Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

El proper diumenge 22 de novembre, en cloure l’Any litúrgic, l’Església celebra amb molta joia la solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, instituïda per Pius XI l’any 1925, en la qual es convida a posar la mirada en la reialesa de Crist sobre tot el món, i en el seu regnat de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, amor i pau.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, així com dels creients no practicants, de l’hospitalitat incondicional de Jesús de Natzaret, del catecumenat, de la civilització que està en joc i d’una Església que camina.

L’administrador apostòlic de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, diu que la solemnitat de Jesucrist, rei de tot el món, ens pot portar a la memòria el petit cartell que apareix en molts dels crucifixos que tenim a les nostres cases i comunitats: l’acrònim llatí INRI, que podem traduir com a Jesús de Natzaret, rei dels jueus. Expressa que “Jesucrist és un rei crucificat”, que “el seu tron és la creu”, que “des d’allà obre els braços a tota la humanitat i lliura la seva vida per amor” i que “Crist és un rei que, despullat dels seus vestits, es fa solidari de tots els pobres de la terra”. Afirma que el Regne que proposa Jesús és un regne etern i universal, el Regne de la veritat i de la vida, de la santedat i de la gràcia, un regne de llibertat, de justícia, de pau i d’amor que té Déu com a fonament. Subratlla que “el “passaport” per entrar al Regne de Déu és l’amor a Déu i als nostres germans”. Finalment, diu que “el Regne de Déu és a prop nostre” i demana que li fem un lloc al nostre cor i que “Crist regni en la nostra vida i ens ajudi a ser apòstols del seu Regne”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que en la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, rei de tot el món, som convidats a posar la mirada en la reialesa de Crist que té la seva màxima expressió en el misteri de la creu. Expressa que “Crist regna en tot el món des del tron del crucificat” i que “la seva glòria, la seva plena manifestació, és inseparable de la seva mort i resurrecció”. Afirma que “la creu, als ulls del món, és, com diu Pau en la seva primera carta als Corintis, una niciesa i un escàndol”, però que, “al mateix temps, per a qui es deixa amorosir per la gràcia de Déu, és manifestació del poder i la força de Déu”. Manifesta que “la reialesa de Crist ens demana, doncs, d’estar ben atents a la realitat en què ens movem” i que “hem de ser capaços d’acostar la mirada a tota persona que trobem en el nostre camí”. Subratlla que “també els deixebles de Crist hauríem de tenir clar que fugir dels pobres és fugir de Crist”, que “rebutjar un pobre és rebutjar el Rei de l’univers, en qui tot té ple sentit i per qui tot arriba a la seva plenitud”. Finalment, diu que “la reialesa de Crist, en conclusió, ens duu a mirar la pobresa humana, la qual, en Jesús, Déu comparteix fins a la creu”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que si al llarg de tot l’any hem anat contemplant els diversos misteris de la vida de Jesucrist, en la solemnitat de Crist Rei “se’ns presenta victoriós i gloriós, Rei i Senyor de totes les coses creades”. Recorda que un dia ens haurem de presentar davant del Senyor “tal com som, sense màscares ni disfresses, des de la nostra realitat” i que en el judici definitiu serem jutjats no per si hem fet moltes coses, o si hem sigut importants, sinó pel que hàgim fet pels altres, que són els nostres germans. Afirma que “el Regne de Déu és Déu mateix que regna en cada un de nosaltres, en els nostres cors, i que ha d’arribar a regnar, en tots els homes i dones de la terra”. Considera que “demanar que vingui a nosaltres el seu Regne comporta a la vegada comprometre’ns a fer tot el que puguem perquè sigui possible i esdevingui una realitat”. Finalment, diu que la solució que el nostre món necessita és la gràcia i l’amor de Déu, que, per mitjà de la seva Encarnació, Passió i Resurrecció, ens ha ofert el remei que necessitem.

