Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

En la solemnitat de Sant Josep (el 19 de març) o, allà on no és festa laborable, el diumenge més proper, enguany el 17 de març, l’Església celebra el Dia del Seminari, amb el lema “Pare, envieu-nos pastors”, un dia per donar gràcies i donar suport als seminaristes, a les seves famílies i als formadors, a més de per pregar per les vocacions sacerdotals.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del Dia del Seminari, així com del projecte de “Llei trans” del Parlament de Catalunya, de la solidaritat amb la pagesia, del primer anunci, d’una formació integral i d’un profund sentiment de gratitud.

El cardenal Joan Josep Omella diu que “l’Església ens convida a donar el nostre suport al Seminari i agrair a Déu el do de la vocació sacerdotal” i que “demanem al Senyor que enviï més sembradors del seu amor i de la seva Paraula”. Per comprendre el sentit d’aquest dia considera que “ens pot ajudar un text preciós de l’Antic Testament que tracta sobre la vocació del profeta Samuel (1Sam 3,1-19)”, “un jove que vivia al santuari de Siló amb un sacerdot, anomenat Elí, a qui ajudava”. Explica que “una nit en què Samuel dormia plàcidament, el Senyor el va cridar”, que “Samuel va creure que era Elí qui es dirigia a ell” i que “no obstant això, quan va anar a trobar-lo, el sacerdot li va dir que ell no havia estat”. Recorda que “el Senyor va cridar Samuel dues vegades més”, que “Elí va dir a Samuel que si rebia de nou la crida de Déu respongués: «Parla, Senyor, que el teu servent escolta»” i que “Samuel va fer el que li va manar Elí i va poder dialogar amb Déu”. Expressa que “el Senyor mai es cansa de cridar-nos” i que “Déu vol iniciar un diàleg amb nosaltres, de cor a cor, i espera que li responguem amb generositat”. Considera que “és important discernir la seva crida, acompanyats d’un guia espiritual o d’algun membre de l’equip de pastoral vocacional”. Manifesta que “les vocacions sacerdotals són un regal que rebem amb alegria” i que “també ajuden a impulsar la pastoral vocacional els recessos, com el del mes de febrer passat, on podem descobrir la bellesa de la vocació sacerdotal”. Finalment, prega que “demanem a Déu que, per intercessió de sant Josep, patró dels Seminaris, ens doni sacerdots alegres, propers i plens de Déu que ens ajudin a viure la seva Paraula i els seus sagraments” i que “Maria, Mare de l’Església, il·lumini el cor dels joves, perquè responguin a la crida del Senyor amb alegria”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “per a ser sacerdot prevere, abans un ha de ser deixeble”. Afirma que “un bon apòstol neix d’un bon deixeble”, que “un bon sacerdot neix en un bon cristià” i que “si no hi ha bons cristians, no hi haurà bons apòstols”. Expressa que el «discipulat» és “el temps en què, pel baptisme i la fe anem sent deixebles, seguidors de Crist”, que “un moment especial d’aquesta vida de deixeble, pot viure’s com a il·luminació, particular intimitat, fe i amor més intensos” i que “aquest moment especial dona lloc a una consciència més clara que Crist demana i crida a una donació total de si mateix a Ell i als altres”. Manifesta que “en el cas de la vocació al sacerdoci es discerneix que aquest amor més intens s’ha de concretar en la vida entregada al ministeri sacerdotal: s’intueix que Crist demana, no sols seguir-lo, sinó també «seguir-lo en la condició d’apòstol, en el servei a Ell i a l’Església com a pastor»” i que “aquest punt d’unió entre el «discipulat» i l’apostolat es viu com una continuïtat i una novetat”. Considera que “si falten vocacions al sacerdoci, potser és perquè falten seguidors de Crist a l’Església”, que “alguns errors o fallades en sacerdots, potser són deguts a errors o mancances en el seguiment, abans que en l’apostolat pròpiament dit”, que “l’amor a Crist i a l’Església que pertany a un bon deixeble ha de ser