Benvolguts germans i germanes,
Durant aquest temps hem parlat de l’Església, de la nostra mare Església jeràrquica, el poble de Déu en camí. Avui volem preguntar-nos: al final, què en serà, del poble de Déu Què en serà, de cada un de nosaltres? Què hem d’esperar? L’apòstol Pau animava els cristians de la comunitat de Tessalònica que es plantejaven aquestes mateixes preguntes, i després de la seva argumentació deien aquestes paraules que són de les més boniques de l’Evangeli: «I així estarem amb ell [el Senyor] per sempre» (1Te 4,17). Són paraules senzilles, però amb quina intensitat d’esperança més gran! «I així estarem amb el Senyor per sempre.» Vosaltres ho creieu això?… Em sembla que no. Ho creieu? Ho repetim junts? Tres vegades?: «I així estarem sempre amb el Senyor.» «I així estarem sempre amb el Senyor.» «I així estarem sempre amb el Senyor.» És emblemàtic com en el llibre de l’Apocalipsi Joan, reprenent la intuïció dels profetes, descriu la dimensió última, definitiva, en els termes de la «nova Jerusalem baixada del cel, venint de Déu, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs» (cf. Ap 21,2).Ve’t aquí el que ens espera. Ve’t aquí, doncs, qui és l’Església: és el poble de Déu que segueix el Senyor Jesús i que es prepara dia rere dia per a l’encontre amb ell, com una esposa amb el seu espòs. I no és sols una manera de dir: serà un autèntic casament. Sí, perquè Crist, fent-se home com nosaltres i fent de tots nosaltres una sola cosa amb ell, amb la seva mort i la seva resurrecció, s’ha casat veritablement amb nosaltres i ha fet de nosaltres com a poble la seva esposa. I això no és altra cosa que la realització del designi de comunió i d’amor teixit per Déu en el decurs de tota la història, la història del poble de Déu i també la història de cadascun de nosaltres. És el Senyor qui tira endavant això.
Hi ha un altre element, però, que ens anima ulteriorment i ens obre el cor: Joan ens diu que en l’Església, esposa de Crist, es fa visible la «nova Jerusalem». Això significa que l’Església, a més d’esposa, està cridada a convertir-se en ciutat, símbol per excel·lència de la convivència i de la relacionalitat humana. Que bonic és, doncs, poder contemplar ja, d’acord amb una altra imatge també suggestiva de l’Apocalipsi, a totes les gents i a tots els pobles reunits junts en aquesta ciutat, com en un tabernacle, «el tabernacle de Déu» (cf. Ap 21,3). I en aquest marc gloriós ja no hi haurà aïllaments, prevaricacions ni distincions de cap mena -de naturalesa social, ètnica o religiosa-, sinó que serem tots una sola cosa en Crist.
En presència d’aquest escenari inaudit i meravellós, el nostre cor no pot deixar de sentir-se confirmat amb força en l’esperança. Mireu, l’esperança cristiana no és senzillament un desig, un auspici, no és optimisme: per a un cristià, l’esperança és espera, espera fervent, apassionada, de la realització última i definitiva d’un misteri, el misteri de l’amor de Déu, en qui hem renascut i en qui ja vivim. I és espera d’algú que és a punt d’arribar: és el Crist Senyor que es fa cada vegada més proper a nosaltres, dia rere dia, i que ve a introduir-nos finalment en la plenitud de la seva comunió i de la seva pau. L’Església, doncs, té la tasca de mantenir encesa i ben visible la llum de l’esperança, perquè pugui continuar resplendint com a signe segur de salvació i il·luminant tota la humanitat el camí que condueix a l’encontre amb el rostre misericordiós de Déu.
Benvolguts germans i germanes, ve’t aquí, doncs, allò que esperem: que Jesús torni! L’Església esposa espera el seu espòs. Hem de preguntar-nos, doncs, amb molta sinceritat: som de veritat testimonis lluminosos i creïbles d’aquesta espera, d’aquesta esperança? Viuen encara les nostres comunitats en el signe de la presència del Senyor Jesús i en la càlida espera de la seva vinguda, o bé es presenten cansades, adormides, sota el pes de l’esgotament i de la resignació? Correm també nosaltres el risc d’esgotar l’oli de la fe i l’oli de l’alegria? Estiguem atents!
Invoquem la Mare de Déu, mare de l’esperança i reina del cel, perquè ens mantingui sempre en una actitud d’escolta i d’espera, per a poder ser ja ara revestits de l’amor de Crist i participar un dia en l’alegria sense fi, en la comunió plena de Déu. No ho oblideu mai: «I així estarem sempre amb el Senyor» (cf. 1Te 4,17) Ho repetim? Tres vegades més? «I així estarem sempre amb el Senyor.» «I així estarem sempre amb el Senyor.» «I així estarem sempre amb el Senyor.»
