Els bisbes parlen de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts

oct. 30, 2026

Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

Els propers dies 1 i 2 de novembre, l’Església celebra la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, respectivament, dues jornades molt significatives que ens ajuden a contemplar i aprofundir en el misteri de la comunió dels sants, a recordar la vocació universal a la santedat i a elevar la nostra pregària pels fidels difunts a la llum de la paraula de Déu, amb l’esperança que un dia ens reunirem amb ells a la casa del Pare i fruirem per sempre de la pau i l’amor.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, així com de la unitat i la pau, de la zombificació social i la santedat, de romandre profundament humans i d’una Església que confia.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “hi ha un silenci peculiar als cementiris”, que “no és ben bé absència de paraules, sinó una presència discreta de moltes vides que han deixat empremta”. Afirma que “per Tots Sants, l’Església ens convida a entrar en aquest silenci amb una mirada diferent” i que “els cementiris no són només el lloc dels morts”, sinó que “són també espais de memòria, d’agraïment i d’esperança”. Manifesta que “la fe cristiana afirma una cosa admirable: la nostra vida no acaba en el silenci de la mort” i que “l’última Paraula és Jesucrist, mort i ressuscitat”. Subratlla que “els cementiris són també una escola d’humilitat”, perquè “davant les tombes, cauen moltes de les diferències que ens separen” i “resta allò que ha estat veritable: l’amor que hem donat, el bé que hem fet, la misericòrdia que hem rebut i ofert”. Finalment, afirma que “en la solemnitat de Tots Sants i en la Diada de Difunts, els cementiris ens parlen” i “ens anuncien que la memòria és més profunda que el record i que l’amor és més fort que la mort”, perquè “Déu, que ens ha creat per amor, no ens ha creat per al no-res, sinó per a la comunió eterna amb Ell”.

L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, diu que “en la solemnitat de Tots Sants, recordem tots aquells que van respondre amb generositat a la crida de Déu i que ja gaudeixen de la vida eterna” i que el dos de novembre “tenim presents aquells que han marxat d’aquest món i que «ja dormen el son de la pau»”. Afirma que “la mort és una realitat trista i dolorosa”, però que “per als cristians, la mort no és el final”. Per això, ens convida a meditar sobre tres imatges que ens poden ajudar a recórrer amb esperança el camí que porta a l’altra vida: Llàtzer, que, quan va morir, “els àngels el van portar al cel”; “La Pietat, de Miquel Àngel”, que “representa la Mare de Déu amb el cos sense vida de Jesucrist a la falda” i ens recorda que la Mare de Déu “està sempre atenta i disposada a rebre’ns al cel”; i la casa del Pare amb moltes estances, “on Crist ens prepararà amorosament un lloc on viurem per sempre”. Finalment, demana que “preguem per totes les persones que es troben en els darrers moments de la seva vida” i  “pels nostres germans difunts, perquè puguin gaudir dels béns eterns del cel”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “la solemnitat de Tots els Sants ens convida a alçar la mirada més enllà de les realitats materials” i a “recordar que la nostra vida està cridada a arribar a la plenitud de l’amor de Déu”. Recorda que “la santedat no és un privilegi reservat a uns quants”, sinó que “significa deixar que Déu transformi el nostre cor” i “aprendre a viure cada dia amb més amor, més humilitat, més generositat i més confiança en Ell”. Considera que “l’Evangeli de les benaurances ens mostra el camí de la santedat”. Afirma que “la festa de Tots Sants ens parla també de la vida eterna”, que “la nostra existència no s’acaba amb la mort” i que creure en la vida eterna “significa viure el present amb més responsabilitat i esperança”. Finalment, demana que “aquesta festa ens ajudi a viure amb els peus a terra i el cor al cel; a valorar allò que és veritablement important i a no perdre mai l’esperança”, i demana també que “Maria, Reina de Tots Sants, ens acompanyi en el nostre camí i ens ajudi a viure cada dia amb l’esperança de la vida eterna”.

