Data: 21 de juny de 2026
El curs escolar s’acaba. Moltes activitats quotidianes cauen dels calendaris i en comencen de noves. Tot té el seu procés. La missió té, de vegades, una cadència que s’apropa a la monotonia, a aquell trist «anar fent», a aquell «qui dia passa, any empeny», i així s’arriba, tard o d’hora, a la grisor. Com es pot trencar aquest ritme tediós? La missió necessita, de tant en tant, una espurna inesperada; per això faig al·lusió a una dita freqüent però no fàcil: «estar com un llum». Aquesta expressió pot donar peu a interpretacions diverses. No vull pas referir-me a la dificultat que planteja el camp de la malaltia mental —ampli i dolorós—. Més aviat em voldria fixar en la importància de ser llum, de ser interrogant, de ser referent enmig de la grisor.
Vull compartir —no puc estar-me’n— el record d’una residència de malalts mentals amb la qual vaig col·laborar pastoralment. Recordo bé el personal —treballadors provinents bàsicament de la immigració—, el cos de doctors i assistents tècnics —els veia de tant en tant— i, com no, els residents —homes i dones que, més enllà de les seves històries personals, sabien qui els estimava i qui no—. Va ser una experiència que no oblidaré; al contrari, en dono gràcies. Els residents em van ensenyar a descobrir la humanitat que tots portem inscrita al propi cor, i que el pas del temps pot danyar-nos-la i fer-nos-la oblidar. Us parlo d’aquella essència d’humanitat que vol ser acollida i donada sense estratègies, sense càlculs, sinó amb transparència i honestedat. Penso que no ens equivoquem si afirmem que tot tipus de fragilitat mental té una llum de normalitat, i que tota aparent coherència mental té, per contra, un rastre de feblesa o d’histrionisme.
En aquest moment m’agrada també recordar, amb tendresa i respecte, la trajectòria de la vida espiritual dels nostres germans de l’ortodòxia. En el seu itinerari místic al llarg de la història apareixen tres figures essencials: l’ermità, el monjo i el boig. Aquest darrer és aquell que viu la seva relació amb Déu, enmig de la ciutat, d’una manera absoluta. Aquell que gaudeix de la intimitat amb Déu i que, d’una manera desmesurada, viu immers en la pregària, al costat dels seus contemporanis.
Insisteixo. Una lectura realment positiva d’aquesta dita, «estar com un llum», ens ha d’encaminar a descobrir la frescor i la novetat de l’Evangeli, fins i tot l’espontaneïtat i la naturalitat amb què els més petits, els infants, viuen la seva fe. Fixeu-vos bé en aquells que no tenen les ferides ni el llast d’una història marcada pel rebuig. Els més petits es converteixen en els veritables mestres de la confiança. Aquells que actuen amb els ulls ben oberts, amb un somriure d’orella a orella; aquells que es meravellen per les coses més senzilles de la vida.
El bon missioner és aquell que no perd la seva mirada contemplativa, aquella que és pròpia del poeta, de l’infant, del boig. Em refereixo a una mirada plena d’esperança, però també a una mirada agosarada, una mirada plena de creativitat. Em refereixo a una creativitat pastoral desitjada, que no passa únicament per les xarxes i la intel·ligència artificial —tan plena de recursos—, sinó per tornar a les nostres arrels. L’Evangeli és sempre novetat pura. Estimar és revolucionari, creatiu, poètic. La proposta de Jesús ens aboca a l’alegria, viscuda amb desmesura allà on som. «Estar com un llum» és estar sempre disponible a estimar fins al final, fins i tot quan sembli que hem perdut l’oremus.
