Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Quaresma, camí de fe i de llibertat, així com de l’almoina en temps difícils, del sagrament de la reconciliació, de l’avortament, de Crist, camí de vida, de responsabilitat i amabilitat social i de l’escola i la inculturació de la fe.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que a l’evangeli d’aquest diumenge “es relata que un dia Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, i els dugué dalt una muntanya alta, no pas per veure el paisatge sinó perquè fossin testimonis d’una revelació”: la transfiguració del Senyor i la veu que del núvol estant els digué: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut, escolteu-lo” (Mt 17, 5), “una revelació, una experiència, que mai no van oblidar aquells tres deixebles”. Expressa que “ells sabien bé que no havia estat una il·lusió” i que “ells, encara molts anys després recordaven perfectament el que havien vist, i la veu que havien sentit, encara que costi de creure”. Considera que “molta gent pensa que els cristians vivim d’una il·lusió, i diuen també “jo si no ho veig, no ho crec”, com l’apòstol Tomàs”, però que “nosaltres, que no hem vist res, creiem, tenim fe; perquè la fe no és una il·lusió, ni un sentiment”, sinó que “és un convenciment, un acte d’humilitat, d’obediència també”. Afirma que “en la pràctica l’acte de fe més gran és creure en l’amor de Déu, en Déu que és amor i en l’amor que ens té” i que “els apòstols seguien Jesús, ho havien deixat tot per seguir-lo, perquè la seva crida és una crida d’amor, i el van seguir perquè experimentaven el seu amor i la seva amistat, tot i que no acabaven d’entendre”. Constata que “l’experiència de la Transfiguració, allà dalt la muntanya, havia de ser pels apòstols, i per a nosaltres també, una reafirmació en la fe, fe en Jesucrist, el Fill de Déu, el Fill estimat del Pare” i que “aquesta fe és la llum que il·lumina el camí de la Quaresma”. Finalment, diu que “en aquest segon diumenge de Quaresma, se’ns demana un pas endavant en la nostra fe, se’ns demana contemplar Jesús el Fill estimat del Pare”, escoltar-lo i estimar-lo.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “ens veiem ja fent camí, un cop desembarassats dels lligams que ens esclavitzen, com estrenant una manera de caminar lliurement” i que “així van viure els israelites els primers passos en el desert”. Afirma que “en ple Camí quaresmal rebem un regal per al nostre goig, que a més constitueix tota una revelació”, que “és com un oasi d’ombra i frescor reconfortant: som convidats a participar, com a testimonis, de la Transfiguració”. Explica que “aquest regal té el seu paral·lel en el moment en què el Poble d’Israel és cridat a establir l’Aliança amb Jahvè al Sinaí (Ex 34)”, un esdeveniment que “mostra que la vocació a la llibertat que Déu realitza amb nosaltres té un objectiu clar: aconseguir que el Poble arribi, lliurement, al compromís d’amor amb Ell i que per aquesta via trobi la salvació”. Manifesta que “Déu sap molt bé que no serveix de res la llibertat (alliberament) si no és per a arribar a estimar”, “de manera que la llibertat acaba reclamant vincles d’amor, perquè aquesta llibertat tingui sentit”.  Expressa que “en el camí de llibertat que és la nostra Quaresma experimentem l’amor entrant en l’escena de la Transfiguració”, que “som convidats a pujar amb Ell a la muntanya, potser quan hem detectat el nostre cansament durant el camí pel desert” i que “tot el que hi passarà tindrà un sentit profund: experimentar, compartint-ho, el goig de l’amor de Déu, ser estimats i estimar”. Considera que “s’entén la reacció de Pere: goig, benestar, pau”, ja que “se sent realment lliure dins del núvol de l’amor”, però que Pere “havia d’entendre que l’oasi hi és per al caminant, no és punt d’arribada” i “que hi ha un més enllà al final del camí, una terra promesa; que la llibertat, com l’amor, encara han de ser provats”. Finalment, diu que “així és la nostra vida espiritual, sempre fent camí”.

