Estimats germans i germanes, bon dia!
Dimecres passat vaig parlar de la comunió dels sants, entesa com a comunió entre les persones santes, és a dir, entre nosaltres, creients. Avui voldria aprofundir un altre aspecte d´aquesta realitat: ¿Recordeu que hi havia dos aspectes: un, la comunió, la unitat entre nosaltres, i l´altre aspecte, la comunió amb les coses santes, amb els béns espirituals? Les dues realitats estan relacionades entre elles de manera estreta. En efecte, la comunió entre els cristians creix gràcies a la participació en els béns espirituals. En particular considerem: els sagraments, els carismes i la caritat (cf. Catecisme de l´Església catòlica, n. 949-953). Nosaltres creixem en unitat, en comunió amb els sagraments, amb els carismes que cadascú té de l´Esperit Sant i amb la caritat.
En primer lloc, la comunió amb els sagraments. Els sagraments expressen i realitzen una comunió efectiva i profunda entre nosaltres, ja que en ells trobem Crist salvador i, a través d´ell, els nostres germans en la fe. Els sagraments no són aparences, no són ritus, sinó que són la força de Crist; és Jesucrist present en els sagraments. Quan celebrem l´Eucaristia és Jesús viu qui ens congrega, ens fa comunitat, ens fa adorar el Pare. Cadascun de nosaltres, efectivament, mitjançant el baptisme, la confirmació i l´eucaristia, està incorporat a Crist i unit a tota la comunitat dels creients. Per tant, si per un costat és l´Església qui «fa» els sagraments, per un altre són els sagraments els qui «fan» l´Església, l´edifiquen, generant nous fills, afegint-los al poble sant de Déu, consolidant la seva pertinença.
Cada encontre amb Crist, que en els sagraments ens dóna la salvació, ens convida a «anar» i comunicar als altres una salvació que hem pogut veure, tocar, trobar, acollir, i que és veritablement creïble perquè és amor. D´aquesta manera els sagraments ens impulsen a ser missioners, i el compromís apostòlic de portar l´Evangeli a qualsevol ambient, fins i tot als més hostils, constitueix el fruit més autèntic d´una vida sacramental assídua, pel fet que és participació en la iniciativa salvadora de Déu, que vol donar a tots la salvació. La gràcia dels sagraments alimenta en nosaltres una fe forta i joiosa, una fe que sap sorprendre´s davant les «meravelles» de Déu i sap resistir els ídols del món. Per això és important rebre la comunió, és important que els infants siguin batejats aviat, que estiguin confirmats, perquè els sagraments són la presència de Jesucrist en nosaltres, una presència que ens ajuda. És important, quan ens sentim pecadors, acostar-nos al sagrament de la reconciliació. Algú podria dir: «Però tinc por, perquè el prevere em renyarà.» No, no et renyarà, el prevere. Saps a qui et trobaràs en el sagrament de la reconciliació? Trobaràs Jesús que et perdona! És Jesús qui t´espera allí; i aquest és un sagrament que fa créixer tota l´Església.
Un segon aspecte de la comunió amb les coses santes és el de la comunió dels carismes. L´Esperit Sant concedeix als fidels una multitud de dons i de gràcies espirituals; aquesta riquesa, diguem-ne «fantasiosa» dels dons de l´Esperit Sant té com a fi l´edificació de l´Església. Els carismes -paraula una mica difícil- són els regals que ens dóna l´Esperit Sant, habilitats, possibilitats… Regals donats no perquè quedin amagats, sinó per a compartir-los amb els altres. No es donen per a benefici de qui els rep, sinó per a utilitat del poble de Déu. Si un carisma, en canvi, un d´aquests regals, serveix per a afirmar-se a un mateix, cal dubtar si es tracta d´un carisma autèntic o que sigui viscut fidelment. Els carismes són gràcies particulars, donades a alguns per a fer el bé a molts altres. Són actituds, inspiracions i impulsos interiors que neixen en la consciència i en l´experiència de determinades persones, les quals estan cridades a posar-les al servei de la comunitat. En especial, aquests dons espirituals afavoreixen la santedat de l´Església i de la seva missió. Tots estem cridats a respectar-los en nosaltres i en els altres, a acollir-los com a estímuls útils per a una presència i una obra fecunda de l´Església. Sant Pau exhortava: «No sufoqueu l´Esperit» (1Te 5,19). No sufoquem l´Esperit que ens dóna aquests regals, aquestes habilitats, aquestes virtuts tan boniques que fan créixer l´Església.
