Data: 28 de març de 2021
Un dissenyador de moda famós va fer cèlebre la frase «l’arruga és bella», que va triomfar més enllà del món de la moda. Volia ressaltar la bellesa de la imperfecció, del que rebutgem segons els cànons de bellesa. Gràcies a aquest eslògan, l’arruga moltes vegades ha deixat de ser menyspreable.
No han tingut tanta sort les cicatrius, records inesborrables que deixen el cos marcat després d’una afecció, lesió o operació. La tendència és avergonyir-se’n i amagar-les, perquè delaten les nostres misèries i el nostre sofriment.
Jesús mai va amagar les seves cicatrius. L’apòstol Tomàs va acceptar la resurrecció de Jesús quan Jesús li va mostrar les seves ferides i li va dir: «Porta la mà i posa-me-la dins el costat» (Jn 20,27). Però, per què va voler mostrar aquestes desagradables cicatrius? És que Déu no ho fa tot bell? És clar que sí. Llavors, quin va ser realment el seu propòsit?
Quan deixem enrere situacions de dolor, ens queden marques que poden afectar significativament la nostra manera de ser o de viure. No obstant això, aquestes cicatrius poden ser també una oportunitat per créixer interiorment i ajudar-nos a ser millors persones. Les lliçons de la vida són valuoses; cal aprendre a descobrir el que, de vegades, es trenca en nosaltres i reconèixer que aquestes marques ens poden fer més humans i més autèntics.
Les cicatrius són un mapa dels llocs i de les experiències que hem viscut. Són com petjades que ens guien en la nostra travessia existencial. Per això les cicatrius són entranyables, no hem d’ignorar-les ni tractar d’amagar-les: hi són, hem de comprendre-les i aprendre’n.
Precisament en aquest Diumenge de Rams recordem com Jesús va triar quedar marcat per sempre per evidenciar el seu amor infinit cap a nosaltres, per mostrar la seva humanitat i el seu sacrifici a la Creu, per dir-nos que ens accepta tal com som, per guarir-nos les ferides, però també el cor, l’ànima i la fe. Si ens hi fixem, podrem reconèixer-lo mitjançant les nostres cicatrius, sabent que aquestes ens guiaran fins a Jesús ressuscitat, com a Tomàs que, en veure les de Jesús, per fi va poder proclamar: «Senyor meu i Déu meu!» (Jn 20,28).
La decisió que va prendre Jesús de mantenir les seves ferides xoca especialment en la nostra societat, on preval la bellesa exterior i la perfecció estètica. Moltes vegades oblidem que la nostra naturalesa és fràgil i que som humans. El dia que nosaltres acceptem i mostrem les nostres cicatrius curades per Crist, anunciarem l’amor i la glòria de Déu.
Benvolguts germans i germanes, si tenim ferides que no acaben de cicatritzar, ensenyem-les al Senyor sense cap pudor. Déu ens estima amb les nostres imperfeccions. Units a Déu aprendrem a apreciar com som: únics, insubstituïbles, capaços d’estimar i ser estimats, en permanent canvi, però, de vegades, trencats.