El cardenal Joan Josep Omella  diu que “en poc temps hem viscut tres crisis socials que ens han deixat uns nivells de pobresa molt elevats, sense precedents”, que “la gran crisi financera iniciada el 2008 va posar de manifest les febleses del nostre model socioeconòmic i el nostre pecat” i que “es va produir un augment de la pobresa i de la desigualtat, que s’ha intensificat amb la crisi de la Covid el 2020 i, posteriorment, amb l’augment de preus de productes de primera necessitat, arran de la guerra a Ucraïna”. Recorda que “en el conjunt d’Espanya, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, més de tretze milions de persones es troben en situació d’exclusió social” i constata que “a la diòcesi de Barcelona, l’evolució de les xifres és alarmant: va passar de 585.000 persones, l’any 2018, a 885.000, el 2021”. Afirma que “des de Càritas s’acullen moltes persones que no poden fer front a aquesta situació” i comunica que “a la diòcesi de Barcelona s’han atès més de 92.000 persones durant l’any 2021”. Expressa que “davant de les escandaloses xifres de pobresa hem de reaccionar i deixar-nos afectar” i, durant aquesta Quaresma, ens anima a “buscar i a conèixer el testimoni de Dorotea de Chopitea, que tant va fer a Barcelona per ajudar els més necessitats, i a descobrir tot el que pot fer un cor sensible pels altres”. Finalment, diu que “aquest temps de conversió és una oportunitat per apropar-nos a Déu” i demana que “practiquem intensament la pregària, el dejuni i l’almoina” i que “obrim els ulls per veure la realitat que ens envolta i obrim els cors a aquells que pateixen les desigualtats i injustícies socials”, ja que “la nostra generositat de cor serà consol i esperança per a molts”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “el temps de Quaresma és temps apropiat per a demanar perdó dels pecats de forma sacramental, a través dels sacerdots que –sense cap mèrit seu- perdonen els pecats en nom i pel poder de Jesucrist” i que “especialment aquests dies, caminant vers la Pasqua, hem de celebrar el sagrament del perdó i de la reconciliació, amb humilitat i confiança”. Expressa que “confessar-se és creure en la misericòrdia de Déu”. Recorda els 4 consells del papa Francesc per a la confessió: “Posar Déu al centre. Recordar el perdó de Déu. Superar la vergonya i confiar en la fidelitat de Déu”. Afirma que “confessar-se és creure que podem canviar i que Crist ens ajuda a canviar” i que “ens cal viure la fe com un camí de seguiment de Jesucrist, en el qual caiem i ens aixequem, però que l’important és seguir, romandre, arribar, viure amb Ell”. Considera que “confessar-se és reconèixer la pròpia vida mal feta, i esmenar-se” i que “per més que les circumstàncies i la cultura ambiental ens condicionen parcialment, tots podem reconèixer que ens cal una conversió, i que ha de ser real i concreta”. Manifesta que “confessar-se és refer la comunió amb l’Església i aprendre a estimar com Jesús”, “reconciliar-se amb Déu, sí, però també amb l’Església, amb els germans, als quals hem fet mal amb les nostres deficiències i pecats”. Demana que “no tinguem por de canviar per millorar en l’amor a Déu i al pròxim”. Finalment, diu que “Crist perdona a través dels sacerdots” i demana que ho valorem i ho aprofitem “de nou en aquesta Quaresma”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “els cristians ens trobem entre les lleis promulgades per l’Estat i el testimoniatge que hem de donar en tot moment a favor de la vida humana”. Expressa que “el debat social sobre la llei de l’avortament reflecteix el xoc de valors que caracteritza la societat” i que “la defensa universal del respecte a la vida s’enfronta diàriament amb altres valors, reconeguts com superiors en les actuals circumstàncies”. Considera que “des d’un punt de vista cristià hem d’afirmar que la vida en gestació sempre és un do de Déu Creador i una mostra més de la iconalitat divina de la creatura humana” i que “en conseqüència, mereix protecció absoluta i prioritària per part de tots els homes i dones, així com per part dels poders públics”. Manifesta que “cal advertir, a més, que les lleis de l’Estat poques vegades tenen en compte la situació veritable que ha portat a prendre una situació tan dramàtica, ni la situació posterior de la mare” i que “en aquest punt és, precisament, on podem i hem de ser pioners els deixebles de Jesús”. Explica que a l’Església de Tarragona, des de fa temps, tenen implantats tres projectes: “El projecte “Àngel”, adreçat a aquelles dones i famílies que valoren la possibilitat d’avortar, tot oferint-los altres camins; la “Llar Natalis”, adreçada a aquelles mares que han decidit tenir el fill, on se’ls ofereix acollida i acompanyament; i el projecte “Raquel”, on s’ofereix acolliment i acompanyament a les dones, familiars o professionals, que han patit o procurat activament l’avortament”. Finalment, diu que “hem d’evitar l’opinió generalitzada