Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

Dimecres de Cendra, enguany el dia 22 de febrer, comença la santa Quaresma, temps de conversió, de pregària, dejuni i almoina, camí espiritual que ens conduirà a la Pasqua. Per aquest temps favorable per a la renovació personal i comunitària, el papa Francesc ha dedicat un missatge amb el tema “Ascesi quaresmal, un camí sinodal”.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de l’inici del temps de Quaresma, així com del Carnestoltes a la Quaresma, de Sent la Creu, del llegat de Benet XVI, d’estimar i sofrir per Terra Santa, del testimoniatge cristià, d’intoleràncies i de la pietat popular i l’evangelització.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que la Quaresma “és un període en què prima la reflexió, la penitència i la mortificació; la conversió a una vida més autèntica marcada per l’estil i les paraules de Jesús a l’evangeli” i que “els dies previs a aquest esdeveniment assistim a l’anomenat carnaval”. Expressa que “davant el temps quaresmal que es concretava en privacions personals i alguna renúncia culinària i amb una llarga durada, quaranta dies, es va popularitzar la festa del carnaval, de curt període temporal, i com a contrapartida festiva i bulliciosa”. Considera que “actualment, es parla molt dels dos períodes amb un perfil pròpiament ideològic”, que sembla que “contraposem de forma abusiva conceptes, realitats, actituds i valors” i “sembla que parlar i viure el carnaval sigui efecte del progrés ininterromput i símptoma d’una llibertat sense límits” i “en canvi, parlar i viure la quaresma significa retrocés amb un marcat biaix de coacció i pèrdua de diversió”. Afirma que “no és del tot així”, que “els cristians afrontem la quaresma amb un sentit profund de preparació i amb un intens sentiment de seguir millor a Jesucrist”. Li sembla més adequat “convidar a tothom a una valoració més positiva del temps de preparació per a la festa més important de l’any, que és la Pasqua”. Recorda que “l’Església proposa tres virtuts que engloben la totalitat del ser creient: l’oració, el dejuni i l’abstinència i, per últim, l’almoina”, que “és molt profund a allò a què ens conviden” i que, “si prescindim de la part més superficial d’aquestes realitats, acabarem acceptant que ens fan molt bé en la nostra maduració personal i el nostre creixement al servei dels altres”. Finalment, prega que visquem “amb profunditat aquest temps tan especial de preparació interior”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “trobem, cada vegada amb més freqüència, realitats “culturals”, arrelades en la tradició de pobles i ciutats, que tingueren el seu origen i el seu sentit quan la fe cristiana amarava tota la societat”, que “aquestes realitats culturals avui es mantenen perquè formen part de la identitat del poble” i que “es conserven en forma de rutina, encara que lluny del significat original”. Expressa que “el Carnestoltes pròpiament dit cal buscar-lo abans del segle XIII, com una festa amb característiques pròpies: era una festa que naixia en contrast amb el temps de l’austeritat i la penitència, és a dir, el temps de la Quaresma”. Afirma que “la seva peculiaritat consistia en contraposició a un temps suposadament de més estricte compliment de les lleis, com si es passés de la llum a la foscor o del riure al plor…”, que “la raó de ser del Carnestoltes radicava, per tant, en aquest contrast”, però que “avui no hi ha aquest contrast entre Carnestoltes i Quaresma per la senzilla raó que la Quaresma amb prou feines es viu”. Considera que “hi ha aquí un greu equívoc. ¿Com és que el Carnestoltes s’identifiqui amb la llibertat enfront de la Quaresma, que per als cristians és precisament un camí d’alliberament?” i reconeix que “per a nosaltres el camí de llibertat és el de l’Èxode, que inclou l’alliberament de l’esclavitud, el camí pel desert i l’aliança per amor”. Recorda que “la gran temptació dels israelites en el desert era tornar a Egipte, on tenien sensació de llibertat, perquè podien menjar i beure, encara que realment estaven sotmesos a l’esclavitud del Faraó”. Finalment, diu que “no és dolent celebrar festes “en llibertat””, però que “si volem que la vida mateixa ens porti a l’autèntica festa, haurem de caminar, potser pel desert”.