tal, per la seva maduresa, que pugui un dia fructificar en una vocació a l’apostolat presbiteral” i que “tot el Poble de Déu s’ha de sentir responsable del Seminari”. Finalment, diu que “és l’Esperit en l’Església qui «retroalimenta» el Poble de Déu amb nous i autèntics pastors” i que “el Seminari és, en efecte, obra de l’Esperit Sant, que actua a través de la nostra fe i la nostra generositat, la dels seminaristes i la de tots”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que fàcilment entenem que «Pare, envieu-nos pastors» “és una pregària, un crit, que surt del cor de l’Església davant d’una necessitat urgent, la necessitat de sacerdots, pastors bons que ens facin present l’amor de Déu amb la predicació de la Paraula, l’administració dels sagraments i els seu guiatge com a pastors, a imatge i semblança del Bon Pastor”. Reconeix que “potser ens havíem acostumat a tenir sempre mossens a prop nostre, i ens semblava que n’hi havia molts”, que “la societat, el món, ha experimentat canvis profunds i necessitem molts més pastors que en altres temps” i que “els hem de demanar amb fe i esperança”. Considera que tots els que formem part de la família de l’Església, laics, famílies, consagrats, diaques, preveres i bisbe, “ens hem de sentir responsables d’aquesta necessitat i d’aquesta pregària”. Expressa que a la pregària “Pare, envia’ns pastors” caldria “afegir “pastors sants”, perquè els fruits del ministeri sacerdotal només els podrem rebre en la mesura de la seva unió amb Jesucrist, l’únic i etern sacerdot, per poder ser veritables transmissors de l’acció de l’Esperit Sant a l’Església i al món”. Finalment, demana que preguem “al Pare del cel que, encara que potser no ho mereixem, ens doni els pastors que necessitem nosaltres i les nostres comunitats cristianes”, que “nosaltres sapiguem acollir-los, ajudar-los, valorar-los i agrair a Déu i a ells també totes les gràcies que ens arriben a través de la seva vida entregada amb generositat” i que “Maria, Mare de Jesús sacerdot i Mare dels sacerdots, ens obtingui la gràcia d’aquest tan gran i preciós do que necessitem”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “al bisbat de Vic estem celebrant dues commemoracions significatives del nostre Seminari Diocesà: els 275 anys d’aquesta institució i el setanta-cinquè aniversari de l’edifici actual”, unes efemèrides que “ens posen al davant el gran repte de cercar els servidors de les comunitats cristianes en el ministeri sacerdotal”. Expressa que “som conscients de la manca de fe en el cor de tantes i tantes persones” i que “ja no n’hi ha prou d’afirmar la falta de vitalitat de les comunitats”, sinó que “el problema és molt més profund: el desconeixement de Crist entre els nostres coetanis”. Considera que “el repte és immens, perquè és clar que, com deia sant Agustí, «els pastors bons surten d’entre les ovelles bones»” i que “no podem fer res més que mirar amb esperança el futur”. Afirma que “encara que en aquests moments les vocacions sacerdotals semblin una quimera entre nosaltres, tenim la certesa que el Senyor no abandonarà mai el seu poble i ens donarà els pastors que necessitem”. Manifesta que “els sacerdots són un do que el Senyor ens concedeix i que es concreta en cada parròquia” i que “com a do que són, els preveres i també els seminaristes els hem de demanar amb insistència al Senyor perquè els hem de menester”. Reconeix que “la crisi de vocacions en palesa també una altra de més fonamental: la crisi de la iniciació cristiana”. Finalment, reconeix també que “gràcies a Déu, hi ha solidaritat entre Esglésies”, que “en altres moments la nostra diòcesi de Vic pogué ser generosa amb sacerdots que, com a fidei donum, van fer-se presents en molts països d’Àfrica, Amèrica i Europa” i que “ara, en aquests moments de feblesa de la vivència cristiana a casa nostra, tenim l’ajut i la generositat de bisbats germans