Data: 6 de novembre de 2025
L’endemà, dilluns, començaren les visites amb una panoràmica de la ciutat des del Gianicolo i la celebració de l’Eucaristia a l’església de Montserrat, acollits pel rector Mn. José Jaime Brosel. Després d’un passeig pel mercat i pel barri del Trastevere, visitaren Santa Maria in Trastevere i, ja pel centre de Roma, el Panteó, Sant Ignasi, la Fontana di Trevi i la Piazza di Spagna. No tothom aconseguí completar el recorregut, però tots retornaren satisfets per la jornada viscuda.
Dimarts fou un dia intens. Amb la creu del pelegrinatge al davant, travessaren la Porta Santa de Sant Pere del Vaticà i visitaren la basílica i la cripta dels papes. Celebraren l’Eucaristia a Sant Gregori i dinaren a prop. A la tarda recorregueren els Museus Vaticans i la Capella Sixtina, sortint-ne sota una forta pluja que cessà en pujar als autobusos.
Dimecres arribà el moment més esperat: l’audiència amb el Papa Lleó. Després de llargues hores d’espera i controls, els pelegrins pogueren saludar-lo, i algunes persones li lliuraren records del bisbat. En la seva catequesi, el Papa reflexionà sobre la tristor com a mal del nostre temps i presentà la resurrecció com la font de l’esperança que transforma la vida. Animà els fidels, sobretot els joves i les famílies, a viure amb esperit missioner. En sentir el nom del bisbat de Vic, tots els pelegrins esclataren en aplaudiments. Aquella tarda visitarem l’església de la Santa Creu de Jerusalem i Sant Joan del Laterà, on travessaren una nova Porta Santa.
El dijous, ja en la cloenda del pelegrinatge, celebraren l’Eucaristia a Santa Maria Maggiore, amb la rebuda de Mons. Valentí Miserachs, que saludà personalment els pelegrins. Després visitaren la tomba del Papa Francesc i es dirigiren a Sant Pau Extramurs, on just després del seu pas tancaren la Porta Santa per la visita imminent dels reis d’Anglaterra. El darrer punt fou les catacumbes de Sant Sebastià, on una guia els explicà la història del lloc. Amb el dinar i el trasllat a l’aeroport, el grup posà fi a un pelegrinatge intens i ple de moments espirituals i fraternals que deixaren empremta en tots els participants.
Data: 27 de maig de 2021
Aquesta primavera, L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic ha fet 25 anys.
Una data com aquesta, per a una institució petita, esdevé un moment curiós, divertit, festiu. Indica un ritme, comporta reflexió, genera il·lusió, dona maduresa, fa iniciar nous projectes… Al costat d’aquest 25, hi podem posar altres xifres, igualment emocionants: 73 exposicions, 92.000 visitants, 51 conferenciants, 70 persones implicades… Darrere aquests números hi ha molta feina, molt de gruix humà i cultural, i molt d’amor.
Rebre, convidar, demanar, obrir, escoltar, obsevar, …
Durant aquests anys, L’albergueria ha anat fent real la primera intuïció que la va fer néixer, i que ha estat l’eix bàsic de la seva trajectòria: fer de L’albergueria un “Lloc d’acollida, lloc de pas”. Primer, rebre, convidar, demanar a artistes i gent de la cultura per a que ens mostressin les seves reflexions, en moltes formes diferents. Després, obrir les portes perquè tothom qui hi estigués interessat les pogués escoltar, observar, i marxar cap a casa una mica més rics.
Els artistes i creadors ens han parlat, amb el seu llenguatge de la bellesa i la sensibilitat, de la fragilitat, la por, la constància, la poesia, la pobresa, la memòria, la dignitat, la solidaritat, la introspecció, la misericòrdia, els temps sagrats i els temps profans, els fils invisibles, les absències i les presències, els orígens, el diàleg amb Déu…
Repensar, descobrir
En l’acollida constant hem après a mantenir-nos oberts, a quedar encuriosits per la quantitat de propostes vitals i creatives que ens han arribat, a capgirar els conceptes preestablerts amb la descoberta dels nous; hem proposat, hem debatut, hem mirat i revisat; hem intentat fer del diàleg la nostra bandera. Han passat i han parlat incomptables persones, projectes, mirades diferents. Des de la nostra condició de petita entitat d’Església, hem trobat complicitats i sinergies amb creadors de tota condició, i l’encontre ha estat sempre fructífer i multiplicador, sorprenent.
La sorpresa de la persistència
En el 10è aniversari dèiem que “el passat era el pròleg”; en el 25è, veient sorpresos de la persistència que tots plegats hem tingut, ens mostrem optimistes i apassionats per encarar aquest moment tan obert de la nostra història, on s’albiren nous camins que caldrà debatre i transitar, nous reptes socials tremendament complexos que ens ompliran de dubtes. I ens reafirmem en aquesta funció que té L’albergueria: Proposar, fomentar, treballar, escoltar, aprendre, dialogar sobre tots aquells aspectes de la creació cultural contemporània que tractin, poc o molt, dels aspectes fonamentals del cristianisme i de la vida que es desprèn de l’Evangeli.
Des de l’equip que tira endavant el projecte, obert a totes les realitats, estem convençuts que cada persona ja és un tresor complet en ell mateix, però necessita de fils que l’estirin amunt per poder anar assolint una vida plena. I ens ha agradat de poder definir, aprofitant la reflexió que comporta fer anys, aquests fils que ens estiren amunt en el camp de la cultura -aquest espai on les persones ens trobem amb els altres, ens expliquem, ens projectem, ens construïm, creem… i destruïm. Perquè amb aquests fils hem de crear les propostes que protagonitzin la vida de L’albergueria en els propers anys.
Quins fils ens estiren amunt?
Quins fils ens estiren amunt? parlem del gruix humà: de què està feta, la nostra humanitat particular, el nostre gruix humà, el nostre ser i fer de cada dia. Parlem de la comunitat: què la fa forta, quina cadira guarda al desfavorit, quines rutines té que ajudi tothom a fer progressos. Parlem de l’herència: quina part de nosaltres ens ve del que hem rebut, fet de matèria o fet d’esperit, i quin valor li hem de donar—si les arrels son vida o son cadenes. Parlem de l’espiritualitat: de què és, el treball de l’esperit, sense la pràctica; si és res, la pràctica, sense l’esperit; i si ens son vàlides les antigues eines de treball, i si son vàlides les noves. I parlem, finalment, de l’esperança: l’esperança necessària, certa, l’esperança en el demà i l’esperança en el sempre. Perquè tenim present, sempre, que “l’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. (1Pe 4,14)
De ben segur que el diàleg amb el món de la creació i de l’art —finestra oberta a la descoberta del sagrat—, un món que transcendeix els individualismes estèrils i que ens acosta a l’altre, ens farà avançar en l’aprofundiment de la comunitat oberta, acollidora, cuidadora, creativa, crítica, veritablement social. Us convidem a participar-hi.
L’equip de L’Albergueria
La voz de la iglesia
