Data: 31 de gener de 2021
El proper dia dos de febrer celebrarem la XXV Jornada de la Vida Consagrada, que te com a lema “La vida consagrada, paràbola de fraternitat en un món ferit”. El lema es fa ressò de la condició ferida tant de l’ésser humà com de tota la creació, i d’altra banda, de la vocació i missió de les persones consagrades en l’Església i en la societat, que han d’esdevenir signe visible de la proximitat de Déu amb cada persona. Tot això des de la perspectiva de la paràbola del bon samarità, que ensenya que hem de convertir-nos en proïsme de tothom, fins i tot dels enemics. Ser proïsme vol dir complir el manament de l’amor amb totes les persones, sobretot amb les vulnerables i ferides a la vora del camí.
La paràbola del bon samarità ha de ser el nostre criteri de comportament, i mostra clarament la universalitat de l’amor que cal oferir a tota persona necessitada, sigui qui sigui, vingui d’on vingui. El meu proïsme és qualsevol que tingui necessitat de mi i que jo puc ajudar-lo. D’aquesta manera s’universalitza el concepte de proïsme, però al mateix temps segueix essent ben concret. Tot i que s’estén a tots els éssers humans, l’amor al proïsme no es dilueix en una actitud genèrica i abstracta, poc exigent en ella mateixa, sinó que demana un compromís pràctic en el temps i l’espai, en el moment present i en el lloc on visc. Aquest és el criteri de comportament i la mesura que Jesús proposa: la universalitat de l’amor que s’adreça a tot germà necessitat, sigui qui sigui.
Els Pares de l’Església han interpretat aquesta paràbola des d’una perspectiva cristològica. El camí de Jerusalem a Jericó apareix com a imatge de la història universal; l’home que jeu mig mort a la vora del camí és imatge de la humanitat ferida pel pecat, i Nostre Senyor Jesucrist és el Bon Samarità. Com assenyala la constitució pastoral Gaudium et spes del Concili Ecumènic Vaticà II sobre l’Església en el món d’avui, “per la seva encarnació, el Fill de Déu en certa manera s’ha unit amb cada home. Treballà amb mans humanes, pensà amb intel·ligència humana, obrà amb voluntat humana, estimà amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, encara que sense pecar” (GS,22).
Jesucrist és solidari de tot el gènere humà: experimenta el sofriment, el cansament, la fam, i la set; experimenta a la vegada els sentiments humans d’alegria, tristesa, indignació, admiració, i sobretot, l’amor. Els Evangelis relaten sobretot el seu amor als altres, fins a donar la vida. Manifesta la seva solidaritat en primer lloc pel fet de l’encarnació, tot compartint la nostra condició humana, fent-se home com nosaltres. Aquest amor solidari és present en tota la seva vida terrenal, es manifesta de manera particular amb els qui sofreixen, amb els cansats i afeixugats i arriba a la seva culminació amb el sacrifici redemptor a la creu. És el bon samarità que ve a salvar, a guarir, a omplir de vida.
Els membres de la Vida Consagrada fan present el Senyor enmig del món i coneixen les lluites i els sofriments de la vida en la pròpia pell i en la dels altres. Aprenen a l’escola de Crist bon samarità: preguen, viuen en comunitat, comparteixen la missió des de la pobresa i la senzillesa del Senyor. En el seu cor contemplatiu i actiu esdevenen profecia de fraternitat. Són homes i dones que s’apropen a la vora del camí en qualsevol lloc per desconegut que sigui en una barriada, 00000en el cor d’un monestir, al cor de residències, hospitals i escoles, i es converteixen en oli i vi per a les ferides del món, especialment dels més necessitats. Donem gràcies a Déu per ells i els donem gràcies a ells pel seu exemple de fraternitat i compromís a la nostra diòcesi.