El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, es vol aturar en la santedat que no fa soroll, la “d’aquells que fan el bé quan ningú no els mira i quan ningú no els ho agraeix”. Expressa que l’ofrena amable i el detall que es forja en silenci revelen que, allà on Déu habita, sempre hi ha un espai per a la misericòrdia. Considera que “qui aprèn a estimar com Ell estima, a mirar com Ell mira, a tocar com Ell toca, a compadir-se com Ell es compadeix i a perdonar com Ell perdona, descobreix que ser sant és deixar que la pròpia vida s’assembli una mica més a la Seva”. Afirma que “la santedat no és una excepció dins l’Església”, sinó que “és la vocació profunda de cada batejat” i que l’1 de novembre celebrem Tots Sants: “els qui l’Església ha reconegut solemnement i d’altres els noms dels quals estan escrits al cor de Déu”. Manifesta que “mirem aquells que ja contemplen allò que nosaltres encara esperem” i que el 2 de novembre “l’Església ens farà tornar la mirada cap a aquesta mateixa esperança”. Finalment, diu que “hi ha persones que caminen al nostre costat que, en el futur, poden ser sants” i que “ben segur que Déu ens convida, silenciosament, a convertir-nos nosaltres en un d’ells”.

El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, expressa que aquests primers dies de novembre l’Església ens convida a recordar “aquells difunts que ja gaudeixen del Regne del cel i aquells altres que pot­ser encara no tenen aquesta possibilitat”. Demana que escoltem amb atenció l’Evangeli que ens proposa la litúrgia per a la festivitat de Tots Sants i que habitualment coneixem com el de les benaurances, en què Jesús ens dona “les claus d’interpre­tació de la santedat”. Considera que el vertader sentit de la festivitat de Tots Sants és “girar l’atenció cap a tot allò que ens acosta al Regne del Cel”. Afirma que “l’Evangeli de les benaurances ens posa al davant el programa de la vida del cristià, de la manera més clara”. Manifesta que “la vocació a la santedat és universal, com universal és el programa de les benaurances”. Finalment, diu que “participant de la mort i resurrecció de Crist entrem a formar part del reg­ne, on tot és consol, compassió, justícia i netedat de cor”, un regne que “ja molts gaudeixen, un regne al qual demanem al Senyor que aculli ja als nostres difunts estimats, un regne en el qual somiem ser-hi algun dia”.

 El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, diu que Tots Sants “és una festa d’alegria”, en què “l’Església celebra totes les persones que han assolit la plenitud de la vida al costat de Déu”, tant els sants reconeguts oficialment com “una multitud d’homes i dones anònims que han viscut l’Evangeli amb senzillesa i fidelitat”. Afirma que aquesta celebració recorda que tots els cristians estan cridats a la santedat. Manifesta que “el 2 de novembre la mirada s’adreça als difunts” i que és un dia per recordar-los, agrair allò que hem compartit amb ells i pregar pel seu descans etern. Considera que “les dues celebracions parlen, en el fons, d’una mateixa realitat: el vincle entre els qui vivim, els qui han mort i els qui ja gaudeixen de la vida de Déu”, conegut com la «comunió dels sants». Finalment, afirma que “aquests primers dies de novembre ens ofereixen una ocasió per a agrair les vides dels qui ens han precedit, tenir cura dels vincles que avui ens sostenen i preguntar-nos quina empremta volem deixar”, amb l’esperança que “la nostra vida està cridada a assolir la seva plenitud en la presència eterna de Déu”.

