Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En les catequesis precedents hem remarcat diverses vegades que no esdevenim cristians per nosaltres mateixos, és a dir, amb les nostres forces, de manera autònoma, ni tampoc esdevenim cristians en un laboratori, sinó que anem generant i fent créixer la fe a l’interior del gran cos que és l’Església. En aquest sentit, l’Església és certament mare, la nostra mare Església -és bonic dir-ho així: la nostra mare Església-, una mare que ens dóna vida en Crist i que ens fa viure amb tots els altres germans en la comunió de l’Esperit Sant.
1. En aquesta seva maternitat, l’Església té com a model la Mare de Déu, el model més bonic i més excels que hi pugui haver. Això és el que les primeres comunitats ja van apuntar i que el Concili Vaticà II va expressar de manera admirable (cf. Const. Lumen gentium , 63-64). La maternitat de Maria és certament única, singular, i es va complir en la plenitud dels temps quan la Verge va donar a llum el Fill de Déu, concebut per obra de l’Esperit Sant. I encara, la maternitat de l’Església es posa en continuïtat amb la de Maria, com una prolongació seva en la història. L’Església, en la fecunditat de l’Esperit, continua engendrant fills en Crist, sempre en l’escolta de la Paraula de Déu i en la docilitat al seu projecte d’amor. L’Església és mare. El naixement de Jesús en el si de Maria, de fet, és preludi del naixement de cada cristià en el si de l’Església, ja que Crist és el primogènit d’una multitud de germans i germanes (cf. Rm 8,29) i el nostre primer germà Jesús va néixer de Maria, és el model, i tots nosaltres hem nascut en l’Església. Comprenguem, doncs, les raons que fan que la relació que uneix Maria i l’Església siguin tan profundes: si mirem Maria, descobrim el rostre més bell i més tendre de l’Església; i si mirem l’Església, reconeixem els trets sublims de Maria. Nosaltres, cristians, no som orfes, tenim una mama, tenim una mare, i això és gran! No som orfes! L’Església és mare, Maria és mare.
2. L’Església és la nostra mare perquè ens ha «parit» en el baptisme. Cada vegada que bategem un infant, esdevé fill de l’Església, entra en l’Església. I des d’aquell dia, com una mare sol·lícita, ens fa créixer en la fe i ens indica, amb la força de la Paraula de Déu, el camí de salvació, defensant-nos del mal.
L’Església ha rebut de Jesús el tresor preciós de l’Evangeli no per a reservar-lo per a ella, sinó per a donar-lo generosament als altres, com ho fa una mare. En aquest servei d’evangelització es manifesta de manera particular la maternitat de l’Església, compromesa, com una mare, a oferir als seus fills el nodriment espiritual que alimenta i fa fructificar la vida cristiana. Tots, doncs, som cridats a acollir amb la ment i el cor oberts la Paraula de Déu que l’Església cada dia ofereix, perquè aquesta Paraula té la capacitat de canviar-nos per dins. Només la Paraula de Déu té aquesta capacitat de canviar-nos per dins, fins les nostres arrels més profundes. Té aquest poder, la Paraula de Déu. I qui ens dóna la Paraula de Déu? La mare Església. Ella alleta els infants amb aquesta Paraula, es reprodueix al llarg de tota la vida amb aquesta Paraula, i això és gran! És la mare Església mateixa que amb la Paraula de Déu ens canvia per dins. La Paraula de Déu que ens dóna la mare Església ens transforma, fa que la nostra humanitat no bategui segons la mundanitat de la carn, sinó segons l’Esperit.
En la seva sol·licitud maternal, l’Església s’esforça per mostrar als creients el camí que cal recórrer per a viure una existència fecunda de joia i de pau. Il·luminats per la llum de l’Evangeli i sostinguts per la gràcia dels sagraments, especialment per l’Eucaristia, podem orientar les nostres eleccions cap al bé i travessar amb coratge i esperança els moments de foscor i els camins més tortuosos. El camí de salvació, a través del qual l’Església ens guia i ens acompanya amb la força de l’Evangeli i el confort dels sagraments, ens dóna la capacitat de defensar-nos del mal. L’Església té el coratge d’una mare que sap que ha de protegir els seus fills dels perills derivats de la presència del diable en el món, per portar-los a l’encontre amb Jesús. Una mare sempre defensa els fills. Aquesta defensa consisteix també a exhortar a vetllar: contra l’engany i les seduccions del maligne. Perquè malgrat que Déu va vèncer el diable, aquest torna sempre amb les seves temptacions; nosaltres ho sabem, tots nosaltres som temptats, hem estat temptats i som temptats. El diable ve «rugint com un lleó» (1Pe 5,8), diu l’apòstol Pere, i depèn de nosaltres que no siguem ingenus, sinó que estiguem atents i romanguem ferms en la fe. Resistir amb els consells de la mare Església, resistir amb l’ajut de la mare Església, que com una bona mama sempre acompanya els seus fills en els moments difícils.
3. Estimats amics, aquesta és l’Església, aquesta és l’Església que tots estimem, aquesta és l’Església que estimo jo: una mare que té en el cor el bé dels seus fills i que és capaç de donar la vida per ells. No hem d’oblidar, però, que l’Església no són només els preveres, o nosaltres, els bisbes, no, ho som tots! L’Església ho som tots! D’acord? I malgrat que siguem fills, també som mares d’altres cristians. Tots els batejats, homes i dones, junts som Església. Quantes vegades en la nostra vida no donem testimoniatge d’aquesta maternitat de l’Església, d’aquest coratge maternal de l’Església! Quantes vegades som covards! Encomanem-nos, doncs, a Maria, perquè ella com a mare del nostre germà primogènit, Jesús, ens ensenyi a tenir el seu mateix esperit maternal envers els nostres germans, amb la capacitat sincera d’acollir, de perdonar, de donar força i d’infondre fe i esperança. És això el que fa una mama.