que, amb la presència entre nosaltres de preveres, fan possible el servei a parròquies i comunitats”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “qualsevol de nosaltres podria fer una relació d’allò que passa al nostre voltant i que ens omple de preocupació” i que “els cristians acudim a Déu per sol·licitar ajuda davant d’aquestes problemàtiques i poder trobar una solució acceptable i beneficiosa o, almenys, per mitigar-ne les conseqüències perverses”. Expressa que “les oracions no són repeticions de fórmules màgiques sinó confiança en Déu i compromís personal davant el problema”. Reconeix que “a l’interior de l’Església també hi ha situacions que ens obliguen a demanar l’ajuda de Déu”, com “és el cas d’aquest diumenge, que pregarem pel Seminari, pels seus formadors, pels seminaristes i per tots aquells amb responsabilitat directa en aquesta institució”. Afirma que “l’oració cristiana és una autèntica comunicació, d’anada i tornada, on escoltem, parlem i demanem, lloem Déu i li donem gràcies” i que “la petició no és una manera d’escapar o de paralitzar l’acció humana: demanem a Déu, però ens preguntem, tot seguit, quin és el nostre compromís concret en aquesta petició posada a les mans  divines”. Diu que “Pare, envieu-nos pastors” “és una oració de petició, perquè hi estem d’acord i volem que es faci realitat el contingut de l’expressió; i perquè necessitem pastors per a les nostres comunitats”. Considera que “és important recordar la responsabilitat que tenim amb el Seminari”, que “cadascú, segons la seva missió eclesial, hi tindrà major o menor proximitat”, però que “tots els membres del Poble de Déu són conscients del seu amor i de la seva obligació cap a aquesta important institució educativa. Finalment, expressa que “necessitem canviar el curs de les coses i no quedar-nos paralitzats per les dificultats i mancances” i que “necessitem treballar units en l’important desenvolupament de la pastoral vocacional”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, parla del “projecte de “Llei trans” del Parlament de Catalunya”, un projecte de llei que “conté una qüestió sorprenent: a partir dels dotze anys els infants esdevenen superadults, perquè la proposta de llei exigeix que prevalgui la voluntat d’aquests infants quan decideixin que volen transformar els seus cossos i identitats administratives”. Expressa que “si la família no hi està d’acord, aleshores la Generalitat proposarà un mediador”, però “no per a mediar, com el seu nom indica, sinó merament per assegurar que “la decisió final respecti l’opinió de la persona menor””. Considera que “si les coses són així, el fet que els mateixos pares s’oposin a adoptar el punt de vista del nen serà un exercici de “violència familiar” que, aleshores, podrà autoritzar l’Administració pública a actuar”. Afirma que “davant aquest despropòsit, no deixa de ser significatiu que el passat mes de gener l’opinió pública responia de manera favorable a la proposta del Govern central de legislar per evitar que els continguts pornogràfics arribessin a les pantalles dels nens i dels adolescents, amb l’argumentació que són persones immadures i que no es troben preparades per a enfrontar-se a segons quina mena d’imatges”. Manifesta que “davant aquest projecte de “Llei trans”, ens felicitem de la posició donada per les Feministes de Catalunya, que s’hi estan oposant”. Finalment, diu que “en els darrers anys, hem patit un bombardeig transgenerista, que s’ha imposat des de l’educació fins a la sanitat, que no hi ha dos sexes sinó molts, que el sexe es pot canviar, que existeix una “identitat de gènere” innata al marge del cos sexuat, que el dret a la salut passa per l’autodiagnòstic i la medicalització a demanda, i que criticar aquestes creences ve a ser com un delicte d’odi assimilable al feixisme” i demana que “pel bé dels nostres infants i adolescents, aturem aquests