Quina és la nostra actitud davant aquests dons de l´Esperit Sant? Som conscients que l´Esperit de Déu és lliure de donar-los a qui vol? Els considerem una ajuda espiritual, a través de la qual el Senyor sosté la nostra fe i reforça la nostra missió en el món?
I arribem al tercer aspecte de la comunió amb les coses santes, és a dir, la comunió de la caritat, la unitat entre nosaltres que produeix la caritat, l´amor. Els pagans, observant els primers cristians, deien: Mireu com s´estimen! No s´odien, no diuen mal els uns dels altres. Això és la caritat, l´amor de Déu que l´Esperit Sant ens posa al cor. Els carismes són importants en la vida de la comunitat cristiana, però són sempre mitjans per a créixer en la caritat, en l´amor, que sant Pau situa sobre els carismes (cf. 1Co 13,1-13). Sense amor, efectivament, fins i tot els dons més extraordinaris són vans. Aquest home guareix la gent, té aquesta qualitat, aquesta altra virtut… però, té amor i caritat en el seu cor? Si en té, bé; però si no en té, no és útil a l´Església. Sense amor tots aquests dons i carismes no serveixen a l´Església, perquè on hi ha amor hi ha un buit que l´omple l´egoisme. I em pregunto: podem viure en comunió i pau, si tots nosaltres som egoistes? No es pot, per això és necessari l´amor que ens uneix. El més petit dels nostres gestos d´amor té efectes bons per a tots. Per tant, viure la unitat en l´Església i la comunió de la caritat significa no cercar l´interès propi, sinó compartir els sofriments i les alegries dels germans (cf. 1Co 12,26), disposats a portar els pesos dels més dèbils i pobres. Aquesta solidaritat fraternal no és una figura retòrica, una manera de dir, sinó que és part integrant de la comunió entre els cristians. Si ho vivim, som en el món un signe, «sagrament» de l´amor de Déu. Ho som els uns per als altres i ho som per a tots. No es tracta només d´aquesta caritat petita que ens podem oferir mútuament, es tracta de quelcom més profund: és una comunió que ens fa capaços d´entrar en l´alegria i en el dolor dels altres per a fer-los sincerament nostres.
Sovint som massa àrids, indiferents, distants, i en comptes de transmetre fraternitat, transmetem mal humor, fredor i egoisme. I amb mal humor, fredor i egoisme no es pot fer créixer l´Església; l´Església creix només amb l´amor que ve de l´Esperit Sant. El Senyor ens invita a obrir-nos a la comunió amb ell, en els sagraments, en els carismes i en la caritat, per a viure de manera digna la nostra vocació cristiana.
I ara us demano un acte de caritat: podeu estar tranquils que no se us farà fer una col·lecta. Abans de venir a la plaça he anat a veure una nena d´un any i mig que té una malaltia molt greu. El seu pare i la seva mare resen, i demanen al Senyor la salut per a aquesta nena. Es diu Noemí. Sonreia, pobreta. Fem un acte d´amor. No la coneixem, però és una nena batejada, és una de nosaltres, una cristiana. Fem un acte d´amor per ella i en silenci demanem que el Senyor l´ajudi en aquest moment i li concedeixi la salut. En silenci, un moment, i després resarem l´avemaria. I ara tots junts preguem a la Mare de Déu per la salut de la Noemí. Déu vos salve, Maria… Gràcies per aquest acte de caritat.
