Benvolguts germans i germanes, En aquestes audiències dels dimecres estic presentant algunes figures exemplars de creients que shan esforçat per a mostrar la concòrdia entre la raó i la fe i per a testimoniar amb la seva vida lanunci de levangeli. Avui vull parlar-vos dHug i Ricard de Sant Víctor. Ambdós es compten entre els filòsofs i teòlegs coneguts amb el nom de victorins, perquè van viure i ensenyar a labadia de Sant Víctor, a París, fundada a principis del segle XII per Guillem de Champeaux, el qual va ser un mestre famós que va aconseguir donar a la seva abadia una sòlida identitat cultural. De fet, a Sant Víctor es va inaugurar una escola per a la formació dels monjos, oberta també a estudiants externs, on es va realitzar una feliç síntesi entre les dues formes de fer teologia, de les quals ja vaig parlar en catequesis anteriors: és a dir, la teologia monàstica, orientada més a la contemplació dels misteris de la fe en lEscriptura, i la teologia escolàstica, que emprava la raó per a intentar escrutar aquests misteris amb mètodes innovadors, per a crear un sistema teològic. De la vida dHug de Sant Víctor tenim poques notícies. Són incerts la data i el lloc del seu naixement: potser a Saxònia o a Flandes. Se sap que, arribat a París la capital europea de la cultura de lèpoca, va passar la resta dels seus anys a labadia de Sant Víctor, on primer va ser deixeble i després mestre. Ja abans de la seva mort, que es va esdevenir el 1141, va aconseguir gran notorietat i estima, fins al punt de ser anomenat un segon sant Agustí. En efecte, com sant Agustí, va meditar molt sobre la relació entre fe i raó, entre ciències profanes i teologia. Segons Hug de Sant Víctor, totes les ciències, a més de ser útils per a la comprensió de les Escriptures, tenen un valor en si mateixes i han de conrear-se per a augmentar el coneixement de lhome, així com també per a correspondre al seu anhel de conèixer la veritat. Aquesta sana curiositat intel·lectual el va induir a recomanar als estudiants que no apaguessin mai el desig daprendre, i en el seu tractat de metodologia del coneixement i de pedagogia, titulat significativament Didascalicon sobre lensenyament, recomanava: «Aprèn de grat de tothom el que no saps. El més savi de tots serà qui hagi volgut aprendre alguna cosa de tots. Qui rep quelcom de tots, acaba per ser el més ric de tots» (Eruditiones Didascalicæ, 3, 14: PL 176, 774). La ciència de què socupen els filòsofs i els teòlegs anomenats victorins és especialment la teologia, que requereix sobretot lestudi amorós de la Sagrada Escriptura. Per a conèixer Déu no fa altra cosa que partir del que Déu mateix ha volgut revelar dell mateix a través de les Escriptures. En aquest sentit, Hug de Sant Víctor és un representant típic de la teologia monàstica, totalment fundada en lexegesi bíblica. Per a interpretar lEscriptura proposa la tradicional articulació patristicomedieval, és a dir, primer de tot el sentit historicoliteral; després, lal·legòric i anagògic, i, per últim, el moral. Es tracta de quatre dimensions del sentit de lEscriptura, que redescobrim també avui, per les quals es veu que en el text i en la narració oferta samaga una indicació més profunda: el fil de la fe, que ens condueix cap amunt i ens guia en aquesta terra, ensenyant-nos com viure. Amb tot, fins i tot respectant aquestes quatre dimensions del sentit de lEscriptura, de manera original pel que fa als seus contemporanis, insisteix i això és una novetat en la importància del sentit historicoliteral. En altres paraules, abans de descobrir el valor simbòlic, les dimensions més profundes del text bíblic, cal conèixer i aprofundir el significat de la història narrada en lEscriptura: si no adverteix amb una comparació eficaç es corre el risc de ser com els estudiosos de gramàtica que ignoren lalfabet. A qui coneix el sentit de la història descrita en la Bíblia, les vicissituds humanes es presenten marcades per la divina Providència, segons un designi ben ordenat. Així, per a Hug de Sant Víctor, la història no és el resultat dun destí cec o duna casualitat absurda, com podria semblar. Al contrari, en la història humana actua lEsperit Sant, que suscita un diàleg meravellós dels homes amb Déu, el seu amic. Aquesta visió teològica de la història posa en relleu la intervenció sorprenent i salvadora de Déu, que realment entra i actua en la història, gairebé es converteix en part de la nostra història, però sempre salvaguardant i respectant la llibertat i la responsabilitat de lhome. Per al nostre autor, lestudi de la Sagrada Escriptura i del seu significat historicoliteral fa possible la teologia veritable, és a dir, lexplicació sistemàtica de les veritats, conèixer la seva estructura, lexplicació dels dogmes de la fe, que presenta en sòlida síntesi en el tractat De sacramentis christianæ fidei Els sagraments de la fe cristiana, on es troba, entre daltres coses, una definició de sagrament que, perfeccionada després per altres teòlegs, conté trets encara avui molt interessants. «El sagrament» escriu «és un element corpori o material proposat de manera externa i sensible, que representa amb la seva semblança una gràcia invisible i espiritual, la significa, perquè amb aquest finalitat ha estat instituït, i la conté, perquè és capaç de santificar» (9, 2: PL 176, 317). Duna part, la visibilitat en el símbol, la «corporeïtat» del do de Déu, en el qual, però, per altra part samaga la gràcia divina que prové duna història: Jesucrist mateix va crear els símbols fonamentals. Tres són, per tant, els elements que concorren a definir un sagrament, segons Hug de Sant Víctor: la institució per part de Crist, la comunicació de la gràcia i lanalogia entre lelement visible, material, i lelement invisible, que són els dons divins. Es tracta duna visió molt pròxima a la sensibilitat contemporània, perquè els sagraments es presenten amb un llenguatge ple de símbols i imatges capaços de parlar immediatament al cor dels homes. És important també avui que els animadors litúrgics, i de manera especial els sacerdots, valorin amb saviesa pastoral els signes propis dels ritus sacramentals la visibilitat i tangibilitat de la Gràcia tenint cura de la seva catequesi, perquè tots els fidels visquin cada celebració dels sagraments amb devoció, intensitat i alegria espiritual. Un deixeble digne dHug de Sant Víctor és Ricard, procedent dEscòcia. Va ser prior de labadia de Sant Víctor de 1162 a 1173, any de la seva mort. També Ricard, naturalment, assigna un paper fonamental a lestudi de la Bíblia, però, a diferència del seu mestre, privilegia el sentit al·legòric, el significat simbòlic de lEscriptura amb què, per exemple, interpreta la figura veterotestamentaria de Benjamí, fill de Jacob, com a símbol de la contemplació i cimal de la vida espiritual. Ricard tracta aquest tema en dos textos, Benjamí menor i Benjamí major, en els quals proposa als fidels un camí espiritual que invita en primer lloc a practicar les diferents virtuts, aprenent a disciplinar i a ordenar amb la raó els sentiments i els moviments interiors afectius i emotius. Només quan lhome ha aconseguit equilibri i maduresa humana en aquest camp, està preparat per a accedir a la contemplació, que Ricard defineix com «una mirada profunda i pura de lànima dirigida a les meravelles de la saviesa, associada a un sentit estàtic de sorpresa i admiració» (Benjamin Maior 1, 4: PL 196, 67). La contemplació és, per tant, el punt darribada, el resultat dun camí ardu, que implica el diàleg entre la fe i la raó, és a dir un cop més un discurs teològic. La teologia parteix de les veritats que són objecte de la fe, però tracta daprofundir el seu coneixement amb lús de la raó, apropiant-se del do de la fe. Aquesta aplicació del raonament a la comprensió de la fe es practica de manera convincent a lobra mestra de Ricard, un dels grans llibres de la història, el De Trinitate La Trinitat. En els sis llibres que el componen reflexiona amb agudesa sobre el misteri de Déu u i tri. Segons el nostre autor, atès que Déu és amor, lúnica substància divina comporta comunicació, oblació i amor entre dues Persones―el Pare i el Fill― que es troben entre si amb un intercanvi etern damor. Però la perfecció de la felicitat i de la bondat no admet exclusivismes i foscors; al contrari, requereix la presència eterna duna tercera Persona, lEsperit Sant. Lamor trinitari és participatiu, concorde, i comporta sobreabundància de delícia, gaudi dalegria incessant. En resum, Ricard suposa que Déu és amor, analitza lessència de lamor, què és el que implica la realitat anomenada amor, arribant així a la Trinitat de les Persones, que és realment lexpressió lògica del fet que Déu és amor. Ricard, però, és conscient que lamor, encara que ens revela lessència de Déu, encara que ens fa «comprendre» el Misteri de la Trinitat, és només una analogia per a parlar dun Misteri que supera la ment humana, i en ser poeta i místic recorre també a altres imatges. Per exemple, compara la divinitat a un riu, a una onada amorosa que brolla del Pare, brolla i torna a brollar en el Fill, per ser després feliçment vessada en lEsperit Sant. Benvolguts amics, autors com Hug i Ricard de Sant Víctor eleven la nostra ànima a la contemplació de les realitats divines. Al mateix temps, la immensa alegria que ens proporcionen el pensament, ladmiració i la lloança de la Santíssima Trinitat, funda i sosté lesforç concret per a inspirar-nos en aquest model perfecte de comunió en lamor per a construir les nostres relacions humanes de cada dia. La Trinitat és veritablement comunió perfecta. Com canviaria el món si a les famílies, a les parròquies i a totes les altres comunitats les relacions es visquessin seguint sempre lexemple de les tres Persones divines, cadascuna de les quals no sols viu amb laltra, sinó també per a laltra i en laltra! Ho vaig recordar fa alguns mesos a làngelus: «Només lamor ens fa feliços, perquè vivim en relació, i vivim per a estimar i ser estimats» (LOsservatore Romano, edició en llengua espanyola, 12 de juny de 2009, p. 11). Lamor és el que realitza aquest miracle incessant: com en la vida de la Santíssima Trinitat, la pluralitat es recompon en unitat, on tot és complaença i alegria. Amb sant Agustí, al qual els victorins apreciaven tant, podem exclamar també nosaltres: «Vides Trinitatem, si caritatem vides», Contemples la Trinitat, si veus la caritat (De Trinitate VIII, 8, 12).