El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que la solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el Món, “ens situa davant d’una de les paradoxes més colpidores de l’Evangeli: un Rei que té per tron una creu, per corona unes espines i per ceptre l’amor lliurat fins a l’extrem”. Expressa que “la grandesa de Jesús no s’assembla gens a aquella a què aspira aquest món” i que “la seva grandesa és una altra, i només té una mesura: la de l’amor de Déu”. Afirma que “quan sembla que tot s’acaba a la Creu, on el Rei es mostra vençut, ultratjat, despullat, abandonat i sense cap poder, és precisament aleshores que es manifesta la veritable naturalesa de la seva reialesa”. Manifesta que “Jesús, per salvar-nos, s’abaixa fins a fer-se un de nosaltres; essent el Fill de Déu, coneix la injustícia, la traïció, l’abandonament, el dolor i la mort”, que “entra, fins i tot, en el silenci del sepulcre” i que “ho permet, perquè és la mostra més gran de lliurament que ens pot oferir”. Finalment, diu que “celebrar Crist Rei és reconèixer que l’amor té l’última paraula” i que “aquest és el Regne que Crist inaugura: un Amor que, des del lliurament total, és capaç d’abraçar i salvar el món sencer”.

El bisbe de Girona i arquebisbe electe de Barcelona, fra Octavi Vilà, subratlla que en la festivitat de Crist Rei és especialment impor­tant posar l’accent “en el Regne que Crist ens ha portat, en el que significa participar-hi i en quins són els barems que Déu empra per permetre’n l’entrada”. Recorda que “allò que el Messies ens porta és el Regne de Déu, no un regne humà” i que el que Déu vol “no és dominar-nos, sinó entrar als nos­tres cors i convertir-nos en ver­taders fills de Déu”. Considera que, per ser-ho, cal seguir els consells evangèlics de “donar de menjar al qui té fam, donar de beure al qui té set, acollir al qui és foraster, vestir al qui va despullat o visitar al qui està malalt o a la presó”. Manifesta que “podem dir que som seguidors del Crist, fins i tot a crits, podem fer grans gestos amb els quals volem demostrar la nostra fe”, però que “tan sols hi ha una cosa que ens serveix per manifestar-la tal i com Crist ens demana: les obres”. Finalment, diu que la carta de ciutada­nia per entrar al Regne de Déu és l’amor, per petit que sigui, perquè “allí on no hi ha amor, allí on hi ha menyspreu, egoisme i supèrbia, Déu no hi és, per molt que di­guem que sí”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que pensa en tanta gent que es confessa creient i no practicant. Expressa que no s’ho acaba de creure, perquè “la fe sempre tendeix, de manera natural, a manifestar-se en accions coherents”. Afirma que està segur que “el creient més despistat es recorda de Déu i de la seva presència en la nostra vida, al temps que li té confiança”. Manifesta que “la creença no es fonamenta merament en un assentiment intel·lectual, sinó en una força que transforma la vida, perquè és una trobada personal d’amor amb Aquell que et dona sentit i plenitud”. Diu als que es consideren no practicants que, si de debò són creients, també d’una manera o d’una altra són practicants i que si s’ajuntessin a la pràctica dels altres creients se sentirien a la llarga acompanyats i, a la llum de la Paraula i amb la força dels sagraments, podrien aconseguir una fe més lluminosa i ferma. Finalment, els demana que, si malgrat tot no se senten motivats per al canvi, facin que la seva creença no es quedi en una paraula buida i practiquin almenys una relació íntima i personal amb Déu en el qual creuen.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “per aprendre a ser nosaltres hospitalaris i acollidors amb tots, hem de mirar Jesús de Natzaret, que acull a tothom”. Expressa que “segons el testimoniatge dels evangelis, Jesús feia que cada trobada fos un esdeveniment notable que deixava empremtes en la vida de les persones”, ja que “la presència de Jesús era guaridora i feia el bé a tots els que s’acostaven a Ell”. Afirma que “Jesús acull i estima fins a l’extrem, fins i tot corrent el risc de ser traït i de morir”. Considera que “imitant Jesús, l’Església ha de practicar l’hospitalitat”. Manifesta que “ser hospitalari amb els altres exigeix trencar prejudicis, per a acceptar a l’altre tal com és”, que “requereix, també, aparcar els egoismes que ens impedeixen reconèixer als altres com a germans nostres” i que “suposa sortir de nosaltres mateixos per a acostar-nos, escoltar i acompanyar a tot aquell que ho necessiti”. Finalment, diu que “l’hospitalitat ens descentra de nosaltres mateixos per a centrar-nos en l’altre a qui volem i hem d’acollir”.