segons la qual la qüestió de la penalització o despenalització de l’avortament és un assumpte merament polític” i que “hem de recordar que les lleis tenen un efecte pedagògic sobre la formació de la consciència dels ciutadans”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “l’itinerari quaresmal que ens duu a la Pasqua és eminentment cristològic, perquè no té cap altre objectiu que «entrar cada vegada més plenament en el misteri del Crist Salvador»” i que “la Quaresma és un temps de gràcia que el Senyor ens concedeix per a reviure el que hem rebut, per mitjà de la fe i del baptisme, com a do: la vida nova de fills de Déu”. Reconeix que “tots necessitem ocasions per a fer una aturada en el nostre camí, per a reflexionar humilment a fi de veure on som, d’on venim i cap on caminem”. Considera que “hi ha un aspecte clau de l’existència cristiana: som deixebles de Crist. Ell va al davant i nosaltres seguim les seves petjades”. Reconeix que “tots necessitem tenir més i més fixa la mirada en Crist, que ens va al davant, per a no perdre’ns en la munió de camins que se’ns proposen de fressar seguint les ideologies i modes dominants, sobretot aquelles que ens aparten de la creu de nostre Senyor Jesucrist”. Afirma que “nosaltres, si volem ser autèntics deixebles de Jesús, hem de recórrer, amb alegria i esperança, el camí estret que duu a la vida: el del seguiment de Crist”. Recorda que “Jesucrist mateix va dir als seus deixebles: Jo soc el camí”. Finalment, diu que “aquesta és la gran descoberta del camí de la Quaresma: amb Jesús ho tenim tot, sense ell no som res” i demana que tinguem ben clar que “Jesús és el camí”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, explica que té el costum “de convidar alguns amics i col·laboradors a la lectura d’aquests comentaris dominicals”, que “a vegades hi afegeixen una idea, en corregeixen una expressió…” i que sempre els agraeix “les seves aportacions”, però que el contingut de cada glossa és de la seva pròpia i exclusiva responsabilitat, “per a bé o per a mal”. Expressa que “mai voldria ofendre ningú”, que intenta que el que diu “estigui en sintonia amb el fonament de la fe en Jesucrist” i que també desitja que “els cristians se sumin a aquest discurs vital”. Afirma que comentant la glossa del diumenge passat algú li va suggerir “que hi afegís una frase del Concili Vaticà II en la seva Constitució sobre L’Església en el món actual” perquè “la lectura dels documents d’aquest concili són molt actuals”. La frase en qüestió diu així: “L’ordre social cal desenvolupar-lo diàriament, fonamentar-lo en la veritat, edificar-lo sobre la justícia, vivificar-lo per l’amor. Però ha de trobar en la llibertat un equilibri cada dia més humà” (núm. 26). En aquest comentari vol “accentuar les grans paraules de la citació del Concili, que haurien de ser escrites sempre en majúscules: VERITAT, JUSTÍCIA, AMOR, LLIBERTAT”. Considera que “cal ser clars, transparents, nets de cor per caminar per la senda dels justos”. Finalment, vol acabar “aconsellant complir el mandat clau del Senyor: “que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat” (Jn 13, 34)”, ja que “a qui estima els seus semblants no se li pot demanar més”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “un lloc privilegiat per a la inculturació de la fe és l’escola, la finalitat de la qual és donar suport a les famílies amb l’objectiu d’assolir una educació integral de la persona” i que “per això, és molt important que quedin integrades en aquesta formació les vivències religioses dels infants i els joves”. Expressa que “l’escola és un àmbit que afavoreix el diàleg de la fe amb la resta de coneixements” i que “per això els cristians considerem que és important mantenir la classe de religió a l’escola, tant pública com privada”. Afirma que “la classe de religió no és catequesi ni pretén l’adoctrinament, sinó que és un espai per a un coneixement estructurat i sistemàtic del missatge cristià i per al diàleg de la pròpia fe amb la resta de matèries que s’imparteixen a l’escola”. Manifesta que “també les escoles catòliques tenen la finalitat de facilitar aquesta síntesi de la fe amb la cultura, promovent el diàleg de la raó humana amb la fe”, que “d’una banda, aquestes escoles s’inspiren en la concepció cristiana de la societat, situant els valors evangèlics al cor de la cultura” i que “d’altra banda, les escoles i les universitats catòliques s’han de preocupar per assegurar una trobada fecunda entre l’Evangeli i les diferents expressions culturals”. Finalment, diu que “quan l’Església defensa la importància de l’escola catòlica i de la classe de religió no ho fa per caprici ni per ocupar parcel·les de poder, sinó perquè necessita aquests instruments perquè la fe no quedi aïllada en un gueto ni es redueixi a un sentiment privat, sinó que pugui inserir-se en la cultura i dialogar amb ella”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: