Benvolguts germans i germanes, Avui coneixerem la figura de Joan de Salisbury, que pertanyia a una de les escoles filosòfiques i teològiques més importants de ledat mitjana: la de la Catedral de Chartres, a França. Com els teòlegs dels quals he parlat aquestes últimes setmanes, també ell ens ajuda a comprendre com la fe, en harmonia amb les justes aspiracions de la raó, impulsa el pensament envers la veritat revelada, en la qual es troba el veritable bé de lhome. Joan va néixer a Anglaterra, a Salisbury, entre els anys 1100 i 1120. Llegint les seves obres, i sobretot el seu ric epistolari, podem conèixer els esdeveniments més importants de la seva vida. Durant dotze anys, de 1136 a 1148, es va dedicar als estudis, freqüentant les escoles més qualificades de lèpoca, en les quals va escoltar les lliçons de mestres famosos. Va anar a París i després a Chartres, don lambient va marcar més la seva formació i del qual va assimilar la gran obertura cultural, linterès pels problemes especulatius i lestimació per la literatura. Com passava sovint en aquell temps, els estudiants més brillants eren requerits per prelats i sobirans per a ser els seus col·laboradors més estrets. Això va passar també a Joan de Salisbury, que va ser presentat per un gran amic seu, sant Bernat de Claravall, a Teobald, arquebisbe de Canterbury seu primada dAnglaterra, que el va acollir de bon grat en el seu clergat. Durant onze anys, de 1150 a 1161, Joan va ser secretari i capellà de lancià arquebisbe. Amb zel infatigable, mentre continuava dedicant-se a lestudi, va dur a terme una intensa activitat diplomàtica, traslladant-se en deu ocasions a Itàlia, amb lobjectiu específic de tenir cura de les relacions del regne i de lEsglésia dAnglaterra amb el romà Pontífex. Daltra banda, en aquests anys el Papa era Adrià IV, un anglès que va mantenir amb Joan de Salisbury una íntima amistat. En els anys successius a la mort dAdrià IV, esdevinguda el 1159, a Anglaterra es va crear una situació de greu tensió entre lEsglésia i el Regne. El rei Enric II pretenia afirmar la seva autoritat sobre la vida interna de lEsglésia, limitant-ne la llibertat. Aquesta presa de posició va suscitar les reaccions de Joan de Salisbury, i sobretot la resistència valenta del successor de Teobald a la càtedra episcopal de Canterbury, sant Tomàs Becket, que per aquest motiu va ser desterrat a França. Joan de Salisbury el va acompanyar i va romandre al seu servei, treballant sempre per la reconciliació. El 1170, quan tant Joan com sant Tomàs Becket havien tornat ja a Anglaterra, aquest últim va ser atacat i assassinat dins la seva catedral. Va morir màrtir i el poble el va venerar immediatament com a tal. Joan va continuar servint fidelment també el successor de sant Tomàs, fins que va ser elegit bisbe de Chartres, on va romandre des de 1176 fins a 1180, any de la seva mort. De les obres de Joan de Salisbury vull assenyalar-ne dues, que es consideren les seves obres mestres, designades elegantment amb els títols grecs de Metaloghicon (En defensa de la lògica) i el Polycraticus (Lhome de Govern). En la primera obra ell amb la fina ironia que caracteritza molts homes cultes rebutja la postura daquells que tenien una concepció restrictiva de la cultura, considerada com a eloqüència buida i paraules inútils. Joan, en canvi, elogia la cultura, lautèntica filosofia, és a dir, la trobada entre pensament fort i comunicació, paraula eficaç. Escriu: «De fet, de la mateixa manera que no sols és temerària, sinó també cega leloqüència que no està il·luminada per la raó, així la saviesa que no utilitza la paraula no sols és feble, sinó també en cert sentit manca, perquè encara que potser una saviesa sense paraula pot beneficiar de cara la pròpia consciència, beneficia rarament i poc la societat» (Metaloghicon 1, 1: PL 199, 327). Un ensenyament molt actual. Avui, el que Joan definia com a eloqüència, és a dir, la possibilitat de comunicar amb instruments cada cop més elaborats i difosos, sha multiplicat enormement. Amb tot, tant més urgent continua sent la necessitat de comunicar missatges dotats de «saviesa», és a dir, inspirats en la veritat, en la bondat, en la bellesa. Aquesta és una gran responsabilitat, que interpel·la de manera especial les persones que treballen en làmbit multiforme i complex de la cultura, de la comunicació, dels mitjans de comunicació social. I aquest és un espai en què es pot anunciar levangeli amb vigor missioner. En el Metaloghicon Joan afronta els problemes de la lògica, en el seu temps objecte de gran interès, i es planteja una pregunta fonamental: Què pot conèixer la raó humana? ¿Fins a quin punt pot correspondre a laspiració que hi ha en tot home, és a dir, a la recerca de la