El cardenal Joan Josep Omella  recorda que “el proper dimecres, 22 de febrer, serà el Dimecres de Cendra i començarà el temps de Quaresma” i que “amb les paraules: «Recorda’t, home, que ets pols, i que a la pols retornaràs» (cf. Gn 3,19), rebrem la imposició de la cendra amb la qual iniciarem l’itinerari quaresmal”. Comunica que al voltant de la creu, diumenge 26 de febrer, “a la basílica de la Sagrada Família, celebrarem una nova edició de Sent la Creu per iniciar junts el camí de Quaresma”, una iniciativa que “cada any ens convida a sentir la creu d’una Església d’algun racó del planeta ferit per la pobresa, la injustícia o bé per algun conflicte bèl·lic”. Expressa que “enguany, volem dirigir la nostra mirada a Ucraïna i intensificar la nostra pregària per la pau. Volem fer-nos conscients del dolor i del patiment de molts germans nostres”. Diu que “aquest any rebrem la Creu d’Ucraïna” i que “concretament, ens acompanyarà una rèplica de la creu que es troba a la capella privada de l’arquebisbe major de l’Església grecocatòlica d’Ucraïna, Mons. Sviatoslav Shevchuk, que participarà en aquesta edició de manera telemàtica”, així com que “també comptarem amb el testimoni de mossèn Iurii Stasiuk, capellà ucraïnès, que treballa a la diòcesi de Barcelona i que ha estat servint sanitàriament i espiritualment a primera línia de guerra”. Manifesta que “tant de bo que la meditació de la Sagrada Escriptura ens encoratgi a ocupar-nos dels més vulnerables i de les víctimes de totes les guerres i conflictes armats que hi ha al món”. Finalment, demana que santa Maria, mare de Jesús i mare nostra, “ens acompanyi durant aquests quaranta dies de preparació per poder viure la Pasqua en tota la seva intensitat”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “passat ja un temps prudencial propi de les urgències periodístiques, es pot fer —amb una mirada més reposada—, una valoració amb més perspectiva de la figura del difunt Papa emèrit”. Vol destacar especialment “la proposta de Benet XVI que els cristians es vegin a si mateixos com una «minoria creativa» i que ajudin a recuperar el millor de la nostra cultura occidental”. Afirma que “Benet XVI fou una de les persones més lúcides del nostre món contemporani” i que “la seva lucidesa consistia a proclamar un pensament crític envers la cultura contemporània, cosa que desagradava a molts”. Considera que “una de les idees bàsiques, no sols del seu pontificat sinó de la seva tasca docent com a professor de Teologia en diferents universitats alemanyes, era la progressiva desaparició dels valors cristians en la nostra civilització europea i occidental” i que “no es tractava tant d’una lluita contra la secularització, com han destacat alguns mitjans periodístics, com de la pèrdua d’una tradició que empobreix l’home”. Recorda que Benet XVI “insistia que Europa preservés les seves arrels cristianes, perquè aquesta herència forma part de la seva identitat així com de la identitat de la condició humana” i que “Ratzinger volia conservar la «genuïna tradició», perquè considerava la seva pèrdua com negativa tant per a la humanitat com per a l’home”. Finalment, diu que “Benet XVI, titllat de conservador, va sorprendre tothom quan va renunciar al pontificat”, que “feia més de sis-cents anys que cap pontífex no s’havia atrevit a trencar aquesta «tradició» en minúscula” i que “Benet XVI va voler conservar la Tradició en majúscules, però la seva lucidesa i intel·ligència no li va impedir de ser innovador en aquesta «tradició» menor”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, informa que la “Coordinadora de Bisbes en suport de Terra Santa””, de la qual forma part per la Conferència Episcopal, enguany ha visitat “Jordània, també part de la Terra Santa, ja que fou la terra on Moisès veié la Terra Promesa, des del Mont Nebo, també lloc del ministeri del Baptista i del Baptisme del Senyor”. Informa també que “al final de la trobada fem públic un Comunicat on expressem els reptes que tenen al davant les comunitats cristianes, que a Jordània són una minoria ben acceptada en aquell vast món musulmà”. Afirma que “se saben descendents dels cristians que van fugir de Jerusalem després de la persecució del segle primer, i al Jordà, van formar-hi una comunitat abans d’arribar a Antioquia”, que “la seva Església sempre hi ha estat present durant els darrers 2.000 anys i han estat testimonis de la fe en Jesucrist al llarg de la història” i que “ja porten catorze segles convivint amb l’Islam, experimentant el diàleg i compartint la mateixa cultura, llengua, història i destí”. Explica que “ells veuen que poden contribuir al diàleg de tota l’Església amb l’Islam” i que “volen dur a terme la missió d’estar al servei de tothom, començant per la comunitat cristiana, i anunciant l’Evangeli de la pau, l’amor i la dignitat humana”. Manifesta que el Vicari patriarcal de Jordània, Mons. Jamal Daibes, els deia que la seva visita era una visita de comunió “que els feia sentir part de l’Església universal a la qual tots pertanyem tenint el Crist com a Cap”, “agraïa la nostra presència, les oracions i el suport” i “denunciava que, a Palestina, no hi ha convivència pacífica, s’agreuja la violència, creixen els assentaments contraris al dret internacional i perilla la pau respectuosa entre religions”. Finalment, diu que “hem de fer realitat l’anhel de pregar i treballar per la pau a l’Orient