Data: 27 d’agost de 2023
Parlant de sants, no podem deixar de citar el papa Francesc en la seva exhortació apostòlica Gaudete et exsultate: «M’agrada de veure la santedat en el poble de Déu pacient: en els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en els homes i dones que treballen per portar el pa a casa seva, en els malalts, en les religioses ancianes que continuen somrient. En aquesta constància per tirar endavant dia a dia hi veig la santedat de l’Església militant. Es tracta moltes vegades de la santedat de “la porta del costat”, d’aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu» (7). Continuant la nostra reflexió sobre els sants, aquests que Francesc anomena els sants de la porta del costat, els podem també anomenar els sants de l’ordinari, en contraposició als qui anomenàvem sants per la seva vida extraordinària.
La santedat és fer les coses tal com Déu vol
Aquesta possibilitat de santedat en la vida ordinària dona resposta a la crida universal a la santedat que el Concili Vaticà II ens recorda: «En l’Església tothom, tant els qui pertanyen a la jerarquia com els qui són pasturats per ella, són cridats a la santedat, tal com diu l’Apòstol: La voluntat de Déu és aquesta: la vostra santificació (1Te 4,3)» (LG, 39). La pregunta que ens hem de fer és la següent: com ha de viure el cristià que vol esdevenir sant en la vida ordinària? La resposta no consisteix en un programa particular, sinó a fer sempre allò que la circumstància concreta demana, instant rere instant, deixant la cura a la divina providència perquè condueixi el nostre existir. Així el camí vers la santedat no es redueix pas a un sistema d’accions o d’exercicis, sinó que abraça la vida en el seu conjunt.