veritat? Joan de Salisbury adopta una posició moderada, basada en els ensenyaments dalguns tractats dAristòtil i de Ciceró. Segons ell, ordinàriament la raó humana aconsegueix coneixements que no són indiscutibles, sinó probables i opinables. El coneixement humà aquesta és la seva conclusió és imperfecte, perquè està subjecte a la finitud, al límit de lhome. Això no obstant, el coneixement creix i es perfecciona gràcies a lexperiència i a lelaboració de raonaments correctes i coherents, capaços destablir relacions entre els conceptes i la realitat, gràcies a la discussió, a la confrontació i al saber que senriqueix de generació en generació. Només en Déu hi ha una ciència perfecta, que es comunica a lhome, almenys parcialment, per mitjà de la Revelació acollida en la fe, per la qual cosa la ciència de la fe, la teologia, desplega les potencialitats de la raó i fa avançar amb humilitat en el coneixement dels misteris de Déu. El creient i el teòleg, que aprofundeixen en el tresor de la fe, sobren també a un saber pràctic que guia les accions quotidianes a les lleis morals i a lexercici de les virtuts. Escriu Joan de Salisbury: «La clemència de Déu ens ha concedit la seva llei, que estableix quines coses ens és útil de conèixer i indica com nés, de lícit, saber de Déu, i com nés, de just, investigar [ ]. De fet, en aquesta llei sexplicita i es fa manifesta la voluntat de Déu, a fi que cadascun de nosaltres sàpiga el que per a ell és necessari fer» (Metaloghicon 4, 41: PL 199, 944-945). Segons Joan de Salisbury, hi ha també una veritat objectiva i immutable, lorigen de la qual és Déu, accessible a la raó humana i que afecta lactuació pràctica i social. Es tracta dun dret natural en el qual les lleis humanes i les autoritats polítiques i religioses han dinspirar-se perquè puguin promoure el bé comú. Aquesta llei natural es caracteritza per una propietat que Joan anomena equitat, és a dir, latribució a cada persona dels seus drets. Della descendeixen preceptes que són legítims per a tots els pobles, i que en cap cas no poden ser abrogats. Aquesta és la tesi central del Polycraticus, el tractat de filosofia i de teologia política en què Joan de Salisbury reflexiona sobre les condicions que fan justa i permesa lacció dels governants. Mentre altres arguments afrontats en aquesta obra estan vinculats a les circumstàncies històriques en què va ser composta, el tema de la relació entre llei natural i ordenament juridicopositiu, mitjançat per lequitat, avui continua sent de gran importància. En el nostre temps, sobretot en alguns països, assistim a una separació preocupant entre la raó, que té la tasca de descobrir els valors ètics units a la dignitat de la persona humana, i la llibertat, que té la responsabilitat dacollir-los i promourels. Potser Joan de Salisbury ens recordaria avui que només són conformes a lequitat les lleis que tutelen la sacralitat de la vida humana i rebutgen la licitud de lavortament, de leutanàsia i de les experimentacions genètiques irresponsables; les lleis que respecten la dignitat del matrimoni entre un home i una dona, que sinspiren en una correcta laïcitat de lEstat laïcitat que comporta sempre la salvaguarda de la llibertat religiosa i que persegueixen la subsidiarietat i la solidaritat a nivell nacional i internacional. En cas contrari, acabaria per instaurar-se el que Joan de Salisbury defineix com la tirania del príncep o, com diríem nosaltres, la dictadura del relativisme: un relativisme que, com vaig recordar fa alguns anys, «no reconeix res com a definitiu i deixa com a última mesura només el propi jo i els seus desitjos» (LOsservatore Romano, edició en llengua espanyola, 22 dabril de 2005, p. 3). En la meva encíclica més recent, Caritas in veritate, dirigint-me als homes de bona voluntat que treballen perquè lacció social i política mai no sallunyi de la veritat objectiva sobre lhome i sobre la seva dignitat, vaig escriure: «La veritat, i lamor que desvetlla, no es poden produir, només es poden acollir. La seva font última no és, ni pot ser, lhome, sinó Déu, o sigui aquell que és Veritat i Amor. Aquest principi és molt important per a la societat i per al desenvolupament, pel fet que ni la Veritat ni lAmor no poden ser només productes humans; la vocació mateixa al desenvolupament de les persones i dels pobles no es fonamenta en una simple deliberació humana, sinó que està inscrita en un pla que ens precedeix i que per a tots nosaltres és un deure que ha de ser acollit lliurement» (n. 52). Aquest pla que ens precedeix aquesta veritat de lésser hem de cercar-lo i acollir-lo, per tal que neixi la justícia, però només podem trobar-lo i acollir-lo amb un cor, una voluntat, una raó purificats en la llum de Déu.
