Data: 25 de juny de 2026

L’Ajuntament de Vic i el Bisbat de Vic han presentat l’exposició «Marià Colomer, els últims barrocs», una mostra dedicada a recuperar la figura de Marià Colomer i Parés (1743-1831), considerat l’últim gran pintor barroc català. Tot i la seva extensa i valuosa producció artística, fins ara havia estat pràcticament oblidat en la història de l’art català.

Una exposició per a redescobrir el barroc 

L’exposició es pot visitar del 20 de juny al 27 de setembre a l’església de la Pietat de Vic i reuneix una trentena d’obres procedents de museus, arxius i col·leccions particulars de Catalunya. La mostra s’organitza en quatre àmbits que expliquen el context històric de Vic en el segle XVIII, la religiositat de la ciutat, el cambril dels Sants Màrtirs i la trajectòria artística de Colomer.

La regidora de Turisme, Anna Alemany, ha destacat que aquesta iniciativa reforça la voluntat de Vic de consolidar-se com una de les capitals del barroc català i de posar en relleu el patrimoni artístic de la ciutat.

 

La restauració del cambril 

L’exposició també serveix per a inaugurar la restauració del cambril dels Sants Màrtirs, considerada l’obra més ambiciosa de Colomer i una de les joies del barroc català. La restauració, iniciada en el 2020 i culminada en el 2026, ha suposat una inversió de 178.583 euros i ha permès de recuperar 800 metres quadrats de pintura mural i elements decoratius.

Durant els treballs es va produir una troballa inesperada: sota una capa de pintura verda van aparèixer pintures originals de Colomer que es consideraven perdudes. Es tracta de vuit figures monumentals que representen les virtuts teologals i cardinals, completant així el programa iconogràfic del conjunt.

 

Un llegat artístic recuperat 

Segons el comissari de l’exposició, Francesc Miralpeix, fa una dècada només es coneixien una desena d’obres de Colomer, mentre que avui ja s’acosten al centenar. Aquest descobriment confirma la rellevància d’un artista que va mantenir viu el llenguatge barroc fins al segle XIX, especialment en l’àmbit religiós.

 

Un projecte amb continuïtat 

La iniciativa s’emmarca dins Primavera Barroca, projecte impulsat per la Generalitat per difondre el patrimoni barroc català. A més de l’exposició, s’han programat visites guiades, conferències i itineraris culturals. També s’està preparant un nou oratori dedicat als Sants Màrtirs, que s’estrenarà l’any 2027 i connectarà la tradició barroca amb el segle XXI.

 

​Data: 27 de maig de 2021

Aquesta primavera, L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic ha fet 25 anys. 

Una data com aquesta, per a una institució petita, esdevé un moment curiós, divertit, festiu. Indica un ritme, comporta reflexió, genera il·lusió, dona maduresa, fa iniciar nous projectes…  Al costat d’aquest 25, hi podem posar altres xifres, igualment emocionants: 73 exposicions, 92.000 visitants, 51 conferenciants, 70 persones implicades…  Darrere aquests números hi ha molta feina, molt de gruix humà i cultural, i molt d’amor.

 

Rebre, convidar, demanar, obrir, escoltar, obsevar, …

Durant aquests anys, L’albergueria ha anat fent real la primera intuïció que la va fer néixer, i que ha estat l’eix bàsic de la seva trajectòria: fer de L’albergueria  un “Lloc d’acollida, lloc de pas”. Primer, rebre, convidar, demanar a artistes i gent de la cultura per a que ens mostressin les seves reflexions, en moltes formes diferents. Després, obrir les portes perquè tothom qui hi estigués interessat les pogués escoltar, observar, i marxar cap a casa una mica més rics.

Els artistes i creadors ens han parlat, amb el seu llenguatge de la bellesa i la sensibilitat, de la fragilitat, la por, la constància, la poesia, la pobresa, la memòria, la dignitat, la solidaritat, la introspecció, la misericòrdia, els temps sagrats i els temps profans, els fils invisibles, les absències i les presències, els orígens, el diàleg amb Déu…

 

Repensar, descobrir

En l’acollida constant hem après a mantenir-nos oberts, a quedar encuriosits per la quantitat de propostes vitals i creatives que ens han arribat, a capgirar els conceptes preestablerts amb la descoberta dels nous; hem proposat, hem debatut, hem mirat i revisat; hem intentat fer del diàleg la nostra bandera. Han passat i han parlat incomptables persones, projectes, mirades diferents. Des de la nostra condició de petita entitat d’Església, hem trobat complicitats  i sinergies amb creadors de tota condició, i l’encontre ha estat sempre fructífer i multiplicador, sorprenent.

 

La sorpresa de la persistència

En el 10è aniversari dèiem que “el passat era el pròleg”;  en el 25è, veient sorpresos de la persistència que tots plegats hem tingut, ens mostrem optimistes i apassionats per encarar aquest moment tan obert de la nostra història, on s’albiren nous camins que caldrà debatre i transitar, nous reptes socials tremendament complexos que ens ompliran de dubtes. I ens reafirmem en aquesta funció que té L’albergueria: Proposar, fomentar, treballar, escoltar, aprendre, dialogar sobre tots aquells aspectes de la creació cultural contemporània que tractin, poc o molt, dels aspectes fonamentals del cristianisme i de la vida que es desprèn de l’Evangeli.

Des de l’equip que tira endavant el projecte, obert a totes les realitats, estem convençuts que cada persona ja és un tresor complet en ell mateix, però necessita de fils que l’estirin amunt per poder anar assolint una vida plena. I ens ha agradat de poder definir, aprofitant la reflexió que comporta fer anys, aquests fils que ens estiren amunt en el camp de la cultura -aquest espai on les persones ens trobem amb els altres, ens expliquem, ens projectem, ens construïm, creem… i destruïm. Perquè amb aquests fils hem de crear les propostes que protagonitzin la vida de L’albergueria en els propers anys.

 

Quins fils ens estiren amunt?

Quins fils ens estiren amunt? parlem del gruix humà: de què està feta, la nostra humanitat particular, el nostre gruix humà, el nostre ser i fer de cada dia. Parlem de la comunitat: què la fa forta, quina cadira guarda al desfavorit, quines rutines té que ajudi tothom a fer progressos. Parlem de l’herència: quina part de nosaltres ens ve del que hem rebut, fet de matèria o fet d’esperit, i quin valor li hem de donar—si les arrels son vida o son cadenes. Parlem de l’espiritualitat: de què és, el treball de l’esperit, sense la pràctica; si és res, la pràctica, sense l’esperit; i si ens son vàlides les antigues eines de treball, i si son vàlides les noves. I parlem, finalment, de l’esperança: l’esperança necessària, certa, l’esperança en el demà i l’esperança en el sempre. Perquè tenim present, sempre, que  “l’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. (1Pe 4,14)

De ben segur que el diàleg amb el món de la creació i de l’art —finestra oberta a la descoberta del sagrat—, un món que transcendeix els individualismes estèrils i que ens acosta a l’altre, ens farà avançar en l’aprofundiment de la comunitat oberta, acollidora, cuidadora, creativa, crítica, veritablement social. Us convidem a participar-hi.

 

L’equip de L’Albergueria

La voz de la iglesia