Data: 13 de juny de 2021
L’Eucaristia és tan important, que determina tota una manera de viure.
Sovint, els qui no van a missa ens fan la coneguda crítica: “No sé per què anar a missa, si els que hi aneu cada diumenge no sou millors, potser sou pitjors, que els altres…” És una mala excusa per a no complir. Uns altres potser ens diran allò de: “el que has après, has de posar-ho en pràctica”, com si anar a missa fos com una classe de moral.
Naturalment que hem de ser autèntics i conseqüents. Però, segurament, qui parla així no sap què és l’Eucaristia. L’Eucaristia és una experiència, una vivència que pretén embolcallar tota la persona, des de la seva capacitat de coneixement, fins a la seva sensibilitat estètica, passant per la seva voluntat, la seva capacitat afectiva, el seu cos, la seva memòria, el seu instint, etc. Perquè és talment una experiència de l’Esperit Sant.
Una altra cosa és que els qui hi participem no ens deixem penetrar per l’Esperit.
Quan diem que és una vivència, volem expressar que hi passa quelcom semblant al que busquem en els encontres amb persones que estimem. És possible que de la visita als nostres pares o a un amic “traguem algun profit” (una ensenyança, una ajuda, etc.). Però aquesta utilitat no pot justificar la visita. El que hi busquem és viure l’experiència d’estimar i ser estimats. I això és el més important, allò que mai no pot faltar.
Quelcom semblant passa, en un grau més profund, en l’Eucaristia. Perquè, així com la nostra persona, des del cor, va formant-se sobretot a base d’“experiències de trobades” (no sols d’ensenyaments rebuts o d’habilitats reeixides), així la freqüència de l’Eucaristia a la nostra vida va construint en nosaltres una manera de viure i de ser. És a dir, va bastint el Crist en nosaltres.
En aquest sentit, qui viu de veritat l’Eucaristia no pot deixar de pensar, sentir o estimar com ho fa Jesucrist. Ha de seguir la seva mateixa lògica, els seus mateixos criteris de vida, la seva mateixa mirada.
Sant Joan de la Creu, en el “Romance sobre la Trinidad”, va escriure:
“(El proyecto de Dios Padre) Una esposa que te ame, mi Hijo darte quería… Y comer pan a una mesa, del mismo que yo comía… (Designio de la Encarnación) En los amores perfectos, esta ley se requería: que se haga semejante el amante a quien quería; que la mayor semejanza más deleite contenía…”
Combregar quan celebrem la missa “és menjar el mateix pa que alimenta la Trinitat”, és a dir, assimilar el seu mateix amor. I quan participem de l’Eucaristia, entrem en aquesta manera de viure, en aquesta lògica de la vida que impulsa a buscar l’altre com a semblant, com a germà, per a compartir amb ell la més “gran delectació”. És el que va fer Déu amb nosaltres quan el Verb va prendre la nostra carn i quan Ell desitja romandre per a nosaltres en el Sagrament.
Tot això ho han viscut els grans sants, encara que no hagin sabut explicar-ho. Perquè la qüestió no consisteix a donar grans raons, sinó a viure-ho i testimoniar-ho.
Sempre m’han impressionat aquests grans sants que dedicaven llargues hores d’adoració davant l’Eucaristia i alhora eren veritables herois de l’amor al proïsme, les causes socials, el servei als més pobres.
En definitiva, l’Eucaristia havia conformat el seu cor.
