Benvolguts germans i germanes, En una catequesi anterior vaig presentar la figura de sant Bernat de Claravall, el «doctor de la dolçor», gran protagonista del segle XII. El seu biògraf amic i admirador va ser Guillem de Saint-Thierry, sobre el qual vull reflexionar aquest matí. Guillem va néixer a Lieja entre els anys 1075 i 1080. De família noble, dotat duna intel·ligència viva i dun amor innat a lestudi, es va formar en escoles famoses de lèpoca, com les de la seva ciutat natal i de Reims, a França. També va entrar en contacte personal amb Abelard, el mestre que aplicava la filosofia a la teologia de manera tan original que creava desconcert i oposició. Guillem mateix va manifestar els seus dubtes, sol·licitant al seu amic Bernat que prengués posició respecte a Abelard. Responent a aquesta misteriosa i irresistible crida de Déu que és la vocació a la vida consagrada, Guillem va entrar al monestir benedictí de Saint-Nicaise de Reims el 1113, i alguns anys després va arribar a ser abat del monestir de Saint-Thierry, a la diòcesi de Reims. En aquell temps estava molt difosa lexigència de purificar i renovar la vida monàstica, perquè fos autènticament evangèlica. Guillem va actuar en aquest sentit dins el seu monestir, i en lorde benedictí en general. Això no obstant, va trobar no poques resistències davant els seus intents de reforma; i, malgrat que li ho va desaconsellar el seu amic Bernat, el 1135 va deixar labadia benedictina, va renunciar a lhàbit negre i es va posar el blanc, per unir-se als cistercencs de Signy. Des daquest moment fins a la seva mort, esdevinguda el 1148, es va dedicar a la contemplació orant dels misteris de Déu, des de sempre objecte dels seus desitjos més profunds, i a la composició descrits de literatura espiritual, importants en la història de la teologia monàstica. Una de les seves primeres obres es titula De natura et dignitate amoris La natura i la dignitat de lamor, en la qual sexpressa una de les idees fonamentals de Guillem, que val també per a nosaltres. Lenergia principal que mou lànima humana diu és lamor. La naturalesa humana, en la seva essència més profunda, consisteix a estimar. En definitiva, a cada ésser humà se li encomana una sola tasca: aprendre a estimar, de manera sincera autèntica i gratuïta. Però només a lescola de Déu es realitza aquesta tasca i lhome pot aconseguir la finalitat per a la qual ha estat creat. Escriu Guillem: «Lart de les arts és lart de lamor. [ ] Lamor és suscitat pel Creador de la natura. Lamor és una força de lànima, que la condueix com per un pes natural al lloc i a la fi que li són propis» (La natura i la dignitat de lamor, 1: PL 184, 379). Aprendre a estimar requereix un camí llarg i ardu, que Guillem articula en quatre etapes, segons les edats de lhome: la infància, la joventut, la maduresa i la vellesa. En aquest itinerari la persona ha dimposar-se una ascesi eficaç, un fort domini de si mateix per a eliminar tot afecte desordenat, tota concessió a legoisme, i unificar la seva vida en Déu, font, fita i força de lamor, fins a aconseguir el cimal de la vida espiritual, que Guillem defineix com saviesa. Al final daquest itinerari ascètic sexperimenta una gran serenitat i dolçor. Totes les facultats de lhome intel·ligència, voluntat i afectes descansen en Déu, conegut i estimat en Crist. També en altres obres Guillem parla daquesta vocació radical a lamor a Déu, que constitueix el secret duna vida realitzada i feliç, que ell descriu com un desig incessant i creixent, inspirat per Déu mateix en el cor de lhome. En una meditació diu que lobjecte daquest amor és lAmor amb «A» majúscula, és a dir, Déu. És ell qui es vessa al cor de qui estima i el capacita per a rebrel. Es dóna fins que el cor queda sadollat de tal manera que mai no disminueix el desig daquesta sacietat. Aquest impuls damor és la plenitud de lhome» (De contemplando Deo 6, passim: SC 61 bis, p. 79-83). Crida latenció el fet que Guillem, en parlar de lamor a Déu, atribueixi molta importància a la dimensió afectiva. En els fons, benvolguts amics, el nostre cor està fet de carn, i quan estimem Déu, que és lAmor mateix, ¿com no expressar en aquesta relació amb el Senyor també els nostres sentiments més humans, com la tendresa, la sensibilitat i la delicadesa? El Senyor mateix, en fer-se home, va voler estimar-nos amb un cor de carn! Segons Guillem, a més, lamor té una altra propietat important: il·lumina la intel·ligència i permet conèixer millor i de manera més profunda Déu i, en Déu, les persones i els esdeveniments. El coneixement que procedeix dels sentits i de la intel·ligència redueix però no elimina la distància entre el subjecte i lobjecte, entre el jo i el tu. Lamor, en canvi, suscita atracció i comunió, fins al punt que es produeix una transformació i una assimilació entre el subjecte que estima i lobjecte estimat. Aquesta reciprocitat dafecte i de simpatia permet un coneixement molt més profund que el que sobté només amb la raó. Així sexplica una cèlebre expressió de Guillem: «Amor ipse intellectus est», Lamor és en si mateix principi de coneixement. Benvolguts amics, podem preguntar-nos: no és precisament això el que passa en la nostra vida? No és cert que realment només coneixem qui estimem i allò que estimem? Sense una certa simpatia no es coneix ningú ni res. I això val per damunt de tot en el coneixement de Déu i dels seus misteris, que superen la capacitat de comprensió de la nostra intel·ligència: A Déu sel coneix si se lestima! Una síntesi del pensament de Guillem de Saint-Thierry es troba en una llarga carta dirigida als cartoixans de Mont-Dieu, als quals havia visitat i volia encoratjar i consolar. El docte benedictí Jean Mabillon, ja el 1960 va donar a aquesta carta un títol significatiu: Epistola aurea Carta dor. En efecte, els ensenyaments sobre la vida espiritual contingudes en ella són precioses per a tots els qui volen créixer en la comunió amb Déu, en la santedat. En aquest tractat Guillem proposa un itinerari en tres etapes. És necessari diu ell passar de lhome «animal» al «racional» per a arribar a l«espiritual». Què vol dir el nostre autor amb aquestes tres expressions? Al principi una persona accepta amb un acte dobediència i de confiança la visió de la vida inspirada per la fe. Després, amb un procés dinteriorització, en el qual la raó i la voluntat exerceixen un paper molt important, la fe en Crist és acollida amb profunda convicció i sexperimenta una harmoniosa correspondència entre el que es creu i sespera i les aspiracions més secretes de lànima, la nostra raó i els nostres afectes. Així sarriba a la perfecció de la vida espiritual, quan les realitats de la fe són font díntima alegria i de comunió real amb Déu, que sadolla. Es viu només en lamor i per a lamor. Guillem funda aquest itinerari en una sòlida visió de lhome, inspirada en els antics Pares grecs sobretot en Orígenes, els quals, amb un llenguatge audaç, havien ensenyat que la vocació de lhome és arribar a ser com Déu, que el va crear a imatge i semblança seva. La imatge de Déu present en lhome limpulsa cap a la semblança, és a dir cap a una identitat cada vegada més plena entre la seva pròpia voluntat i la divina. A aquesta perfecció, que Guillem anomena unitat desperit, no shi arriba amb lesforç personal, encara que sigui sincer i generós, perquè cal una altra cosa. Aquesta perfecció saconsegueix per lacció de lEsperit Sant, que habita en lànima, i purifica, absorbeix i transforma en caritat tot impuls i tot desig damor present en lhome. «Hi ha una altra semblança amb Déu», llegim en lEpistola aurea, «que ja no sanomena semblança, sinó unitat desperit, quan lhome arriba a ser un amb Déu, un esperit, no sols per la unitat dun idèntic voler, sinó per no ser capaç de voler una altra cosa. Daquesta manera, lhome mereix arribar a ser no Déu, sinó el que Déu és: lhome es converteix per gràcia en el que Déu és per naturalesa» (Epistola aurea 262-263: SC 223, p. 353-355). Benvolguts germans i germanes, aquest autor, que podríem definir com el «cantor de lamor, de la caritat», ens ensenya a realitzar en la nostra vida lopció de fons, que dóna sentit i valor a totes les altres opcions: estimar Déu i, per amor a ell, estimar el nostre proïsme; només així podrem trobar la vertadera alegria, anticipació de la felicitat eterna. Seguim, per tant, lexemple dels sants per a aprendre a estimar de manera autèntica i total, per a entrar en aquest itinerari del nostre ser. Amb una jove santa, doctora de lEsglésia, Teresa de lInfant Jesús, diguem també nosaltres al Senyor que volem viure damor. Concloc pròpiament amb una oració daquesta santa: «Jo testimo, i tu ho saps, Jesús meu. El teu Esperit damor mabrasa amb el seu foc. Estimant-te jo a tu atrec el Pare; el meu feble cor es lliura a ell sense reserva. Oh augusta Trinitat, ets la presonera, la santa presonera del meu amor. [ ] Viure damor és donar-se sense mesura, sense reclamar sou aquí a la terra [ ]. Quan sestima no es fan càlculs. Jo ho he donat tot al Cor diví, que sobreïx tendresa. Res no em queda ja [ ]. Corro lleugera. Ja la meva única riquesa és viure damor.»
