Data: 9 de gener de 2022
Amb la solemnitat de l’Epifania del Senyor i la festa del Baptisme de Jesús al Jordà acaba el temps litúrgic de Nadal. En el relat de l’arribada dels Mags a la casa en la qual van trobar al Xiquet amb Maria la seua mare, sant Mateu ens narra quina va ser la reacció d’aquests personatges: «es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seues arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra» (Mt 2,11). En el Xiquet van trobar al Déu a qui buscaven, van reconèixer la seua grandesa adorant-lo i van manifestar la seua gratitud oferint-li regals. Van viure aquesta trobada amb el sentiment d’una religiositat autèntica, que és la d’aquells que saben que la primera obligació de tot ésser humà és lloar, beneir, adorar, glorificar i donar gràcies a Déu per la seua immensa glòria.
Possiblement en la nostra vivència de la fe s’ha enfosquit la consciència que, com a criatures que som, tenim una obligació essencial envers Déu: el deure de prestar-li l’homenatge del nostre reconeixement i de la nostra gratitud. Avui hem perdut el sentit de l’adoració. En molts casos això pot deure’s a una actitud d’orgull i d’autosuficiència que fomenta la cultura cientificotècnica que ens envolta: l’home d’avui se sent més gran i poderós del que segurament és en realitat; es resisteix a reconèixer la pròpia petitesa perquè ho considera una humiliació; en definitiva, s’adora tant a si mateix que ha perdut la capacitat d’adorar a Déu.
Hi ha una altra característica en la religiositat d’avui. El desig d’una major autenticitat ha conduït a molts a prescindir de qualsevol norma o llei en la pràctica religiosa. Es viu una oposició entre l’amor a Déu i els deures envers Ell, entre sentiment i llei; es pensa que una religió que té unes normes no condueix a viure un autèntic amor a Déu. Hi ha moltes persones que reconeixen que són creients, però que preguen o participen en l’Eucaristia quan tenen una necessitat, o quan els seus sentiments interiors les impulsen a buscar un moment de pau que els permeta afrontar els seus problemes. Actualment molts batejats no tenen consciència que el diumenge és el dia del Senyor o no saben que participar en l’Eucaristia dominical és un deure envers Déu. Aquesta manera de viure la fe no posa a Déu en el centre, sinó que naix d’un cor que únicament pensa en ell mateix.
La virtut de la religió, que ens recorda els deures que en justícia tenim envers Déu, és la que ens porta a tindre una relació correcta amb Ell i la que ens indica el vertader camí per a créixer en la seua amistat. La justícia envers Déu i envers les persones és la primera manifestació d’un amor autèntic i el primer pas per a créixer en ell. Qui de veritat estima Déu, en l’oració pensa primer en Ell i s’oblida de si mateix. És el que Jesús ens va ensenyar en el Parenostre: en les tres primeres peticions no exposem les nostres necessitats o problemes, sinó que manifestem el nostre desig que el nom «de Déu» siga santificat, que vinga «el seu» regne i que es faça «la seua» voluntat. Només en un segon moment li exposem les nostres necessitats, perquè la fe ens porta a estimar Déu més que a nosaltres mateixos. Qui de veritat viu d’aquesta manera la seua relació amb Ell troba la seua alegria en el compliment de la seua llei.
