Data: 19 d’abril de 2026
Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell,
Aquest tercer diumenge de Pasqua desitjo presentar-vos el decret Presbyterorum Ordinis, sobre el ministeri i la vida dels preveres, tot demanant-vos de pregar, estimar i acompanyar els vostres mossens. És un text que parla, en el fons, del cor pastoral de l’Església: d’aquells germans nostres que, pel sagrament de l’Orde, han estat configurats amb Crist, Cap i Pastor, per servir el poble de Déu. I, en presentar-lo, voldria fer-ho amb gratitud, amb realisme i amb esperança.
Abans que res, Presbyterorum Ordinis ens ajuda a mirar el sacerdot des de la seva veritat més profunda: és un batejat cridat per Crist per representar-lo enmig del seu poble, predicant la Paraula, celebrant els sagraments i guiant amb caritat la vida de l’Església. Així, la seva identitat neix de Crist i s’expressa en el servei a la comunitat i al poble.
El Concili subratlla d’una manera especial la centralitat de l’Eucaristia. Allà hi ha la font de la vida sacerdotal. El sacerdot no es pertany a si mateix: aprèn cada dia, a l’altar, a oferir la seva vida amb Crist per a la salvació del món. I d’aquesta taula neix també la seva manera de viure: una caritat pastoral que es tradueix en disponibilitat, escolta, paciència, misericòrdia, valentia per corregir i humilitat per aprendre.
Presbyterorum Ordinis parla també de la fraternitat sacerdotal. Cap prevere no és una «illa». Estan cridats a viure en comunió amb el bisbe i entre ells, sostenint-se en la pregària, compartint les càrregues, evitant l’aïllament que desgasta i cultivant una amistat sana que anima la fidelitat. Quan un sacerdot viu sol en el seu cor, sense suports ni diàleg, la missió es fa feixuga i l’alegria s’apaga. La comunió, en canvi, sosté i protegeix.
Però el Concili no idealitza. Coneix les exigències i les proves del ministeri: el cansament, la solitud, les incomprensions, la pressió del ritme pastoral, les ferides que a vegades deixa la vida. Per això convida a cuidar la formació permanent, la vida espiritual, el descans, la senzillesa de vida i l’equilibri humà. Un sacerdot no és un «superhome»: necessita ser sostingut també per la caritat concreta de la seva comunitat.
Permeteu-me, doncs, que aquesta carta sigui també una crida a tota la diòcesi.
En primer lloc, a donar gràcies pels nostres preveres. Donem gràcies per la seva entrega silenciosa, per oferir els sagraments, especialment l’Eucaristia quotidiana, per tantes visites als malalts, per tantes homilies preparades, per tantes llàgrimes compartides i tantes alegries celebrades.
En segon lloc, a pregar per ells. La pregària pels sacerdots no és un gest pietós sense conseqüències: és un acte de comunió real. Us demano que no falti a les nostres parròquies i famílies una súplica fidel per la santedat, l’alegria i la perseverança dels preveres, i per les vocacions, perquè el Senyor continuï cridant i nosaltres sapiguem acollir.
En tercer lloc, a acompanyar-los amb proximitat. De vegades, un sacerdot necessita més una paraula d’ànim que un judici; una mà estesa més que una comparació; una col·laboració sincera més que una exigència aïllada. La corresponsabilitat dels laics no «treu» res al sacerdot: l’ajuda a ser més plenament pastor i fa créixer tota la comunitat.
I a vosaltres, estimats preveres, col·laboradors del ministeri que se m’ha confiat, us dic amb afecte: no perdeu l’alegria de l’Evangeli. Torneu sempre a la font: a la pregària, a la Paraula i a l’Eucaristia. Deixeu que el Senyor us recordi cada dia per qui i per a qui vau ser ordenats. La gent no espera perfecció, sinó autenticitat; no espera herois, sinó pastors amb olor d’ovella i cor de pare.
Que Presbyterorum Ordinis ens renovi a tots en l’amor a l’Església perquè, en comunió, caminem com un sol cos, servint el Senyor i el seu poble.
Amb la benedicció i l’afecte del vostre bisbe i servidor,
