Data: 29 de maig de 2022
Diem que l’Església del ressuscitat és una Església profètica, perquè parla i proclama la Bona Notícia.
Avui hem de considerar l’Església “del glorificat”, l’Església del qui culmina la seva obra, recuperant la glòria que posseïa “des del principi”, l’Església que vivia entorn de Jesús i que ha arribat a contemplar-lo viu i retornat al costat del Pare.
Aquesta Església sembla abandonada pel seu Senyor. Però no és així. Jesús sempre ha estat present i proper a la seva Església, encara que de manera diferent. Van poder veure’l, escoltar-lo i tocar-lo com un de nosaltres. Van poder veure’l, escoltar-lo i tocar-lo en un cos ressuscitat. Un cop glorificat, podem veure’l, tocar-lo i escoltar-lo mitjançant el seu Esperit present en l’Església. I aquesta presència compromet l’Església, entre altres coses, a ser ressò de la seva veu, és a dir, lloc i font de comunicació.
Fa bastants anys que es va triar aquest dia de l’Ascensió, com a Jornada de les Comunicacions Socials. L’Església és lloc i font de comunicació en doble sentit: és present en el món plural i complex de la comunicació social humana a través d’institucions o professionals inspirats en l’humanisme cristià; i ella mateixa serveix a la comunicació evangelitzadora de la Bona Notícia.
En un cas i l’altre, val l’advertiment del Papa en el seu missatge: la necessitat de l’escolta. Posa de manifest un dels problemes més greus de la nostra convivència, no sols de petit grup, com la família, sinó també d’àmbit social i polític. Saber escoltar no és fàcil, encara que totalment necessari. El professor I. Raguin, en el seu llibre sobre l’acompanyament personal, deia: “què ha de fer un bon acompanyant? Començar escoltant, continuar escoltant… morir escoltant”.
Tanmateix, ni l’emissió de milers de missatges, ni la mera escolta tenen sentit. Els cristians, assumint valuoses intuïcions de la filosofia antiga, hem après de la mateixa Revelació que la comunicació no té sentit, si no és per a la trobada i el diàleg. Jahvè havia escoltat el clam del poble, va cridar Moisès i va iniciar un diàleg amb el poble que, després de provocar l’alliberament de l’esclavitud, va culminar en l’Aliança.
La comunicació en si només és instrument. Qui insulta, menteix, abusa o agredeix, també comunica. La qüestió fonamental és el sentit que té la comunicació, segons els tres elements essencials: els subjectes que comuniquen (l’emissor, el receptor), el que es comunica i la manera de fer-ho. Tot és simple. ¿Què, qui, per què o per a què, com? També aquí interessos personals i el propi mercat imposa les seves lleis.
Voldríem que es comuniqués sempre la veritat, que els qui es comuniquen busquessin la trobada, la informació il·luminadora, l’acció humanitzadora, l’avanç social, compartir goigs i sofriments amb vistes a viure solidàriament, etc. Però això requereix profunda conversió. Conversió a l’altre, a la transparència o sinceritat, a l’escolta, al diàleg… Podem posar majúscules: a l’Altre, a la Veritat, a la Fe.
