Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Dilluns 29 de juny l’Església celebra la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau, les dues grans columnes sobre les quals el Senyor va voler sostenir visiblement la seva Església, una festa que posa davant dels nostres ulls dos homes units des dels inicis del cristianisme, dos referents que continuen essent, per al Poble de Déu, guardians de la fe, testimonis de l’Evangeli i pilars ferms de l’esperança.
Entorn d’aquesta solemnitat, se celebra el Dia del Papa, una jornada en què els cristians catòlics agraeixen al Senyor el ministeri de la unitat del bisbe de Roma, donen suport a les obres de caritat i apostolat que el Sant Pare impulsa personalment i preguen per l’Església i el Papa.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat dels sants Pere i Pau, apòstols, així com de la cultura del descart, d’un senzill gest d’amor, d’ordenacions sacerdotals, de l’acció de gràcies pel curs que acabem, de l’elogi del límit, de lliurar la vida, de la casa com a espai d’acollida i dels diners i la seva dimensió humana.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, expressa que “Pere i Pau són per a l’Església i per a nosaltres escoles lluminoses i petjades vives que assenyalen el camí cap a Crist” i que “aquests dos apòstols no van ser homes perfectes, sinó que els habitava una profunda humanitat”: en les seves vides hi va haver por, fragilitat, combat interior. Afirma que “no eren perfectes, però sí estimats”, que “això va ser precisament el que els va redimir” i que “després d’una vida viscuda per al Senyor i en el Senyor, tots dos van experimentar el lliurament absolut i el martiri més cruel”. Manifesta que “aquest dia ens recorda, una vegada més, que el Senyor no edifica la seva Església sobre cors impecables, sinó sobre éssers humans capaços de deixar-se abraçar per la seva misericòrdia”. Finalment, diu que “avui estem cridats a seguir les petjades d’aquests apòstols, a deixar-nos conduir per la veu del Mestre” i a “fer-ho amb alegria, entrega i passió, amb la fidelitat senzilla i quotidiana que neix de l’encontre amb el Senyor”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, parla de sant Pere i sant Pau, “personalitats diferents, com divers va ser el seu ministeri, però units per la seva fidelitat a Crist”. Recorda que “un va ser apòstol de primera hora, l’altre de la darrera”, però que “ambdós van ser evangelitzadors fins a donar la seva vida per l’Evangeli”. Afirma que en la seva solemnitat se’ns posa davant dels ulls una de les preguntes clau de la vida cristiana: «Vosaltres, qui dieu que soc?». Recorda que “Simó Pere respon amb una confessió de fe que és el fonament de l’Església: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu»”. Expressa que “només quan reconeixem Crist com al Fill de Déu viu descobrim també la veritable grandesa de l’ésser humà” i que “quan confessem amb Pere la nostra fe, entenem que cada home i cada dona tenen una dignitat sagrada que no depèn de l’èxit, de la força o de la tecnologia”. Manifesta que “el cristià està cridat a proclamar, amb paraules i obres, que Jesucrist és el Senyor”. Finalment, demana que “els exemples de sant Pere i de sant Pau ens ajudin a renovar avui la nostra fe” i que, “sapiguem anunciar amb convicció que Jesucrist és el Messies, el Fill de Déu viu”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “davant la concentració del capital i del poder en uns pocs, el Magisteri recent de l’Església ha introduït críticament categories com la «cultura del descart»”. Expressa que “la resposta eclesial no és merament denunciadora, sinó també propositiva”, d’aquí que el papa Lleó XIV, en la seva recent encíclica Magnifica humanitas, abans de parlar de la intel·ligència artificial pròpiament dita, proposa els fonaments i els principis de la doctrina social de l’Església”. Explica que “la tesi central de Magnifica humanitas, davant els grans oligarques del segle XXI, podria resumir-se així: la tecnologia és legítima quan serveix la persona humana i el bé comú; esdevé perillosa quan concentra poder, converteix les persones en dades i permet que uns pocs decideixin el destí de tots”. Considera que “la crisi econòmica, social i ecològica és inseparable d’una crisi de sentit”. Finalment, diu que “la doctrina social de l’Església ofereix una esperança: la possibilitat d’una economia reconciliada amb la persona i amb la creació, on la riquesa sigui compartida i orientada al servei de tots, especialment dels més pobres”.