El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, diu que “el baptisme no és un punt d’arribada, sinó l’inici d’un compromís de fe que cal viure i alimentar al llarg de tota la vida”. Expressa que l’Església acompanya el camí espiritual que inicia el catecumen, “primer molt privadament, i aleshores, quan faci la petició, serà un camí a tres bandes: Déu, l’interessat i la mare Església”. Considera que “una comunitat que aculli el candidat al bateig ha de tenir eines, moments, celebracions i una profunda relació fraterna que acompanyi el candidat especialment després de la celebració del bateig”. Recorda que “els catequistes i els padrins tenen una gran influència en aquest procés, des de la petició fins a la continuïtat en la vida parroquial”. Afirma que “el bisbe diocesà és un acompanyant imprescindible en el procés del catecumen i és present de manera molt pròpia en tres moments de celebració: ritu d’ingrés, elecció del nom i la celebració —preferiblement la nit de Pasqua— del sagrament del Baptisme”. Finalment, ens convida a “viure plenament el nostre baptisme i la vida cristiana perquè el nostre estil de vida sigui captivador i n’engresqui molts a voler viure com nosaltres”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que “la caritat, l’amor après de Jesús, és l’essència del catolicisme”. Considera que “és urgent orientar la consciència dels catòlics cap a una prioritat, construir la civilització de l’amor, l’alternativa a la cultura de la mort, la deshumanització i la legitimació de la violència als carrers per resoldre els conflictes”. Afirma que “la civilització promou relacions presidides per la compassió i la veritat” i que “l’amor de Jesús no és només el far que ens guia”, sinó que “és el nom de la nau de l’Església, allò que la fa recognoscible i creïble”. Manifesta que “és el mateix concepte de civilització el que està en joc” i que “no podem romandre desmobilitzats”, sinó que “cal mantenir-nos desperts, arrelats en Crist i en la saviesa de la creu”. Subratlla que “la civilització de l’amor no dona vots ni rèdits immediats, però és la humanitat renovada en Crist que pot orientar-nos entre llops amb pell d’ovella”. Finalment, diu que “la crisi de valors és reversible”, que “l’esperança és en aquells que uneixin dignitat humana, cultura de la vida i bé comú” i que la revolució cristiana avui és “desarmar-nos i desarmar l’odi”.

El bisbe de Lleida, Daniel Palau, diu que “el qui camina és algú que, tard o d’hora, s’adona de l’existència d’aquells bons interrogants que ajuden a créixer per dins: «D’on vinc?», «Cap a on vaig?»”. Subratlla que “el que li succeeix a un pelegrí també té a veure amb el que li toca viure a l’Església” i que “la felicitat es va trobant a mesura que es fa camí”. Expressa que “quan l’Església es mou, és a dir, es disposa a acompanyar les persones, descobreix el goig de la felicitat”. Recorda que el camí de l’Església de Lleida passa per concretar el pla pastoral. Considera que “cal cuidar l’estat de forma”, la pregària, “l’espai idoni per encaixar i superar tota mena de cansament”, “allò que ens permet seguir en el camí”, gràcies a la qual “ens endinsem en la configuració d’«una existència oberta», és a dir, un testimoni de vida plena, de vida feliç”. Finalment, diu que “l’Església que camina esdevé una Església feliç, perquè enmig dels seus cansaments descobreix el do de l’Amor que habita en ella” i que “l’Església serà feliç quan acompanyarà el caminar de tots els qui volen situar Déu com a meta, però sobretot com a camí”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/).