despropòsits”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, explica que als pagesos “els afecta molt la baixada de la producció per la sequera, l’encariment dels costos de producció, que no poden traslladar als preus, les creixents exigències burocràtiques, la insuficiència dels ajuts i, en definitiva, el progressiu descens d’ingressos que han fet esclatar un clam d’indignació previsible, larvat des de fa anys”. Considera que “governants i conjunt de la societat hem de prendre consciència de l’aportació central de la pagesia per al desenvolupament sostenible d’un país” i que “hem d’actuar amb coherència”. Expressa que “el treball agrícola té una funció social, cultural, econòmica i ambiental de primer ordre que ha de ser protegida” i que “l’Església ens en sentim solidaris i ens volem al seu servei”. Apunta que el papa Francesc, sobre aquesta problemàtica, “ha recordat a les autoritats que tenen “el dret i la responsabilitat de prendre mesures de clar i ferm suport als petits productors i a la varietat productiva” i “posar límits als qui tenen més recursos i poder financer””, “insisteix en la importància d’evitar que formes concentrades d’explotació i degradació ambiental destrueixin els recursos de subsistència locals i les capacitats socials que han atorgat identitat cultural” i recorda que, “per a molts pobles, la terra no és solament un bé econòmic sinó també un do de Déu i dels seus avantpassats, un espai sagrat que sosté la seva identitat (cf. Encíclica Laudato si’, nn. 129, 145, 146)”. Manifesta que “l’agricultura té un paper essencial en la dinàmica del desenvolupament sostenible d’un país, com a catalitzador d’altres activitats econòmiques i socials”. Finalment, diu que els consumidors “també són molt importants per recolzar les economies rurals, defensant els ecosistemes i aprenent estils de vida més sobris, sostenibles i contemplatius de la natura” i que “això també serà donar glòria a Déu”.

El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, reprodueix unes paraules que el papa Francesc va adreçar als participants del Congrés de Laics que va tenir lloc a Madrid el febrer de l’any 2020, amb el lema «Poble de Déu en sortida»: «És l’hora de vostès, homes i dones compromesos en el món de la cultura, de la política, de la indústria…, que amb el seu mode de viure siguin capaços de portar la novetat i l’alegria de l’Evangeli allà on estiguin». Explica que “les delegacions diocesanes d’apostolat seglar de les diòcesis amb seu a Catalunya, junt amb els moviments i associacions laicals, ens vam posar en marxa l’any 2018 preparant-nos per a participar activament en l’esmentat Congrés de Laics de 2020”, que “vam fer la nostra aportació a l’esmentat congrés des de la reflexió i treball realitzat en la Jornada Interdiocesana d’Apostolat Seglar de novembre de 2019” i que “després de tot el viscut, experimentat i compartit en el precongrés i en el Congrés de Laics, posteriorment a la pandèmia del coronavirus i a la consulta sobre el Sínode de la sinodalitat (anys 2020 i 2021) en aquests darrers dos anys hem anat treballant el primer dels quatre itineraris del congrés, dedicat al Primer Anunci”. Expressa que creu que “val la pena informar del procés seguit, sovint discret i humil, poc difós als mitjans de comunicació social”. Recorda que “enguany, del passat 16 al 18 de febrer, alguns membres de les nostres diòcesis vam ser convidats a participar en l’Encontre de Primer Anunci (EPA), amb el lema «Poble de Déu unit en la missió»”, Finalment, diu que “amb ganes de conèixer el testimoni de tots ells, que ho van viure, el passat dissabte 9 de març, al Seminari de Tarragona, vam celebrar una nova Jornada d’Apostolat Seglar de les diòcesis amb seu a Catalunya” per tal de “prendre consciència del repte de ser Església que comuniqui l’anunci explícit de Jesucrist amb obres i paraules”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, recorda