Data: 6 de febrer de 2022

Desitjaríem escoltar més missatges realment evangelitzadors. Enyorem paraules, no sols en boca de laics, sinó també de religiosos consagrats i sacerdots, que anunciïn Jesucrist clarament i expressament, amb llibertat, senzillesa i bon ànim. La manca avui d’aquests missatges mereix una profunda reflexió, que ara no podem abordar.

Però sí que és possible reflexionar sobre un dels obstacles que trobem en el moment d’anunciar explícitament Jesucrist. Ens referim a dos enemics de l’evangelització contraposats: d’una banda, la falsa seguretat, l’envaniment, que pot donar aparença de zel o valentia; d’altra banda, “falsa humilitat” o la humilitat mal entesa, que pot disfressar-se de prudència o senzillesa evangèlica.

Tenim molt fixa a la memòria la imatge del predicador, l’educador, el ministre de l’Església, que transmetia la fe d’una manera prepotent i impositiva, segur de posseir una mena d’autoritat, emparat en un pretès dret que li atorgava l’Església o la societat. Alguns potser poden haver estat testimonis d’aquesta conducta. En tot cas, els mitjans de comunicació i determinades expressions culturals s’han encarregat de mantenir viu aquest record, mitjançant caricatures i sarcasmes.

Avui és més freqüent constatar el silenci sobre Jesucrist (o Déu) adduint motius pastorals (“no és oportú”, “podem ser mal interpretats”, “cal esperar que facin un procés de maduració humana”, “hem de superar els temps de fe imposada”, “millor que ho demanin”, etc.) o motius teològics, com la no necessitat de l’anunci exprés i el corresponent acte de fe en Crist, la reducció del missatge a idees de caràcter ètic assumibles pel pensament actual, la prioritat absoluta de l’acció transformadora social, etc.

Totes dues postures no corresponen al que ens ensenya l’Escriptura.

Isaïes en el marc del diàleg vocacional, en ser cridat per Déu a ser profeta respon:

“Ai de mi! Estic perdut! Jo, que soc un home de llavis impurs, que habita enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el Rei i Senyor de l’univers” (Is 6,5).

Aquestes paraules, al costat de les de sant Pere, després de ser testimoni d’una pesca abundant i miraculosa, en un mateix marc vocacional evangelitzador (“No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes”), són enormement il·luminadores per a l’evangelitzador.

– L’evangelitzador no ho és per ell mateix, ni per encàrrec del poble, de la comunitat o d’un grup. La iniciativa i la missió sempre ve de Déu o de Jesucrist.

– Un bon distintiu de l’autenticitat de l’evangelitzador és el sentiment i la convicció d’humilitat (incapacitat). Però aquesta vivència no té res a veure amb el complex d’inferioritat, ni prové de la comparació amb uns altres més eficaços, sinó de la contemplació de la glòria de Déu, sigui en els cels (visió d’Isaïes), sigui en la terra (obres de Crist a favor dels homes)

– Després d’aquesta experiència la missió evangelitzadora es recolza en la capacitació que atorga el mateix Déu a l’evangelitzador. Una capacitació que allibera de pors, complexos, orgulls i prepotències i, alhora, no concedeix cap dret, sinó una crida al servei.

Tot això determina una manera de viure i d’evangelitzar, que no és sinó l’estil i la manera com va viure i va evangelitzar el primer i únic apòstol, Jesucrist.