Data: 19 de setembre de 2021
Abunden al nostre voltant realitats que ens sorprenen, que ens sobrepassen, que ens enutgen o que són rebutjables per si mateixes. A aquestes realitats diem problemes perquè ens resulta difícil trobar una solució satisfactòria per al conjunt dels grups humans que estan sotmesos a les seves incomoditats o, el que és pitjor, als seus drames o tragèdies.
Reconeixent les dificultats en cadascun dels problemes socials als quals ens enfrontem no per això desistim de nomenar-los, de tractar-los o de pregar pels mateixos. Em refereixo a alguns que tots teniu en la vostra ment: la guerra i la pau, la fam, les desigualtats socials, els maltractaments de dones i nens, la persecució per motius religiosos (diversos estudis assenyalen als cristians com els grups més perseguits del planeta en l’actualitat), la lluita contra les malalties que esdevenen en pandèmies que a tots afecten, etc.
Avui vull alertar sobre una realitat que omple els nostres carrers, ajuda en el nostre sistema productiu i que ens costa trobar solució efectiva i afectiva per a tots els estaments relacionats amb ella. Parlo dels emigrants i els refugiats que són un grup humà molt nombrós en la nostra societat. Alguns amb situació jurídica aclarida, uns altres estan sense papers, alguns amb estabilitat familiar, amb domicili i amb un treball relativament precari, uns altres que només porten la motxilla a la seva esquena com a única pertinença, alguns ajuden a resoldre els problemes als semblants i altres que dediquen el seu temps a la mendicitat o fan cua en els serveis socials o en les nostres Càritas parroquials o diocesana.
Els cristians, tant personalment com en les nostres institucions, som conscients dels problemes socials, però no volem assenyalar-los solament sinó ser part de la solució. Per una senzilla raó que neix del missatge de Jesucrist: és germà nostre, ens ha descobert la paternitat de Déu i ens mana que actuem i expandim la fraternitat. Tots tenen una dignitat personal que ningú pot qüestionar i, oblidant procedències i cultures, han de ser tractats com a germans. La nostra actitud ha de ser l’acolliment, l’afecte i l’ajuda continuada. És cert que hi ha una exigència que a tots obliga, com és el compliment de les lleis i el respecte a les normes vigents. L’acompanyament i l’adaptació social són bons recursos a utilitzar.
Reconec la gran dificultat del món laboral i els enormes esforços de les administracions públiques i les patronals en aquest sentit. No és aquest l’espai per a una anàlisi rigorosa. Només agrair a tots, quan aquest cas es produeix, l’actitud evangèlica cap a aquells que viuen en condicions deplorables.
A propòsit d’aquesta enorme realitat que en alguns moments es converteix en problema us recordo que l’Església celebra com cada any la JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT. Fa la número 107 i està prevista la seva realització diumenge vinent, 26 de setembre. Us demano oracions i noves actituds cap a tots perquè ningú resulti estrany. Us convido a llegir el missatge que el papa Francesc ens dirigeix als cristians i a totes les persones de bona voluntat. El seu títol és “CAP A UN NOSALTRES CADA VEGADA MÉS GRAN”. Ens demana evitar l’individualisme i ens proposa una Església més catòlica, amb una visió més inclusiva i amb un somni que pot ser una realitat, l’amor i la fraternitat.