Data: 26 de maig de 2024
El dubte és un fet ben humà. Els deixebles dubtaren de l’arribada del Regne, alguns d’ells dubtaren de la resurrecció de Jesús d’entre els morts, i en alguns moments la por i l’angoixa els portà també al dubte; fins i tot van dubtar aquells que, com Pere, tenien ben clar que Crist era el Messies i que no es podia acudir a ningú més per trobar paraules de vida eterna (Cf. Jo 6,68). La nostra vida de creients és un camí, un llarg camí que acaba en Crist si ens mantenim fidels en la fe. Un camí ple de pedres d’ensopec. Quin sant no ha tingut una nit fosca? Tan sols dos exemples –sant Joan de la Creu i santa Teresa de Calcuta– ja ens mostren que el dubte és sovint un escull en el camí cristià. Certament que ho és, però, un cop vençut, referma i consolida la nostra fe.
De dificultats en el nostre camí de fe, en sorgeixen moltes. Invencibles humanament, vencibles només amb l’ajuda del Senyor. Tan sols contemplant el seu rostre s’aprèn a dir «sí». Coneixent-lo i aprenent a estimar-lo, aprenem a no anteposar mai res al Crist. Però com conèixer-lo? Com contemplar el seu rostre? Com vèncer el dubte o la incertesa? Hi ha una eina, un camí privilegiat, que és la pregària, i que té diverses dimensions: personal, comunitària i de contacte sovintejat i intens amb la Paraula, amb l’Escriptura. Déu ens parla quan li parlem, quan el lloem, quan li supliquem, quan callem per escoltar-lo. I ho fa de manera privilegiada a través de la seva Paraula, que se’ns presenta nova cada dia perquè cada dia el Senyor ens diu quelcom nou; cada dia té alguna cosa a dir-nos; ens presenta sempre una novetat si sabem escoltar-lo, si les nostres oïdes són capaces de tancar-se al soroll del món i d’obrir-se a la veu de Déu, per així poder escoltar el veritable clam del nostre proïsme amb més nitidesa i claredat.
La vida contemplativa poua en aquesta escolta i esdevé així una de les grans riqueses de l’Església, una Església que és tota ella diversitat de carismes, i que formen tots units una sola comunió amb Déu i amb els germans. En paraules del papa Benet XVI: «Aquesta doble comunió, amb Déu i entre nosaltres, és inseparable. On es destrueix la comunió amb Déu, que és comunió amb el Pare, amb el Fill i amb l’Esperit Sant, es destrueix també l’arrel i la deu de la comunió. I on no es viu la comunió entre nosaltres tampoc no és viva i veritable la comunió amb el Déu Trinitari» (Audiència General, 29 de març de 2006).
