Benvolguts germans i germanes,
Se celebra avui la memòria litúrgica de sant Alfons Maria de Ligori, bisbe i doctor de l´Església, fundador de la Congregació del Santíssim Redemptor, redemptoristes, patró dels estudiosos de teologia moral i dels confessors. Sant Alfons és un dels sants més populars del segle XVIII pel seu estil senzill i immediat i per la seva doctrina sobre el sagrament de la penitència: en un període de gran rigorisme, fruit de la influència jansenista, ell recomanava als confessors que administressin aquest sagrament manifestant l´abraçada joiosa de Déu Pare, que en la seva misericòrdia infinita no es cansa d´acollir el fill penedit. Aquesta celebració ens ofereix l´ocasió de reflexionar sobre els ensenyaments de sant Alfons pel que fa a la pregària, molt valuosos i plens d´unció espiritual. El seu tractat Sobre el gran mitjà de la pregària , que ell considerava el més útil de tots els seus escrits, es remunta a l´any 1759. De fet, descriu la pregària com «el mitjà necessari i segur per a obtenir la salvació i totes les gràcies que necessitem per aconseguir-la» (Introducció). En aquesta frase se sintetitza la manera «alfonsina» d´entendre la pregària.
En dir que és un mitjà, ens recorda sobretot la finalitat que es pretén aconseguir: Déu ha creat per amor, per poder donar-nos la vida en plenitud; però aquesta meta, aquesta vida en plenitud, a causa del pecat, per dir-ho així, s´ha allunyat -ho sabem tots-, i només la gràcia de Déu la pot fer accessible. Per explicar aquesta veritat fonamental i fer entendre amb immediatesa com n´és, de real per a l´home, el perill de «perdre´s», sant Alfons va encunyar una famosa màxima, molt elemental, que diu: «Qui prega, se salva; qui no prega, es condemna.» Comentant aquesta frase lapidària, afegia: «Salvar-se sense pregar és dificilíssim, encara més, impossible […], però, si es prega, salvar-se és quelcom segur i facilíssim» (II, Conclusió). I prossegueix dient: «Si no preguem, no tenim excusa, perquè la gràcia de pregar es dóna a cadascú […]. Si no ens salvem, tota la culpa serà nostra, perquè no haurem pregat» ( ib. ). Així doncs, en dir que la pregària és un mitjà necessari, sant Alfons volia fer entendre que en totes les situacions de la vida no es pot deixar de pregar, especialment en els moments de prova i dificultat. Sempre hem de trucar amb confiança a la porta del Senyor, sabent que ell cuida els seus fills, nosaltres, en tot. Per això, se´ns invita a no tenir por de recórrer a ell i presentar-li amb confiança les nostres peticions, amb la certesa que obtindrem el que necessitem.
Benvolguts amics, aquesta és la qüestió central: Què és el realment necessari en la meva vida? Responc amb sant Alfons: «La salut i totes les gràcies que per a ella calen» ( ib .); naturalment, ell entén no sols la salut del cos, sinó sobretot també la de l´ànima, que Jesús ens regala. Més que qualsevol altra cosa, necessitem la seva presència alliberadora, que fa de debò plenament humana, i per això plena d´alegria, la nostra existència. I només mitjançant la pregària podem acollir-lo a ell, la seva gràcia, que, il·luminant-nos en qualsevol situació, ens fa discernir el veritable bé i, fortificant-nos, fa eficaç també la nostra voluntat, és a dir, la capacita per a realitzar el bé conegut.
Ben sovint reconeixem el bé, però no som capaços de realitzar-lo. Amb la pregària aconseguim fer-ho. El deixeble del Senyor sap que sempre està exposat a la temptació i no pot menys que demanar ajuda a Déu en la pregària, per vèncer-la.
Sant Alfons refereix l´exemple de sant Felip Neri -molt interessant-, el qual «des del primer moment en què es despertava al matí, deia a Déu: “Senyor, mantingues avui les teves mans sobre Felip, perquè si no, Felip et traeix”» (III, 3). Molt realista. Demana a Déu que mantingui les seves mans sobre seu. També nosaltres, conscients de la nostra debilitat, hem de demanar ajuda a Déu amb humilitat, confiant en la riquesa de la seva misericòrdia. En un altre passatge diu sant Alfons: «Nosaltres som pobres de tot, però si demanem ja no som pobres. Encara que nosaltres siguem pobres, Déu és ric» (II, 4). I, seguint sant Agustí, invita tots els cristians a no tenir por d´obtenir de Déu, amb la pregària, la força que no tenen i que necessiten per a fer el bé, amb la certesa que el Senyor no nega la seva ajuda a qui prega amb humilitat (cf. III, 3). Benvolguts amics, sant Alfons ens recorda que la relació amb Déu és essencial en la nostra vida. Sense la relació amb Déu manca la relació fonamental, i la relació amb Déu es realitza parlant amb Déu, en la pregària personal quotidiana i amb la participació en els sagraments; així aquesta relació pot créixer en nosaltres, pot créixer en nosaltres la presència divina que orienta el nostre camí, l´il·lumina i el fa segur i serè, fins i tot enmig de dificultats i perills. Gràcies.