 El bisbe de Vic, Romà Casanova, afirma que la unitat i la pau són béns inseparables i que “una pau que no sigui edificada en la unitat, en el sentit del reconeixement de l’altre com a igual, malgrat les diferències que pugui haver-hi, no és autèntica pau, sinó el domini dels uns sobre els altres”. Explica que “aquests desitjos tenen a veure amb el nostre ésser eclesial” i recorda que, en cada celebració eucarística, demanem per a l’Església els dons de la unitat i de la pau. Assenyala que, per l’acció de l’Esperit Sant, “ja som una sola cosa en Crist” i que aquesta certesa ens porta a esperar la plenitud de la salvació, quan es completi la unitat del Cos del Senyor en l’eternitat i esdevingui la pau definitiva en la visió de Déu. Explica que tots els sants, que viuen en la pau de la vida eterna, “formen el Cos de Crist en l’espera de la salvació dels qui encara som en camí i de la resurrecció de la fi dels temps”. Finalment, destaca la importància de la fidelitat a la fe cristiana i de la lluita perquè la unitat i la pau siguin realitat en aquest món, com a anunci del cel nou i la terra nova vers on camina tota la humanitat, per tal de participar en les noces eternes de Crist i del seu cos, que és l’Església.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, explica que els zombis “representen a l’home que sent que tot es descompon al seu voltant” i reflecteixen “una societat corrompuda en els seus valors i relacions; on la competitivitat i l’economia devoren a les persones”. Assenyala que “la zombificació sociopolítica és un procés d’alienació en què els ciutadans perden el seu pensament crític i actuen de forma automatitzada” i que aleshores “el moviment deixa de moure consciències i comença a arrossegar multituds”. Davant aquesta possible zombificació, afirma que “l’Església des de Jesucrist proposa la santificació”. Recorda que “els sants són els més vius entre els vivents”, que “no es deixen posseir per la por, l’odi o l’ambició” i que “han après de Jesucrist a mirar cada persona com un rostre que interpel·la”. Finalment, destaca que “santificar-se és recuperar l’ànima, ordenar els desigs i deixar que Déu transfiguri la nostra manera de viure” i que “aspirar a la santedat, no confondre amb la perfecció, és la nostra meta”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “davant l’avenç gairebé il·limitat de la digitalització, la intel·ligència artificial i la robòtica, el papa Lleó ens dona aquest savi consell: és urgent “romandre profundament humans”, per tal de custodiar amb amor la “magnífica humanitat” que se’ns ha donat”. Expressa que “el creixement de la tecnologia comporta un risc cert de deshumanització, perquè l’eficiència i la productivitat de les màquines pot eclipsar la dignitat de l’ésser humà” i que “la humanitat –magnífica i ferida– no ha de ser substituïda ni superada”. Afirma que la dignitat humana “no depèn del que realitza o produeix, sinó del que és” i que “procedeix del fet d’haver estat creats i estimats per Déu”. Subratlla que “romanem humans quan ens cuidem els uns als altres” i que “la compassió, la preocupació sincera pels altres i la generositat ens fan plenament humans”. Finalment, considera fonamental “examinar la visió de l’ésser humà que guia el progrés tècnic” i “cultivar-ne totes les dimensions: la intel·ligència, l’afecte, la voluntat, el lliurament i la relació”.

El bisbe de Lleida, Daniel Palau, diu que “l’Església feliç és aquella que confia” i que “és en la vida de cada dia que la confiança es guanya, es cultiva i es viu”. Considera que “la confiança demana a tots els qui la desitgen un cert grau d’entusiasme, de mesura, de valentia i de perspectiva”. Recorda que els relats evangèlics parlen de la confiança com “d’una nova mirada envers un mateix i envers la realitat que l’envolta”. Afirma que “l’Església que viu confiadament genera confiança” i que “confiar vol dir posar-se en camí fiant-se de qui ens convida a caminar”. Subratlla que “la confiança, al cap i a la fi, en el context de l’Església, apunta cap al creixement i la consolidació de la comunió i, a través d’aquesta, de la missió”. Finalment, diu que “seguir Jesús i, per tant, endinsar-nos en els paratges de la confiança significa obrir-nos a l’Esperit Sant”, qui “ens guia, qui ens acompanya i qui ens reforça la fe, és a dir, la confiança”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/).