Data: 8 de novembre de 2020
Per què va fracassar sant Francesc en el seu intent d’aconseguir la pau i la fraternitat entre musulmans i els croats? Recordem que el seu objectiu no era simplement aconseguir la pau, sinó anunciar l’Evangeli al sultà i al seu poble.
La pau, almenys la pau externa, es podia aconseguir, com solem fer, mitjançant una bona negociació. Amb voluntat i paciència es podia arribar a un pacte pel qual les parts contendents veiessin satisfets els seus respectius interessos, encara que fos mínimament. De fet pràcticament tots els pactes, no sols en l’àmbit social i polític, sinó també en la convivència més immediata, com la família o el grup, no són sinó equilibri d’interessos. D’això se’n diu «pau», però és molt lluny de ser una autèntica fraternitat.
No sabem el que entenen els qui criden, des de la Revolució Francesa i en molts moviments per la pau, quan reclamen «fraternitat». El teòleg Henri de Lubac va observar fa anys: «Com és possible la fraternitat entre aquells que no reconeixen un pare comú? És possible la fraternitat sense filiació?». Més enllà de creure o no en Déu Pare, la veritat és que, si reclamem fraternitat entre tots els éssers humans, hem de reconèixer que hi ha quelcom en comú que ens vincula.
Celebrem precisament, com tots els anys, el Dia de Germanor, la jornada en què expressem la fraternitat dels membres de l’Església, realitzant la nostra aportació a favor de tots. Per a nosaltres no hi ha problema a justificar aquesta col·laboració. Des del dia del nostre baptisme i mitjançant la fe en Jesucrist, formem la gran família dels fills de Déu. L’oració que ens caracteritza, segons ens va ensenyar el mateix Jesucrist, és el Parenostre i la Sagrada Escriptura, especialment el Nou Testament, està farcida d’afirmacions i crides a la comunió fraterna dels qui formem el Poble de Déu. Cada diumenge recitem el Credo i diem que creiem en la comunió dels sants…
La jornada de Germanor enguany porta per lema «Som allò que tu ens ajudes a ser». Això cal explicar-ho. En realitat som molt més que el que fem entre tots. Però, és veritat que la situació de l’Església depèn en gran mesura del que cadascun de nosaltres aportem, tant referent a la vida evangèlica, l’oració, l’ajuda econòmica, com la participació activa i responsable.
En tot cas, la nostra fraternitat no es funda en la simpatia o la sintonia natural que hi hagi entre nos altres, sinó en el fet de creure tots en un sol Senyor Jesucrist, pel qual som fills del mateix Pare i participem del mateix Esperit d’amor. Aquest principi d’unitat permet derrocar tots els murs i construir tots els ponts, tal com llegim en aquell text magnífic de la Carta als Efesis:
«Crist és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, derrocant el mur que els separava, l’enemistat… Ja no sou estrangers o forasters, sinó conciutadans i membres de la família de Déu.» (Ef 2,14.19)
Per tant, la nostra aportació al sosteniment de l’Església, més que una típica quota que se sol pagar a un club, a un partit, o a una causa, té la categoria de signe d’aquesta realitat profunda: la comunió en l’Esperit que fa possible sentir-nos com a veritables germans. Forma part, així, del testimoniatge que hem de donar davant una societat dividida i enfrontada.
