Estimats germans i germanes, bon dia!
En el nostre itinerari de catequesi sobre l’Església, ens estem centrant a considerar que l’Església és mare. En el darrer encontre vam posar de relleu que l’Església ens fa créixer i, amb la llum i la força de la Paraula de Déu, ens indica el camí de la salvació i ens defensa del mal. Avui voldria destacar un aspecte especial d’aquesta acció educativa de la nostra mare Església, és a dir, que ella ens ensenya les obres de misericòrdia.
Un bon educador apunta a allò que és essencial. No es perd en els detalls, sinó que vol transmetre el que veritablement compta perquè el fill o el deixeble trobi el sentit i l’alegria de viure. És la veritat. I l’essencial, segons l’Evangeli, és la misericòrdia. L’essencial de l’Evangeli és la misericòrdia. Déu va enviar el seu Fill, Déu es va fer home per salvar-nos, és a dir, per donar-nos la seva misericòrdia. Ho diu clarament Jesús en resumir el seu ensenyament als deixebles. «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36). Pot haver-hi un cristià que no sigui misericordiós? No. El cristià necessàriament ha de ser misericordiós, perquè aquest és el centre de l’Evangeli. I fidel a aquest ensenyament, l’Església no pot fer altra cosa que repetir el mateix als seus fills: «Sigueu misericordiosos», com ho és el Pare, i com ho va ser Jesús. Misericòrdia.
Així l’Església es comporta com Jesús. No dóna lliçons teòriques sobre l’amor, sobre la misericòrdia. No difon en el món una filosofia, un camí de saviesa… És cert que el cristianisme també és tot això, però com a conseqüència, per reflex. La mare Església, com Jesús, ensenya amb l’exemple, i les paraules serveixen per il·luminar el significat dels seus gestos.
La mare Església ens ensenya a donar menjar i beure al qui té fam i set, a vestir el qui va despullat. I com ho fa? Ho fa amb l’exemple de molts sants i santes que van fer això de manera exemplar; però ho fa amb l’exemple de moltíssims pares i mares, que ensenyen als seus fills que allò que ens sobra a nosaltres és per a qui li manca el que és necessari. És important saber això. En les famílies cristianes més senzilles ha estat sempre sagrada la regla de l’hospitalitat: no manca mai un plat i un llit per a qui ho necessita. Una vegada una mare m’explicava -a l’altra diòcesi- que volia ensenyar això als seus fills i els deia que ajudessin a donar menjar a qui té fam. I tenia tres fills. I una dia, a l’hora de dinar -el pare era a la feina i ella estava amb els tres fills, petits, de 7, 5 i 4 anys més o menys-, van trucar a la porta: era un senyor que demanava menjar. I la mare li va dir: «Esperi’s un moment.» Va tornar a entrar i va dir als fills: «Hi ha un senyor a fora que demana menjar, què fem?» «Donem-n’hi, mare, donem-n’hi.» Cada un tenia un bistec amb patates fregides al plat. «Molt bé» -va dir la mare- «agafem la meitat de cada un de vosaltres, i li donem la meitat del bistec de cada plat.» «Ah no, mare, així no està bé.» «Tu has de donar el que és teu.» I així aquella mare va ensenyar als seus fills a donar del que és d’un mateix. Aquest és un bon exemple que em va ajudar molt. «Però no em sobra res…» «Dóna del teu.» Així ens ho ensenya la mare Església. I vosaltres, moltes mares que sou aquí, sabeu el que heu de fer per ensenyar els vostres fills a compartir les seves coses amb qui passa necessitat.
La mare Església ensenya a ser a prop de qui està malalt. Quants sants i santes van servir Jesús d’aquesta manera! I quants homes i dones senzills, cada dia, posen en pràctica, aquesta obra de misericòrdia en una habitació d’hospital, o d’un asil, o a casa seva mateix, assistint una persona malalta.
La mare Església ensenya a ser a prop de qui és a la presó. «Però Pare, no, això és perillós, són gent dolenta.» Però cada un de nosaltres n’és capaç… Escolteu bé això: cada un de nosaltres és capaç de fer el mateix que va fer aquell home o aquella dona que és a la presó. Tots tenim la capacitat de pecar i de fer el mateix, d’equivocar-nos en la vida. No és més dolent que tu o que jo. La misericòrdia supera qualsevol mur, qualsevol barrera, i et condueix a buscar sempre el rostre de l’home, de la persona. I és la misericòrdia qui canvia el cor i la vida, que pot regenerar una persona i permetre-li incorporar-se d’una manera nova en la societat.
La mare Església ensenya a ser a prop de qui està abandonat i mor sol. És el que va fer la beata Teresa pels carrers de Calcuta; és el que van fer i fan tants cristians que no tenen por d’estrènyer la mà de qui és a punt de deixar el món. I també aquí la misericòrdia dóna la pau a qui se’n va i a qui es queda, fent-nos sentir que Déu és més gran que la mort, i que restant en ell fins i tot la darrera separació és un «fins aviat»… Això ho havia entès bé la beata Teresa. Li deien: «Mare, això és perdre el temps.» Trobava gent moribunda pel carrer, gent a qui començaven a menjar el cos les rates del carrer, i ella els portava a casa perquè morissin nets, tranquils, acaronats, en pau. Elles els deien «fins aviat», a tots aquests… I molts homes i dones com ella van fer això. I ells els esperen, allí [indica el cel], a la porta, per obrir-los la porta del Cel. Cal ajudar la gent a morir bé, en pau.
Estimats germans i germanes, l’Església és mare així, ensenyant als seus fills les obres de misericòrdia. Ella va aprendre de Jesús aquest camí, va aprendre que això és l’essencial per a la salvació. No n’hi ha prou a estimar els qui ens estimen. Jesús diu que això ho fan els pagans. No n’hi ha prou a fer el bé a qui ens fa el bé. Per a canviar el món en alguna cosa millor cal fer el bé a qui no és capaç de fer el mateix, com ho va fer el Pare amb nosaltres i nosaltres hem de fer el mateix. Fes el bé i continua endavant.
Que bonic és viure en l’Església, en la nostra mare Església que ens ensenya aquestes coses que ens ha ensenyat Jesús. Donem gràcies al Senyor, que ens dóna la gràcia de tenir com a mare l’Església, ella que ens ensenya el camí de la misericòrdia, que és el camí de la vida. Donem gràcies al Senyor.