mitjà que porti a una solidaritat més gran feta de servei a la pau i defensa de la dignitat de la persona i els drets humans”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “quan els efectes en una societat on la fe en Crist es va desdibuixant més i més en el cor de moltes persones són punyents, es fa més i més necessari el testimoniatge dels cristians, a fi que la humanitat profunda resti com a fonament d’una cultura que tingui la persona com a centre”. Expressa que “el testimoniatge no consisteix solament en paraules, sinó sobretot en una existència que malda per manifestar el que hi ha en el cor del testimoni”, que “l’autèntic testimoni no es remet a si mateix, sinó a l’altre” i que “en el cas del testimoniatge cristià, l’altre s’escriu amb majúscula, ja que és Déu en el seu misteri d’amor”. Considera que “l’experiència fonamental del cristià és el trobament amb Jesús, en el rostre humà del qual es manifesta plenament Déu” i que “tota l’existència cristiana està amarada d’aquesta experiència amorosa de Déu; sobretot en el que és la font i cimal de la vida cristiana, l’Eucaristia”. Afirma que “el testimoniatge del qui s’ha trobat amb l’amor de Déu és el mitjà pel qual arriba als altres l’Evangeli de Crist” i recorda que “els testimonis formen part de l’anunci de la bona nova del Ressuscitat: les dones, els apòstols, els qui escoltaren l’anunci d’aquests…, i fins a nosaltres”. Manifesta que “la  veritat de l’amor de Déu arriba a la persona en la seva existència concreta i, en cadascuna, en circumstàncies diverses” i que «en el testimoniatge, Déu, per dir-ho així, s’exposa al risc de la llibertat de l’home», que “és el risc de Crist mateix i de tot cristià: donar testimoniatge de la veritat i obtenir aquesta o semblant resposta: I què és la veritat (Jn 18, 37)”. Finalment, diu que “sempre resta el testimoniatge ple i definitiu: el martiri, donar la vida com Jesús i per Jesús”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, parla de “les intoleràncies entre les persones, i també les que podríem denominar intransigències” i es pregunta si “es pot considerar que una persona intransigent o intolerant amb una altra realment és cristiana” i si “podem imaginar Jesús comportant-se de manera intransigent amb les persones”. Recorda que “Jesús és radical en el plantejament, en la proposta, deixant sempre la llibertat a l’ésser humà i sense rebutjar mai ningú”, que el que diu Jesús és “qui vulgui venir a mi que prengui la seva creu, i em segueixi” (Mt 16, 24). Afirma que “Jesús no és, ni intolerant ni intransigent”, però que “ho eren, i molt, els fariseus i els mestres de la llei que no volien saber res d’ell i del que ell deia” i que “ho som nosaltres quan ens resistim a acceptar la seva Paraula”. Recorda que “Jesús acull i perdona la pecadora sorpresa en adulteri i aquella altra dona que li va ungir els peus i els cabells amb perfums i llàgrimes”, que “Jesús es va trobar amb Zaqueu que era un pecador, i el va perdonar”, que “va guarir malalts i va treure dimonis, perquè l’important per a ell eren les persones amb els seus cossos i les seves ànimes, perquè per això havia vingut al món”. Considera que “Jesús era intransigent amb el pecat però no amb el pecador”, que “amb l’home i la dona era acollidor” i que “Ell ens ensenya un camí que és de reconciliació i de perdó, no pas d’intransigència”, “un camí que s’inicia reconciliant-nos amb nosaltres mateixos, i amb els que ens envolten”. Finalment, demana que “desterrem, doncs, la paraula intolerància de nosaltres”, que “apartem la intransigència de les nostres vides” i que les substituïm per “l’acolliment, la benevolència, la humilitat, com Ell ens ensenya”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “una forma bàsica d’inculturació de la fe és la religiositat o pietat popular, en què s’expressa la fe cristiana d’acord amb la idiosincràsia i la història de cada poble”. Expressa que “l’Església és cada cop més conscient de la importància i valor que té la pietat popular en relació amb l’anunci de Jesucrist” i que “tot i la secularització tan forta de la nostra societat, hi persisteixen nombroses manifestacions de pietat popular, vinculades especialment a les festes majors i aplecs, el Nadal (pessebres, nadales, pastorets, cavalcada de reis), la Setmana Santa (representació de la passió, processons, viacrucis, caramelles) i el culte a la Mare de Déu”. Considera que “aquestes manifestacions de religiositat popular són un tresor que cal conservar”. Recorda que “a l’Exhortació “Evangelii gaudium” el papa Francesc ofereix un criteri molt valuós per entendre aquesta realitat: “fa falta acostar-s’hi amb la mirada del Bon Pastor, que no busca jutjar sinó estimar” (EG 125)” i “només des de la connaturalitat afectiva que dona l’amor podem apreciar la vida teologal present en la pietat dels pobles cristians, especialment en els seus pobres” (EG 125). Manifesta que “a la pietat popular hi trobem les expressions d’un anunci missioner connatural i espontani al poble cristià”, però que “la pietat popular té els seus límits”, “necessita també ser evangelitzada, perquè la fe que expressa arribi a ser un acte cada cop més madur i autèntic”. Finalment, diu que “purificar i catequitzar les expressions de la pietat popular pot ser un pas decisiu per evangelitzar en profunditat el poble de Déu”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: