Data: 26 de juliol de 2026
Si la setmana passada sosteníem i argumentàvem que la missió era un projecte obert i, per tant, sempre inacabat, perquè tendeix a la comunió, que és sempre do de Déu, avui voldria fer un crit joiós d’alegria per tot el que hem viscut i compartit aquest primer curs, i per tot el que està per arribar, que és molt i molt gran. Només hem fet un tram del camí. Hem escalfat motors. Avui, doncs, em remeto a una dita plena d’entusiasme: «Hi ha més dies que llonganisses». Els dies són bons, i les llonganisses també. M’explico una mica més.
Qui més qui menys veu que la diòcesi té pobreses i limitacions. És una obvietat. Però també ens adonem que estem vivint moments inequívocament propis del Regne, plens d’intensitat.
Identifiquem amb realisme les nostres fragilitats i, gràcies a aquest fet, ens descobrim capaços de situar Déu encara amb més claredat al centre de la missió diocesana. Hi torno, per si no ho havia dit prou clar: «Feliços, doncs, els qui reconeixen la seva petitesa».
Vull destacar les nombroses qualitats, talents, virtuts i oportunitats que Déu ens atorga a cadascun de nosaltres. Fixeu-vos-hi. El mateix Esperit Sant omple els nostres cors de força per tal de posar-nos al servei dels altres. Només que poguéssim fer experiència quotidiana de l’Esperit Sant, que és Amor, ens adonaríem de la grandesa del projecte que Déu ha somiat per a nosaltres.
No siguem, ni avui ni mai, dels qui vivim la missió des de l’òptica de l’ansietat, de la rutina o del lament per l’aridesa pastoral, per l’escassetat de resultats o per les dificultats i resistències que detectem en el nostre present. Tots ens hem de convertir. La collita és abundant, i tenim moltes oportunitats per adonar-nos-en. Una de les grans contribucions que podem fer a les noves generacions és fer-los veure que elles també poden fer grans aportacions a la pastoral i gaudir de la missió, fins i tot quan aquesta es trobi a contracorrent. La lectura de la realitat és exigent per a tothom. Amb tot, cal dir que a la comunió, a la civilització de l’Amor, a la integració social i a la fraternitat hi anem arribant paulatinament. Tinguem la força i la paciència dels petits, és a dir, dels qui confien.
La revolució digital ens voldrà fer creure que tot és més senzill i més immediat. És una de les seves armes: fer-nos creure que es poden escurçar els temps. Amb tot, la missió d’anunciar el Regne de Déu i fer-lo present enmig nostre ha de ser molt realista i, per això, cal respectar el misteri de la llibertat que Déu ha dipositat en cadascun de nosaltres i que no pot ser suprimit. La missió, doncs, ha d’ajudar a fer madurar la nostra persona, per tal que sigui més conscient del seu origen en Déu. La missió que ajuda a percebre les nombroses qualitats, capacitats i oportunitats de les persones és més que òptima.
Caldrà ser molt insistents —com hem dit— perquè ningú no oblidi la seva petitesa. Els qui recorden que són petits esdevenen grans referents per als seus contemporanis. I si és ben cert que els escenaris per on transita la nostra vida són ben diversos i, al mateix temps, ben oportuns per construir i reconstruir el goig de viure segons la voluntat de Déu, haurem de dir que són ben bones les llonganisses, com ho són els dies que tenim per davant.
Demanem, doncs, a Déu poder compartir la missió entre tots els agents de pastoral de la diòcesi. Que puguem descobrir-nos profundament estimats per Déu, és a dir, acompanyats i impulsats a ser humils i ferms testimonis de l’esperança d’un Regne en què la justícia, l’Amor i la bondat de Déu són una realitat.
