Benvolguts germans i germanes,
En aquest temps de Nadal ens detenim un altre cop en el gran misteri de Déu que va baixar del cel per prendre la nostra carn. En Jesús, Déu es va encarnar, es va fer home com nosaltres, i així se´ns va obrir la porta del seu Cel, a la plena comunió amb ell.
En aquests dies, a les nostres esglésies ha sonat diverses vegades la paraula Encarnació de Déu, per expressar la realitat que celebrem per Nadal: el Fill de Déu es féu home, com diem en el Credo. Però què significa aquesta paraula central per a la fe cristiana? Encarnació ve del llatí incarnatio . Sant Ignasi d´Antioquia -a finals del segle primer-, i, especialment, sant Ireneu, han utilitzat aquest terme en reflexionar el pròleg de l´Evangeli de sant Joan, en particular sobre l´expressió: «La Paraula s´ha fet carn» (Jn 1,14) . Aquí la paraula carn , en el llenguatge hebreu, indica la persona com un tot, l´home sencer, però només des de l´aspecte de la seva transitorietat i temporalitat, de la seva pobresa i contingència. Això vol dir que la salvació realitzada per Déu fet carn en Jesús de Natzaret, toca l´home en la seva realitat concreta i en qualsevol situació en què estigui. Déu va prendre la condició humana per guarir-la de tot el que la separa d´ell, perquè puguem adreçar-nos-hi, en el seu Fill unigènit, amb el nom d´ Abbà , ´Pare´ i ser veritablement fills de Déu. Diu sant Ireneu: «Aquest és el motiu pel qual el Verb es va fer home, i el Fill de Déu, Fill de l´home: perquè l´home, en entrar en comunió amb el Verb i rebent així la filiació divina, es convertís en fill de Déu» ( Adversus hæreses , 3,19,1: PG 7,939; cf. Catecisme de l´Església catòlica, 460).
«La Paraula s´ha fet carn» és una d´aquestes veritats a què ens hem acostumat tant, que a penes ens afecta la magnitud de l´esdeveniment que expressa. I de fet, en aquest temps de Nadal, en què l´expressió apareix sovint en la litúrgia, a vegades s´està més preocupat per les aparences exteriors, pels «colors» de la festa, que al cor de la gran novetat cristiana que celebrem: quelcom absolutament impensable, que només Déu podia fer i on només s´hi pot entrar amb la fe. El Logos que és amb Déu, el Logos que és Déu, el Creador del món (cf. Jn 1,1), per al qual van ser creades totes les coses (cf. 1,3), que ha acompanyat i acompanya els homes en la història con la seva llum (cf. 1,4-5; 1,9), es converteix en un enmig dels altres, va habitar entre nosaltres, es va fer un de nosaltres (cf. 1,14). El concili Vaticà II diu: «El Fill de Déu […] treballà amb mans humanes, pensà amb intel·ligència humana, obrà amb voluntat humana, estimà amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, encara que sense pecar» ( Gaudium et spes , 22).
És important, doncs, recuperar la sorpresa davant aquest misteri, deixar-nos embolcallar per la magnitud d´aquest esdeveniment: Déu, el Déu veritable, el Creador de tot, ha recorregut com un home els nostres carrers, entrant en el temps de l´home per comunicar-nos la seva vida (cf. 1 Jn 1,1-4). I no ho va fer amb l´esplendor d´un sobirà, que sotmet amb el seu poder el món, sinó amb la humilitat d´un infant.
M´agradaria subratllar un segon element. Per Nadal acostumem a intercanviar alguns regals amb les persones més properes. A vegades pot ser un acte realitzat per costum, però en general expressa afecte, és un signe d´amor i d´estima. En l´oració de les ofrenes de la missa del gall en la Solemnitat de la Nativitat del Senyor, l´Església resa: «Accepteu, Senyor, les ofrenes que us presentem en aquesta nit de Nadal; per aquest intercanvi de dons configureu-nos a la divinitat d´aquell en qui la nostra naturalesa quedà configurada a la vostra.» La idea del regal, doncs, és al centre de la litúrgia i ens fa conscients del regal original del Nadal: en aquesta nit santa Déu, fent-se carn, ha volgut convertir-se en un regal per als homes, es va entregar per nosaltres; Déu va fet del seu Fill únic un do per a nosaltres, va prendre la nostra humanitat per donar-nos la seva divinitat. Aquest és el gran regal. Fins i tot en el nostre donar no és important que un regal sigui car o no; els qui no poden donar una mica d´ells mateixos sempre donen molt poc; de fet, a vegades s´intenta reemplaçar el cor i el compromís de donar-se, a través dels diners, amb coses que són materials. El misteri de l´Encarnació significa que Déu no ho ha fet d´aquesta manera: no ha donat qualsevol cosa, sinó que es va entregar a ell mateix en el seu Fill Unigènit. Aquí trobem el model del nostre donar, perquè les nostres relacions, sobretot les més importants, són impulsades pel do gratuït de l´amor.