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, explica que a l’Evangeli de diumenge Jesús “ens diu que Déu valora immensament qualsevol petit gest d’ajuda que fem a un dels nostres germans”. Expressa que servir els altres de manera desinteressada és “un dels trets distintius dels deixebles de Crist” i que “Jesús ens convida a fer el bé amb naturalitat, discreció i sense esperar cap reconeixement”. Afirma que Jesús ens diu que, “si actuem gratuïtament, tindrem una gran recompensa” que “queda recollida magníficament en l’episodi del rentament dels peus de l’Evangeli de Joan”, ja que “Jesús, després de rentar els peus als seus deixebles, els diu que seran feliços si serveixen els altres”. Considera que “serem feliços si ajudem els altres amb alegria, si actuem com Jesús actuava, si passem per la vida fent el bé als nostres germans”. Finalment, prega que “demanem al Senyor que ens doni les forces necessàries per seguir les seves petjades” i que “demanem a Jesús que ens concedeixi experimentar el goig de donar-nos als altres i que augmenti en nosaltres el desig de viure en aquesta clau d’amor”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, comunica que diumenge dia 28 de juny, a la tarda, la diòcesi de Vic viurà “la joia de l’ordenació presbiteral de dos germans nostres: Camilo Enrique Camargo Tovar i Mario Pallares Páez”. Explica que, “procedents de Colòmbia, van escoltar la crida a esdevenir sacerdots per a la missió eclesial entre nosaltres” i que “un procés intens d’integració, tant en la llengua com en els costums culturals i eclesials del nostre país, els ha fet possible d’avançar en el camí del discerniment eclesial per a ser cridats a ser transparència de Crist bon pastor”. Afirma que “els preveres són els col·laboradors necessaris dels bisbes per a exercir el seu ministeri propi d’anunciar l’Evangeli, celebrar els misteris cristians i regir el poble cristià en la caritat i la unitat” i que “per aquesta raó, l’alegria del bisbe és immensa, en veure que el Senyor ens ha proveït d’aquests dos nous sacerdots, que són un do per a tota la diòcesi”. Finalment, diu que “aquest diumenge d’ordenacions sacerdotals és un moment intens de gràcia que ens mostra que el Senyor no abandona la seva Església, perquè en el ministeri dels preveres s’actualitza l’acció salvadora de Jesucrist”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “per a molts el final del mes de juny comporta l’acabament de moltes activitats” i el començament de les desitjades vacances i que és el moment de “donar gràcies a Déu, sobretot, i a tots aquells amb els qui hem compartit durant aquest temps i que ens han ajudat a créixer”. Recorda, però, que “no tothom pot gaudir d’aquesta agradable experiència de les vacances”, ja que “no són poques les famílies que continuen patint la precarietat en la seva situació econòmica, que no poden arribar a final de mes”. Agraeix “tot l’esforç que es fa des de les parròquies i altres institucions diocesanes, com Càritas, per tal de mantenir els seus ajuts per a moltes famílies”. Considera que una manera de col·laborar i prendre consciència d’aquestes situacions és “aprofitar l’estiu per viure la solidaritat a través del voluntariat, per exemple participant en camps de treball, oferint temps per ajudar a les diverses institucions eclesials”. Finalment, diu que “són oportunitats al nostre abast per créixer com a fills de Déu, germans els uns dels altres”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, destaca l’elogi del límit que el papa Lleó realitza a la seva encíclica “Magnifica humanitas”. Expressa que vivim un temps carregat de falses promeses que pretenen corregir tot allò que suposi un límit: la malaltia, l’ancianitat, la incapacitat, el sofriment, la vulnerabilitat… i que fins i tot es confia en la tecnologia per superar aquestes limitacions. Davant d’això, sosté la idea que “l’ésser humà no floreix malgrat el límit, sinó sovint