Estimats germans i germanes, bon dia!
Aquesta setmana continuem parlant de l’Església. Quan professem la nostra fe, afirmem que l’Església és catòlica i apostòlica. Però quin és efectivament el significat d’aquestes dues paraules, d’aquestes dues notes característiques de l’Església? I quin valor tenen per a les comunitats cristianes i per a cada un de nosaltres?
Catòlica significa ’universal’. Una definició completa i clara ens l’ofereix un dels Pares de l’Església dels primes segles, sant Ciril de Jerusalem, quan afirma: «L’Església sens dubte s’anomena catòlica, és a dir, universal, pel fet que està estesa pertot arreu, d’una banda a l’altra de la terra; i perquè universalment i sens defecte ensenya totes les veritats que han d’arribar a ser conegudes pels homes, tant en el que fa referència a les coses celestials com a les terrestres» (Catequesis XVIII, 23).
Signe evident de la catolicitat de l’Església és que parla totes les llengües. I això és l’efecte de la Pentecosta (cf. Ac 2,1-13): és l’Esperit Sant qui va capacitar els Apòstols i tota l’Església per anunciar a tothom, fins als límits de la terra, la bonica notícia de la salvació i de l’amor de Déu. Així, l’Església va néixer catòlica, és a dir, «simfònica» des dels orígens, i no pot no ser catòlica, projectada a l’evangelització i a l’encontre amb tothom. Avui la Paraula de Déu es llegeix en totes les llengües, tothom té l’Evangeli en el seu idioma per a llegir-lo. I torno al mateix concepte: sempre és bo portar amb nosaltres uns Evangelis petits, per portar-los a la butxaca, a la cartera, i durant el dia llegir-ne un fragment. Això ens fa bé. L’Evangeli està difós en totes les llengües perquè l’Església, l’anunci de Jesucrist redemptor, és a tot el món. I per això es diu que l’Església és catòlica, perquè és universal.
Si l’Església va néixer catòlica, això vol dir que va néixer «en sortida», que va néixer missionera. Si els Apòstols s’haguessin quedat al cenacle, sense sortir per a portar l’Evangeli, l’Església seria només l’Església d’aquell poble, d’aquella ciutat, d’aquell cenacle. Però tots van anar pel món, des del moment del naixement de l’Església, des del moment en què va davallar damunt seu l’Esperit Sant. I és així com l’Església va néixer «en sortida», és a dir, missionera. Això ho expressem anomenant-la apostòlica, perquè l’apòstol és qui porta la bona notícia de la resurrecció de Jesús. Aquest terme ens recorda que l’Església, sobre el fonament dels Apòstols i en continuïtat amb ells -són els Apòstols els qui van anar i van fundar noves esglésies, van ordenar nous bisbes, i així arreu del món, en continuïtat; i avui tots nosaltres estem en continuïtat amb aquest grup d’Apòstols que va rebre l’Esperit Sant i després va «sortir», a predicar-, és enviada a portar a tots els homes aquest anunci de l’Evangeli, acompanyant-lo amb els signes de la tendresa i del poder de Déu. També això deriva de l’esdeveniment de Pentecosta: és l’Esperit Sant, en efecte, qui supera qualsevol resistència, qui venç les temptacions de tancar-nos en nosaltres mateixos, entre pocs escollits, i de considerar-nos els únics destinataris de la benedicció de Déu. Si, per exemple, alguns cristians fan això i diuen: «Nosaltres som els escollits, però només nosaltres», al final moren. Moren primer en l’ànima, després moriran en el cos, perquè no tenen vida, no són capaços de generar vida, altra gent, altres pobles: no són apostòlics. I és precisament l’Esperit qui ens condueix a l’encontre dels germans, fins i tot dels més distants en tots els sentits, perquè puguin compartir amb nosaltres l’amor, la pau, l’alegria que el Senyor ressuscitat ens ha deixat com a do.
Què comporta per a les nostres comunitats i per a cada un de nosaltres formar part d’una Església que és catòlica i apostòlica? Sobretot, significa interessar-se per la salvació de tota la humanitat, no sentir-se indiferents o aliens davant la sort de tants germans nostres, sinó oberts i solidaris vers ells. Significa, a més, tenir el sentit de la plenitud, de la totalitat, de l’harmonia de la vida cristiana, rebutjant sempre les posicions parcials, unilaterals, que ens tanquen en nosaltres mateixos.
Formar part de l’Església apostòlica vol dir ser conscients que la nostra fe està ancorada en l’anunci i en el testimoniatge dels Apòstols de Jesús -està ancorada allí, és una llarga cadena que ve d’allí-, i, per això, vol dir sentir-se sempre enviats, en comunió amb els successors dels Apòstols, a anunciar Crist i el seu amor per tota la humanitat amb el cor ple d’alegria. I aquí voldria recordar la vida heroica de tants, tants missioners i missioneres que van deixar la seva pàtria per anar a anunciar l’Evangeli a altres països, a altres continents. Em deia un cardenal brasiler que treballa força a l’Amazònia, que quan ell va a un lloc, en un país o en una ciutat de l’Amazònia, sempre va al cementiri i allí veu les tombes d’aquests missioners, sacerdots, germans, religioses que van anar a predicar l’Evangeli: apòstols. I ell pensa: tots ells poden ser canonitzats ara, ho van deixar tot per anunciar Jesucrist. Donem gràcies al Senyor perquè la nostra Església té molts missioners, ha tingut nombrosos missioners i n’hi calen molts més. Donem gràcies al Senyor per això. Potser entre tants joves, nois i noies que són aquí, algun vulgui arribar a ser missioner, que continuï endavant! És bonic això, portar l’Evangeli de Jesús. Que sigui valent!
Demanem, doncs, al Senyor que renovi en nosaltres el do del seu Esperit, perquè cada comunitat cristiana i cada batejat sigui expressió de la santa mare Església catòlica i apostòlica.