M´agradaria oferir una tercera reflexió: el fet de l´Encarnació, del Déu que es fa home com nosaltres, ens mostra el realisme sense precedents de l´amor diví. L´acció de Déu, de fet, no es limita a les paraules, fins i tot podríem dir que ell no s´acontenta a parlar, sinó que se submergeix en la nostra història i assumeix sobre seu la fatiga i el pes de la vida humana. El Fill de Déu es va fer veritablement home, nascut de Maria Verge, en un temps i en un lloc específic, a Betlem durant el regnat de l´emperador August, sota el governador Quirini (cf. Lc 2,1-2); va créixer en una família, va tenir amics, va formar un grup de deixebles, va donar instruccions als Apòstols per continuar la seva missió, va completar el decurs de la seva vida terrenal a la creu.
Aquesta manera d´actuar de Déu és un estímul poderós per a qüestionar-nos sobre el realisme de la nostra fe, que no ha de limitar-se a l´esfera dels sentiments, de les emocions, sinó que ha d´entrar en la realitat, en allò concret de la nostra existència, és a dir, ha de tocar cada dia de les nostres vides i dirigir-lo també d´una manera pràctica. Déu no es va detenir en les paraules, sinó que ens va mostrar com viure, compartint la nostra experiència, excepte en el pecat. El Catecisme de sant Pius X, que alguns de nosaltres hem estudiat de petits, amb la seva senzillesa, i davant la pregunta: «Per viure d´acord amb Déu, què hem de fer?», dóna aquesta resposta: «Per viure d´acord amb Déu hem de creure la veritat revelada per ell i guardar els seus manaments amb l´ajuda de la seva gràcia, que s´obté mitjançant els sagraments i la pregària.» La fe té un aspecte fonamental que afecta no sols la ment i el cor, sinó tota la nostra vida.
Proposo un últim element a la vostra consideració. Sant Joan diu que la Paraula, el Logos era al costat de Déu des del principi, i que totes les coses van ser fetes per mitjà de la Paraula, i res del que existeix no va ser fet sense ella (cf. Jn 1,1-3). L´evangelista clarament al·ludeix al relat de la creació que es troba en els primers capítols del Gènesi, i ho rellegeix a la llum de Crist. Aquest és un criteri fonamental en la lectura cristiana de la Bíblia: l´Antic i el Nou Testament sempre són llegits en conjunt, i a partir del Nou es revela el sentit més profund de l´Antic.
Aquesta mateixa Paraula que sempre ha estat amb Déu, que és Déu mateix i pel qual i en vista del qual totes les coses van ser creades (cf. Col 1,16-17), s´ha fet home: el Déu etern i infinit es va submergir en la finitud humana, en la seva criatura, per conduir l´home i a tota la creació a ell. El Catecisme de l´Església catòlica afirma: «La primera creació troba el seu sentit i la seva culminació en la nova creació en el Crist, la resplendor de la qual supera la de la primera» (n. 349).
Els Pares de l´Església han acostat Jesús a Adam, fins anomenar-lo «segon Adam» o l´Adam definitiu, la imatge perfecta de Déu. Amb l´encarnació del Fill de Déu es dóna una nova creació, que ens dóna la resposta completa a la pregunta: «Qui és l´home?» Només en Jesús es revela plenament el projecte de Déu sobre l´ésser humà: Ell és l´home definitiu segons Déu. El concili Vaticà II ho reitera fermament: «En realitat, el misteri de l´home només s´aclareix veritablement en el misteri del Verb encarnat. […] Crist, el nou Adam, […] manifesta plenament l´home al mateix home i li descobreix la seva vocació altíssima» ( Gaudium et spes , 22; cf. Catecisme de l´Església catòlica, 359). En aquest infant, el Fill de Déu contemplat per Nadal, podem reconèixer el rostre veritable, no sols de Déu, sinó el rostre veritable de l´ésser humà; i només obrint-nos a l´acció de la seva gràcia i intentant tots els dies de seguir-lo, realitzem el pla de Déu en nosaltres, en cadascun de nosaltres.
Benvolguts amics, en aquest període meditem la gran i meravellosa riquesa del Misteri de l´Encarnació, per a permetre que el Senyor ens il·lumini i ens transformi cada cop més a imatge del seu Fill fet home per nosaltres.
