Data: 5 de juliol de 2026
A la primera meitat del segle XII, després de la invasió sarraïna, i havent-se restaurat la seu metropolitana, l’arquebisbe sant Oleguer reorganitzà eclesiàsticament Tarragona. Es construí la nova catedral que, deu anys més tard de l’arribada del braç de santa Tecla, fou dedicada i consagrada un diumenge pasqual del mes de juny de l’any 1331 per l’arquebisbe Joan d’Aragó. Això va fer que la data anés canviant per qüestions litúrgiques. Fou el cardenal Vidal i Barraquer qui procurà establir una data fixa i, a partir de 1931, obtingué de Roma la data del 4 de juliol.
La litúrgia de l’Església reserva un lloc especial a la celebració de la dedicació de les esglésies. No es tracta simplement de recordar la inauguració d’un edifici, sinó de contemplar el misteri de Déu que habita enmig del seu poble. En aquest sentit, la commemoració de la dedicació de la nostra Catedral de Santa Tecla és una festa especialment significativa per a tota l’arxidiòcesi, ja que la Catedral és la mare de totes les esglésies del nostre territori i el signe visible de la comunió eclesial al voltant del bisbe.
La Catedral de Tarragona, aixecada al punt més alt de la ciutat, custodia la memòria d’una Església apostòlica que es remunta als primers temps del cristianisme a Hispània. La seva dedicació solemne, celebrada després de la culminació de les obres principals, va significar molt més que la benedicció d’un edifici: va expressar la voluntat d’un poble de posar Déu al centre de la seva vida i de la seva història.
A partir d’aquesta revelació, l’Església comprèn que també els batejats són cridats a esdevenir temple de Déu. Sant Pau ho expressa amb una força extraordinària: «¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?» (1Co 3,16). Per tant, la bellesa de la Catedral només té sentit quan ens remet a una realitat encara més gran, la comunitat cristiana edificada sobre la fe, l’esperança i la caritat.
La cerimònia de dedicació d’una església és rica en simbolisme. L’altar és ungit amb el sant crisma, les parets són marcades amb creus de consagració i el temple s’omple de llum i d’encens. Tots aquests signes manifesten que aquell lloc queda reservat per sempre al culte diví. Tanmateix, aquests mateixos gestos recorden també el baptisme i la confirmació dels fidels. Igual que les pedres del temple són consagrades, també nosaltres hem estat ungits per l’Esperit Sant i destinats a donar glòria a Déu amb la nostra vida.
La Catedral és, a més, un signe d’unitat. Allí hi ha la càtedra del bisbe, símbol del seu ministeri de mestre i pastor. Des d’aquest temple, l’Església diocesana celebra els moments més importants de la seva vida i manifesta la comunió amb tota l’Església universal. En una societat marcada sovint per la provisionalitat i la fragmentació, la Catedral continua essent un signe profètic: La seva solidesa ens parla de la fidelitat de Déu; la seva verticalitat ens recorda que l’ésser humà està fet per elevar el cor cap al cel; la seva bellesa ens revela que la fe no és només una doctrina, sinó una experiència capaç de transformar la cultura, l’art i la vida del poble
Ben vostre,