que “no és possible evangelitzar si no cuidem molt la nostra formació en la fe que professem” i diu que “val la pena subratllar que aquesta formació de què parlem no és només intel·lectual”, sinó que “és una formació integral, que abasta tota la persona: la nostra ment, les nostres actituds, els nostres sentiments”. Expressa que “la formació en la fe s’haurà d’ocupar, per descomptat, de transmetre uns coneixements”, però que, “sobretot, haurà de provocar unes actituds” i que “per això ha d’estar connectada i arrelada en una forta espiritualitat i experiència de fe”. Afirma que “el nostre objectiu no és formar professors de teologia, sinó cristians que viuen la seva fe, la comprenen i la saben exposar als altres”, que “és important també conèixer la persona i l’ambient a què s’ha de donar raó i aprendre com podem connectar-hi per transmetre’ls el missatge de l’Evangeli” i que “hem d’aprendre també l’art d’acompanyar els altres, en els processos personals”. Considera que “l’exercici de la corresponsabilitat a l’Església requereix una formació adequada per part del laïcat” i que “hem de conèixer bé la realitat de la nostra Església, la missió que hem de dur a terme, els mètodes i instruments per comunicar la fe i per ajudar les persones a introduir-se al misteri de Crist”. Recorda que “l’Església ha obert la possibilitat que els laics siguin instituïts en diversos ministeris, com el d’acòlit, lector i catequista” i que “al Sínode també es va parlar de la possibilitat d’establir altres ministeris, com el ministeri de l’escolta o el d’acompanyar els matrimonis i la pastoral familiar”. Finalment, diu que “cal que els laics es preparin adequadament per poder exercir aquests serveis que són tan importants per a la vida de la comunitat” i que “tot això és una invitació a comprometre’ns seriosament a formar-nos com a cristians”.

El bisbe electe de Girona, Octavi Vilà, diu que d’ençà que es va fer públic el seu nomenament per part del Sant Pare Francesc com a nou bisbe de Girona i al llarg d’aquests dies en què ha co­mençat a conèixer més de prop l’Església i el poble de Girona, l’envaeix “un triple i profund sentiment de gratitud”: “Gràcies al Sant Pare per haver confiat aquesta tasca a aquest pobre monjo cridat des del monestir a fer camí amb vosaltres juntament amb tota l’Església universal. Gràcies a tots vosaltres pel vostre acolliment, pels vostres missatges, pel vos­tre escalf al llarg de tots aquests dies”. Reconeix que “no és pas freqüent que un religiós sigui escollit pel Papa per ser bisbe, i encara menys que ho sigui un monjo que s’ha dedicat els darrers vint anys a una vida de pregària, de treball i de contac­te amb la Paraula de Déu”, però que tot cristià dedica la seva vida, en una mesura o altra, al treball i al contacte amb Déu. Afirma que “cadascú en el seu àmbit, posant l’accent en un o altre aspec­te, tots som Marta i Maria, perquè la fe és per ser viscuda en plenitud, vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana”, que “mai no fem vacan­ces de Déu, perquè Déu està i ha d’estar sempre present en les nostres vides”. Considera que “sempre hem de donar gràcies a Déu”, però que “aquest do de la fe, aquesta gràcia, no ens és donada per vanagloriar-nos-en”, sinó que “aquest és un do per compartir”. Dona gràcies a Déu per haver-li confiat ara aquesta tasca, per permetre’l de viure “la fe amb vosaltres i per a vosaltres” i convida els diocesans a fer que “tots junts donem gràcies a Déu pel do de la fe i que, joio­sos de creure, tinguem sempre un desig irrefrenable de compartir-la”. Finalment, dona gràcies a Déu “per la vostra fraterna acollida”, dona gràcies a Déu i al Sant Pare per haver confiat en ell i diu que “tots plegats donem gràcies a Déu per la nos­tra fe, que sempre implica necessàriament la missió d’evangelitzar”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: