Data: 10 de juliol de 2022
El títol que encapçala aquesta sèrie de glosses ha estat pres d’un curiós llibre, editat en 2004, sota la coordinació de Joaquín Luis Ortega, En comunión con la creación. De cómo se contempla el universo desde la fe cristiana. Aquesta obra és un conjunt de testimoniatges d’intel·lectuals creients mirant la creació. És una mostra més de la profunditat i l’elevació de l’ecologia cristiana sobre altres plantejaments ideològics i polítics.
(Fa pena veure que l’argumentari corrent per tractar qüestions sobre la vida, com ara l’ecologia, l’avortament, l’abús sexual, etc. no surti del marc dels drets individuals, de la lluita de poder, de “l’empoderament…” Qui serà capaç de veure-hi una mica més enllà?)
N’extraiem algun testimoniatge.
“En el marc d’un curs de meditació vaig estar tres quarts d’hora contemplant una flor. Em vaig dirigir a un massís de margarides i en vaig triar una. Amb dos minuts coneixes la flor pels quatre costats. I segueixes, i la flor es va ficant dins. És única, com la rosa del Petit Príncep era única. Es crea una relació. Era la meva margarida. En el viatge de tornada vaig coincidir en el tren amb una amiga de la meva germana, que, en explicar-li aquesta experiència, em va preguntar: i no has agafat la flor? Allò em va semblar una profanació, un sacrilegi; assassinar una margarida era un acte d’egoisme i de cobdícia. No soc amo de la creació, sinó només majordom” (Javier Calvo. Saragossa)
Això és una sensació, no un pur raonament. Però la sensació pressuposa una petita, però profunda explicació: “no soc amo de la creació, sinó només majordom”. Un cop ens deixem impressionar per la bellesa i harmonia de la natura, ve necessàriament la pregunta: per què?, quin sentit té això?, què és la natura?
L’argument d’aquest llibre, que lògicament és anterior a Laudato si’, recull un pensament i una vivència de segles dins de l’Església. Aquest corrent va tenir el seu cim en el Càntic de les Criatures, de sant Francesc d’Assís (quina major comunió amb la creació que gosar denominar “germà/na” a coses creades?), i va trobar la seva màxima expressió poètica i religiosa en sant Joan de la Creu (qui gosa dir que la bellesa dels boscos i riberes és el vestit amb el qual Déu els va cobrir de la seva pròpia bellesa?)
Com sempre, les paraules se’ns queden curtes. Molts no volen ser majordoms de ningú, sinó amos. Però el testimoni al·ludit és humil, se sent feliç essent només majordom. Perquè la margarida (i tota la creació) ha estat per a ell un autèntic regal del qual ha pogut gaudir. Això sí, sense profanar-lo. Perquè algú li ha fet aquesta gràcia i ningú no destrueix el regal d’un amic sense trair la seva amistat.
Altres preguntes ens venen a la ment. Però si més no, tenim clar que la nostra il·lusió continua sent gaudir de la bellesa que ens és regalada.