a través del límit”. Afirma que “som éssers limitats, contingents, finits”, que “ho som de manera constitutiva” i que “per això, el més assenyat no és negar el límit, sinó integrar-lo”. Defensa que “la fragilitat no és un error que cal corregir” i que reconèixer la nostra finitud ens obre a Déu i a l’altre. Indica que “la consciència de la nostra limitació ens porta també a la compassió, a la preocupació i cura de l’altre” i fa reconèixer que la dignitat pròpia i aliena és inviolable. Finalment, diu que la humanitat “no ha de ser substituïda ni superada” i que “podem acollir tots els progressos de la ciència i de la tècnica, però sense renunciar a ser nosaltres mateixos, sense perdre allò que ens fa plenament humans: la nostra capacitat de relació i d’estimar”.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, diu que “vivim en una societat que sovint ens convida a centrar-nos únicament en nosaltres mateixos”, però que “l’evangeli ens proposa un camí diferent”, ja que “Crist ens ensenya que la vida troba el seu veritable sentit quan és entregada per amor”. Expressa que “en Crist descobrim que l’amor és sortir d’un mateix, donar-se, servir i posar la pròpia vida al servei dels altres”. Afirma que “també el venerable Antoni Gaudí comprengué progressivament aquesta veritat” i que “la seva obra va deixar de ser únicament una realització professional per a convertir-se en una forma de servei i de testimoni”. Manifesta que “l’arquitecte de Déu ens recorda així una veritat fonamental de la vida cristiana: els dons que rebem no són per a tancar-nos en nosaltres mateixos sinó per a ser compartits”. Destaca que “en aquest centenari del venerable Antoni Gaudí, la seva figura ens convida de nou a preguntar-nos què fem amb els dons que Déu ens ha concedit”. Finalment, demana que “l’exemple d’Antoni Gaudí ens ajudi a comprendre que la bellesa més gran de la vida humana sempre neix de l’amor que es dona”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, recorda que “el papa Lleó XIV es va reunir a Madrid durant una estona amb Bad Bunny” i que “aquest famós cantant fa servir una caseta als seus concerts” com a efecte escènic, però també per evocar “una casa criolla, la memòria d’un poble, el gust de barri i la nostàlgia de les arrels”. Manifesta que “en clau evangèlica, una casa no és un lloc perquè uns pocs es facin veure mentre la majoria mira des de baix”, sinó que “la casa és taula compartida, porta oberta, acollida sense filtre” i que “l’Evangeli no construeix zones VIP”, sinó que “les desmunta”. Finalment, es pregunta si “les nostres cases, les nostres institucions, les nostres parròquies i la nostra societat són veritablement casa, espais de reconciliació o només decorats”, si “són espais d’encontre o escenaris de distància”, perquè “només és creïble l’Església que s’assembla a una llar on ningú no sobra” i “només és humana una cultura que no exhibeix el poble, sinó que el dignifica”.
El bisbe de Lleida, Daniel Palau, expressa que “tots tenim encara ben viu el record de la visita del papa Lleó XIV”, dies intensos pels quals donem gràcies. Diu que “el millor regal de tots va ser poder redescobrir la invitació a «alçar la mirada» i fixar-nos en Jesucrist, que a la creu expressa amb tota la força el valor d’una vida lliurada per Amor i amb Amor”. Al voltant d’aquesta visita, vol recuperar la dita «pagant, sant Pere canta». Es mostra convençut que “sant Pere cantava pel plaer de cantar, pel goig de fer festa, de lloar el Senyor, de compartir l’esperança amb els seus”. Es refereix també a la qüestió dels diners i expressa que “la missió necessita una economia sana”. Considera que els diners “són necessaris perquè és així com funciona la nostra vida, però no poden ser l’última paraula”. Ens convida a preguntar-nos «quin valor atorgo als diners?», «com els empro?», «a què els dedico?». Afirma que “hem descobert, per l’experiència, el goig de compartir” i que “fa més feliç donar que rebre”. Finalment, diu que “la riquesa es descobreix pel camí de la pobresa”, que “Jesucrist, que era ric, es va fer no-res per enriquir-nos a tots” i que “aquest és el veritable salari que volem rebre: l’Amor del Crist”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/).
