la salvació, de veure l´acció de Déu, que en Jesucrist va arribar al cim. També la nostra pregària ha d´alimentar-se de l´escolta de la Paraula de Déu, en la comunió amb Jesús i la seva Església.
Un segon element: sant Esteve veu anunciada, en la història de la relació d´amor entre Déu i l´home, la figura i la missió de Jesús. Ell -el Fill de Déu- és el temple no «fet per mans d´home» en què la presència de Déu Pare s´ha fet tan propera que ha entrat en la nostra carn humana per portar-nos a Déu, per obrir-nos les portes del cel. La nostra pregària, per consegüent, ha de ser contemplació de Jesús a la dreta de Déu, de Jesús com a Senyor de la nostra existència diària, de la meva existència diària. En ell, sota el guiatge de l´Esperit Sant, també nosaltres podem adreçar-nos a Déu, prendre contacte real amb Déu, amb la confiança i l´abandó dels fills que es dirigeixen a un Pare que els estima de manera infinita. Gràcies.
